La Sagrada Família, alguna cosa més que soroll i turisme massificat

Fa uns dies, vaig ser testimoni d'una discussió, que va poder anar a més, entre unes veïnes —almenys això van dir que eren— de la plaça on s'ubica el temple de la Sagrada Família i una jove força descarada i de clar accent gal que capitanejava un grup de turistes que ni tan sols deixaven passar els transeünts.

Milers de turistes de tota raça, cultura i religió s'acumulen diàriament formant llargues i tedioses concentracions, si no veritables embuts, al costat de l'edifici sens dubte més emblemàtic i visitat de Catalunya, i que, segons tot sembla, és l'edifici catòlic més visitat del món després del Vaticà.

La gran majoria de visitants queden embadalits per les seves poderoses agulles, que s'alcen orgulloses i desafiadores al cel, com desitjant acariciar, potser posseir o abraçar els núvols virginals.

Tot i això, són pocs els que saben que el conjunt que molts han definit com “l'última gran catedral europea” i també “la catedral dels pobres” —ja que des del seu començament l'any 1882, s'ha finançat gràcies a les aportacions de particulars—, és l'obra màxima i pòstuma del místic, hermètic i sobri arquitecte Antoni Gaudí Cornet (Reus 1852 - Barcelona 1926), a la qual va dedicar quaranta-tres anys de la seva vida, i és, agradi o no, una enciclopèdia gegantina esotèrica i hermètica, encara que la major part de les vegades la gent no ho sàpiga observar.

El primer investigador que va tractar Gaudí no només com un gran arquitecte, sinó com una persona iniciada al món de l'esoterisme sagrat, va ser l'escriptor Joan Llarch, quan preparava el seu llibre Gaudí, biografia màgica (Plaza i Janés, 1982).

Aleshores quedaven encara per construir diversos sectors de la façana de la Glòria, el cimbori central, de 170 metres, fet en honor a Jesucrist, la torre de la Mare de Déu, de 138 metres d'alçada, i, finalment, les dels quatre evangelistes.

Llarch, a la seva obra abans esmentada, ens presenta un Gaudí místic, començat a l'alquímia, la simbologia hermètica medieval, l'astrologia i emparentat de vegades amb els darrers i secrets grups gremials d'origen medieval que possiblement perviuen encara avui crípticament.

Per a alguns investigadors —Llarch, Utset, M. Badia— Gaudí semblava posseir coneixements de geografia i geometria sagrada, ja que, encara que al principi fos adjudicada la seva construcció a l'arquitecte diocesà Francisco del Villar, ell va acceptar aquell lloc —anomenat llavors El Poblet— per edificar la seva obra mestra creient que hi havia estat ubicat un dels monuments megalítics que van existir en el que actualment és Barcelona, tema que ja tractem en un article anterior. Per a alguns investigadors es tractaria del dolmen que donaria nom al Camp de l'Arpa —Camp de l'Arca— destruït, segons sembla, per ordre real al segle XV.

Sobre aquest tema hi ha seriosos —i crec que molt raonables— dubtes, ja que sembla més que segur que qui va escollir exactament el lloc va ser un peculiar personatge, a mig camí entre l'il·lustrat col·leccionista —a més d'editor— de llibres rars i antics i generós filantrop, de nom Josep Maria Bocabella (1815-1892), amic personal d'un altre personatge emblemàtic de la mística catalana, i portat després als altars, Sant Antoni Maria Claret.

Fins i tot està provat i documentat que la primera pedra de la cripta, beneïda el 19 de març de 1882, va ser col·locada per Francisco del Villar (gran amant i investigador de l'estil gòtic i els seus secrets), però aquest, per raons no gaire clares, encara que molt possiblement a causa de problemes amb J. Martorell, representant de Bocabella, va deixar el seu lloc per passar a ocupar-lo el jove i entusiasta Gaudí, que va fer alguns canvis en l'estructura de la cripta, però respectant les principals línies del seu antecessor, el qual tenia previst des del principi construir un gran edifici d'estil neogòtic, al més pur, esotèric i hermètic estil medieval.

La Sagrada Família es pot visitar de dues maneres: com a simple turista, que armat d'una màquina de filmar o fotografiar recorre el conjunt arquitectònic escoltant allò que el guia li explica mecànicament i monòtonament, o amb els “ulls i la ment oberts”, com deien Llarch i Muñoz Badía, a l'altra realitat. Buscant a cada columna, racó, angle, gravat, campanar i escultura, la part, el símbol, el missatge lític, però transcendental i esotèric que molt possiblement Gaudí va voler transmetre a qui sabés llegir el “missatge de les pedres”.

Poc en la construcció deixa de contenir un sentit hermètic i transcendental. Sense anar més lluny, quan l'edifici estigui totalment acabat tindrà 12 agulles. Aquesta xifra, segons Llarch i Muñoz Badía, no és deguda precisament al pietós nombre dels apòstols, sinó a cadascun dels signes zodiacals.

Trobem repartits per tot l'edifici diversos símbols astrològics que Gaudí ens va llegar a la seva obra i que la gent no sap o no pot observar per desconeixement. Un clar exemple el trobem al pòrtic del Naixement, on es poden apreciar un toro amb les seves faccions ornades amb una sèrie d'estrelles, possiblement la constel·lació de Taure, i molt a prop hi ha Àries, i una mica més allunyats, però a la mateixa part de l'estructura, es troben Verge, Leo, Bessons i Càncer.

Segons la teoria astronòmica de Llarch i Muñoz Badía —aquest darrer tot un expert en temes astrològics— aquests símbols representen exactament la relació entre el solstici d'estiu i el d'hivern.

En visitar aquest enclavament hauríem de fer el recorregut amb els ulls ben oberts i fixar-nos en dues escultures que, encara que siguin oficialment cristianes, i passen generalment desapercebudes per al gran públic, gosaria dir que, a priori, guarden tot el coneixement alquímic que Gaudí dominava. Em refereixo a la insinuant serp que sembla sorgir de dues figures que semblen besar-se. L'altra és el gall, que desafiant i orgullós dona la benvinguda als visitants.

Oficialment, el primer símbol representa simplement el diabòlic rèptil que va enganyar Eva al Paradís Terrenal, i el gall a les negacions de l'apòstol i primer pontífex, Sant Pere. Per a altres de més heterodoxos, el gall és un símbol solar, que representa l'Ànima i el Sofre, mentre que la serp serà el símbol del Mercuri, fluid com l'aigua, i que serpenteja sàviament com aquest rèptil: Alquímia pura.

Des de l'exterior que dona al transitat carrer Provença, es pot observar com als seus murs, grans serps —símbol de les forces tel·lúriques— ens contemplen i semblen voler indicar-nos que els fluids existencials i energètics del nostre planeta, els mateixos que per a molts existeixen sota l'impressionant temple, ascendeixen per les pètries agulles de la gran catedral per així fondre's amb les energies còsmiques, confirmant la famosa i hermètica teoria de “A dalt com a baix”, d'Hermes Trimegisto.

En recórrer l'exterior del temple observarem una quantitat ingent de símbols que en ple segle XXI poden semblar aliens, fins i tot anacrònics, a un temple modern. Salamandres —Sofre—, tortugues —primera matèria de l'Obra alquímica—, gripaus —sal comuna reduïda a oli—, caragols —el misteriós nombre de Déu o Àure—, espirals —l'origen primigeni—, semblen ascendir i baixar en silenci pels seus murs, recordant-nos l'abundant i arcana simbologia hermètica que podem veure gravada o esculpida als grans i arcans temples i catedrals medievals, principalment gòtics.

Pocs saben que Gaudí va ser a la seva joventut un gran admirador de les obres d'Eugène Emmanuel Viollet-le-Duc (1814-1879), que va destacar per reafirmar vehementment la naturalesa estructuralment orgànica del gòtic i pertànyer a diverses societats secretes i un consumat investigador dels cavallers templers i els seus secrets. Va ser aquest artista gal, sens dubte un dels últims grans arquitectes iniciats, el gran coneixedor del veritable misteri gòtic, el restaurador al costat del francmaçó Jacques Félix Duban (1798-1870) d'una part de la catedral parisenca de Notre-Dame i també de les cridaneres muralles i defenses de la preciosa ciutat medieval de Carcassona.

Possiblement, va ser d'aquests treballs d'on Gaudí va extreure part de la fascinant simbologia que és present per tot arreu a la Sagrada Família. Potser de l'estudi de les fonts escrites de Viollet-le-Duc prové aquesta afició tan pròpia de Gaudí per decorar alguns dels seus principals monuments amb esvelts i petris guerrers medievals que ens recorden els cavallers templers, dels quals ja parlem en un altre article.

Aquest aspecte és repetitiu, ja que una cosa molt semblant succeeix en ple passeig de Gràcia de Barcelona, on des de dalt del també edifici gaudinià de la Pedrera (Casa Milà), els seus majestàtics cavallers observen amb mirada enigmàtica els milers de passejants.

Una altra de les moltes “curiositats” d'aquest temple és el cèlebre —i de vegades controvertit— quadrat màgic, encara que en aquest cas sigui obra de l'escultor Josep Maria Subirachs (1927-2014) que, molt possiblement, es va inspirar en un altre quadrat màgic obra de l'artista renaixentista alemany —encara que d'origen hongarès— Alberto Durero.

Si examinem atentament aquest curiós quadrat, comprovarem que la suma de les xifres contingudes a les seves columnes, a les seves files i en les seves dues diagonals, ens donarà sempre la xifra 33. Si, alhora, dividim el quadrat en quatre quadrats menors, la xifra torna a ser de 33, i la suma dels números situats als vèrtexs del quadrat igualment repeteix aquest mateix nombre. Lògicament, l'Església assegura que es tracta de l'edat de Jesús en morir, però els altres veuran que coincideix amb els 33 graus de la maçoneria.

En una altra de les portes d'accés, prop del gall i la serp, hi ha una misteriosa figura, composta per un rectangle lleugerament trapezoidal, a l'interior del qual es poden apreciar dos símbols estranys: un d'ells en relleu i l'altre en polit buidatge, representant els oposats que es complementen, una cosa així com el Yin i el Yang oriental. Segons l'escriptor barceloní Milá Rodríguez, aquests dos símbols, molt semblants a triangles, són una evocació als quatre elements, ja que, segons ell, el triangle representa la signatura hermètica del foc, el mateix triangle, però amb una ratlla horitzontal, aire, i aquest mateix, però invertit, és símbol de l'aigua i, finalment, igualment invertit i creuat per una altra ratlla horitzontal, és la representació de l'element terra.

Un altre factor que normalment passa desapercebut per al públic és que, segons alguns estudiosos de l'obra de Gaudí, una vegada finalitzada totalment la majestuosa obra barcelonina, la planta del temple quedarà inscrita al cercle, però també al pentagrama, igual que succeeix en altres grans construccions religioses medievals, com la catedral gòtica de Notre-Dame de París.

La cripta sembla una fàbrica immensa d'espiritualitat i misticisme. Al seu interior tot és pedra i silenci. Sembla que ni el soroll més lleuger s'atreveix a despertar del seu somni etern el gran arquitecte que hi reposa.

Sobre l'hermetisme, la simbologia alquímica i els missatges esotèrics i heterodoxos que guarda el més impressionant edifici religiós de tot Catalunya, anomenat per molts “La catedral dels pobres”, es podria escriure un voluminós treball, però per la poca extensió que tenim per a aquest article, puc assegurar que, en alguna ocasió, ho he visitat amb ateus convençuts i, en entrar, fins i tot en veure'l des de fora, han quedat extasiats per una cosa molt semblant, si no a un estat místic —que faria molt parlar— sí d'una transcendència que és difícil de definir, encara que sens dubte està renyida amb qualsevol mena de materialisme radical.

Sigui com sigui, la Sagrada Família és, indubtablement, un dels monuments més visitats, no només de Catalunya, sinó també de la resta d'Espanya. M'atreveixo a definir-la com l'“última gran catedral medieval”, encara que construïda en temps moderns.

En aquest immens edifici s'unifiquen el LLOC —en majúscules—, la simbologia, la construcció i el geni místico-sagrat de l'arquitecte. Gaudí, amb la seva visió única, va buscar crear un pont o una “porta” per on el visitant, creient o no, pogués sentir-se més a prop de Déu o del transcendental.