Fins sempre, Foski

Fa gairebé onze anys, un dia de maig de 2015, arribava un nou membre de la família a casa. No era humà ni tan sols l’havíem estat esperant, com aquell qui diu. Un veí va tenir una camada de ‘Yorkshire’ i, malgrat l’oposició del pare, la mare i jo vam guanyar la batalla. 

La primera decisió que vam prendre va ser posar-li nom. Me’n vaig encarregar jo. Aquella boleta negra, que em cabia entre les dues mans, que no deixava de llepar-me, no es podia dir d’altra forma que Foski, de fosquet. ‘Friski’, li deia ma mare, al principi. No, mare, no: Foski.

Aquesta petita revolució va arribar al nostre petit pis d’Olot en un moment difícil per a la família. El pare s’havia quedat cec feia pocs anys i jo, unes setmanes abans, havia patit un accident de trànsit que m’obligava a quedar-me a casa durant uns mesos. Motiu pel qual aquella petita bola negra es convertiria, sense saber-ho, en el meu millor amic i company de llit durant un bon temps.

Molta gent no entén que significa un gos a la vida de molts. El pare, que ja no és entre nosaltres, era un d’ells. Més d’un cop va amenaçar de fer-lo fora, no pas per trapella, només pels lladrucs que feia. Era un gos, petit i juganer, que estava tot just descobrint la vida en una casa de desconeguts. 

Però amb el pas dels anys, en Foski també es va convertir en el millor amic del pare, quan ja quasi no sortia de casa. Amb crits, això sí, per cada cop que d’un salt li pujava a les cames mentre seia al sofà. Però ells s’entenien bé així. El dia que el pare va marxar, en Foski va estar trist durant quasi una setmana. Es feien companyia mútua.

La mateixa companyia que, posteriorment, acompanyat d’en Marco, el blanc de la família, li ha fet a la mare, primer a Olot i després a Sant Joan les Fonts, en la seva nova vida. Només li calia sentir el motor del cotxe girar per la carretera principal cap al carrer de casa per tornar-se boig, esperant-la tot fent saltets.

Fa uns dies, després d’uns mesos amb un estat de salut delicat, poques hores després de fer-li jo el darrer, però, que el veia cada dos mesos, en Foski ens va deixar. Ho va fer de nit, amb ma mare, la seva gran protectora, al costat, cuidant-lo fins al darrer minut com ell l’ha estat cuidant a ella sense molts cops adonar-nos-en

El pròxim cop que torni jo a casa ja no m’estarà esperant. Ja no hauré de patir més perquè em desperti d’un salt al llit -que, per tenir onze anys, agilitat en tenia molta, encara-. Tampoc per si es torna a escapar de casa i hom ha de córrer darrere seu, com si s'estigués rient de mi. 

Trobaré a faltar les migdiades junts, que em robi part del meu sopar de sobre la taula o les baralles que, fruit de l’edat, tenia darrerament amb en Marco. Si miro enrere recordo perfectament el dia que va entrar per primer cop per la porta de casa. Han passat onze anys, molts ràpids, com ràpid també has marxat. No eres només un gos, eres un amic més.