Que hi hagi PAU

Mes de juny, ara ja no ho vius com a estudiant, ho vius com a docent i les vacances tenen més sentit que mai. No pots evitar recordar quan t'examinaves per accedir a la universitat quan veus a les notícies totes les queixes que, any rere any, s'incrementen sobre les injustícies que es viuen als exàmens de selectivitat.

Et poses a comptar i ja fa catorze anys —ok, boomer— que vas fer selectivitat. Et diuen que caus en el pessimisme, que t'has fet gran perquè penses que el nivell ha baixat. Però quan vaig fer selectivitat, les proves eren PAU, perquè això de selectivitat ja començava a ser una mica agressiu i competitiu.

Potser, per rebaixar la tensió d'aquests dies, calgui deixar anar coloms en acabar els exàmens; al capdavall, la pau és més important que les PAU (ara PBAU).

Com que no he vingut aquí a parlar de mi i no farem de la particularitat notícia perquè això no és TV3, deixeu-me que us expliqui com hem arribat a l'esperpèntica situació d'aquest any a Catalunya, amb cúmul d'errors que han provocat, fins i tot, que cal repetir una part d'un examen de Llengua Castellana. La formació del professorat i també la selecció de personal en l'àmbit de la concertada i privada els darrers anys se centra en dos aspectes fonamentals: gestió d'aula i atenció a la diversitat.

Per als que no sou del gremi, potser això de gestió d'aula us soni a un eufemisme woke més; en realitat, és més senzill: és el remei que s'intenta posar una, cada cop més accentuada, manca d'ambient d'estudi a l'aula. Has fet el Màster de Formació del Professorat; t'has après tota la teoria; ara bé, la pràctica és ben diferent. Diuen que els joves han canviat, necessiten noves motivacions i una paraula clau: Innova!

El docent s'ha convertit en una mena de guia multitasking, cada cop més exigit. Parafrasejant l'amic Carles Borja, a l'estimat pòdcast La Catalunya Woke, la cagada va ser passar d'anomenar educació a l'ensenyament. Continuant amb les seves paraules, és molt necessari que el professor torni a ser autoritat a l'aula; quan comences et diuen unes paraules que a la llarga fan molt de mal: “t'has de fer respectar”.

Com t'has de fer respectar? I si no ho aconsegueixes? Vas a un curs i altre, el neurocientífic de torn t'explica que si les classes no surten bé és perquè tu no estàs bé, que no els motives prou.

Conclusió: la culpa sempre és del professor. Un professor cada cop més indefens i enfeinat, ocupat en tasques per a les quals sovint no està prou preparat; els continguts ara, com gairebé tot, són feixistes. En teoria, formem alumnat (és clar, la paraula alumnes és masclista) competent, per què ja fa anys que tot són competències… i jo em pregunto, un estudiant competent no hauria de saber comentar un text encara que no ho hagi analitzat prèviament a classe? En què quedem? Continguts i memòria o competències?

Les escoles han evolucionat en llocs on tots són missatges positius, la fàbrica Mr. Wonderful ha fet estralls, “si ho has somiat, ho pots fer”. Res, prefereixo recomanar que no us adormiu als llorers si no voleu que, com deia un bon mestre, la vida us suspengui.