Acceptació normalitzada del canvi climàtic

La humanitat és una sola. Aquesta noció tan senzilla i tan prenyada d’obligacions entre els humans ha estat ignorada o negada fins fa ben poc. Destriar per races -el racisme- és la negació explícita de la unicitat de l’espècie humana. 

La filosofia ha estat cercant què podia unir la humanitat sense trobar-ho. A cada resposta, la filosofia mateixa s’encarregava de trobar-hi una relativització o una negació. La religió tampoc no ha unit, és la ideologia més radical, no hi ha ecumenisme entre confessions i menys entre religions. 

Fins que la ciència ha “descobert” allò que ja existia, però que era desconegut: l’escalfament global del planeta per una causa antropogènica. Les activitats humanes aporten un suplement de gasos d’efecte hivernacle, que fan que la temperatura mitjana del planeta augmenti progressivament des de l’inici de l’era industrial a mitjan segle XIX. 

Les evidències del fenomen són aclaparadores. El Grup Internacional d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) —creat el 1988 hi participen 195 països, representa el més gran esforç d’investigació coordinada de tots els temps sobre una matèria amb els mitjans tecnològics més avançats—, n’actualitza periòdicament les dades, i en cada actualització empitjoren. La solvència científica dels Informes de l’IPCC no ha estat refutada per una rèplica científica mínimament equiparable.

El canvi climàtic afecta a la humanitat sencera, ningú no se n’escaparà, no hi ha on refugiar-se. No és una tesi filosòfica o una creença religiosa, és un estat físic constatable i ineludible. És allò que més hauria d’unir a la humanitat que en comparteix les conseqüències, de moment uns habitants més que uns altres, però a llarg termini tothom en patirà les conseqüències.

I, no obstant això, la certesa de l’escalfament i de les conseqüències que se’n deriven és minimitzada o frívolament negada per individus—alguns proveïts d’un gran poder de decisió, com el que posseïa Donald Trump quan era president—, per associacions civils o religioses   i per formacions polítiques, com les ultradretes. I, a la negació ara s’afegeix l’acceptació i la normalització paralitzants. 

Estem assistint a la confluència de dos canvis, l’un físic: l’acceleració de l’escalfament global amb una inquietant incidència a Europa i, un altre, cultural: hem passat del desconeixement generalitzat del canvi climàtic pel comú de la gent a l’acceptació normalitzada del fenomen, cosa que encara és més perillosa que el desconeixement.

Es viu com si no hi hagués un canvi climàtic de catastròfiques conseqüències.  A Occident, la Xina, el Japó, Rússia i altres àrees privilegiats es continua produint i consumint com abans del coneixement generalitzat del canvi climàtic, hi ha dues guerres obertes d’altíssim poder de destrucció i de contaminació directa i indirecta, a més de les guerres civils endèmiques, la descarbonització no sols no s’ha frenat, sinó que hi ha una (re) carbonització, i els efectes positius dels intents de mitigació   del canvi climàtic són aviat absorbits per més producció i més consum, i ara amb el desviament d’immensos recursos cap a la fabricació d’armament.

El canvi cultural sobre el canvi climàtic s’ha produït amb una inusitada rapidesa, coincidint amb altres “acceptacions” i “normalitzacions”. S’accepta  el bombardeig de poblacions civils com una cosa normal, com una necessitat ordinària de les operacions militars, i el bombardeig sistemàtic de la Franja de Gaza a una població indefensa, atrapada en una ratera en condicions inhumanes, ha fet pujar el llistó de   la “normalització” fins a cotes que no s’havien vist des de la Segona Guerra Mundial. 

Les acceptacions es contagien i s’alimenten l’una a l’altra. Si acceptem com a normal “Gaza”, podem acceptar la calor tòrrida, la sequera, una Dana o la pujada del nivell del mar i tot alhora, i a l’inrevés, acceptant l’una ens hem predisposat a acceptar l’altra.

Si abans la prioritat era el coneixement del canvi climàtic i la difusió d’aquest coneixement, ara la prioritat és la revolta contra l’acceptació i la normalització d’un canvi climàtic anormal per la intervenció humana desestabilitzadora, la continuació de la qual depèn dels humans.