En defensa de Pilar Rahola

L'estrany panorama polític que ens ha tocat de viure genera peculiars complicitats. Qui ens diria que acabaríem posant-nos del costat de Pilar Rahola en cap qüestió: doncs ha passat.

Qualsevol persona raonable està contra els atacs a la llibertat d'expressió. El que passa és que les persones raonables cada cop escassegen més, sigui perquè han embogit (seguint la majoria) o perquè han optat per un mutisme higiènic i es dediquen en pau als seus assumptes.

Rahola va ser atacada per les esquerres juvenils per la seva defensa de la legitimitat de l'Estat d'Israel, és a dir, va ser atacada per les forces pro-iraníes locals, emmarcades dins del projecte general de l'esquerra islamitzadora. En tant que “feixista” ha de ser “combatuda”, com aquells que pensen que el sexe és immutable, com aquells que no creuen en l'arquitectura amb perspectiva de gènere o com aquells que no entenen per què el clima del planeta es refredarà si paguem més impostos.

Sense llibertat d'expressió no hi ha democràcia, diuen els cursis, però és que molts fa temps (sobretot després del que va passar el 2020) que no fem servir la paraula “democràcia” per referir-nos al règim polític actual. Perquè el poble, actualment, es dedica a moltes coses, però per descomptat no a governar. Que la llibertat d'expressió vagi en reculada no pot sorprendre ningú, ja que la mateixa idea de llibertat individual ja és sospitosa en gairebé tots els camps.

La nova esquerra ha substituït el col·lectivisme marxista pel col·lectivisme identitari de successives minories estúpides. Ara els dona per la causa palestina, però fa sis mesos eren els galls que violaven les gallines i abans els atletes amb penis que eren escridassats mentre polvoritzaven els rècords femenins en tota mena de competicions esportives. La qüestió és tenir alguna cosa per entretenir-se al matí mentre els altres treballem.

Pilar Rahola ha estat una veu ferma i valenta, sovint solitària, en la lluita contra l'antisemitisme a Catalunya, però cal recordar que també ella va pecar de dir “feixista” a tot aquell que, durant els anys del procés, no combregava amb les tesis indepes. Sensu stricto, el feixisme és una doctrina molt fitada en el temps, que no va sobreviure a la Segona Guerra Mundial. No és feixista Rahola, com tampoc no ho són Abascal, Meloni, Orban, Trump o Bukele: per començar, tots ells són partidaris del sufragi universal i el parlamentarisme.

En qualsevol cas, benvinguda sigui donya Pilar al club dels assenyalats. Els idiotes de l'esquerra postmoderna no paren d'etiquetar com a feixista la gent assenyada de tota la vida; això sí, després fan comptes segons aquesta estúpida taxonomia i s'estranyen que la malvada ultradreta creixi davant dels seus nassos. Sense adonar-se'n, estan quallant la nova majoria que els ha d'escombrar de les institucions.