Restar Llevando, de Víctor Guiu Aguilar

Aquest assaig és simplement una descripció neta de l'horror educatiu nacional que, segons el seu autor, ha estat induït per uns experts plens de fal·làcies, però buits en eficàcia. Víctor Guiu Aguilar és un professor de Secundària que col·labora amb diversos mitjans de premsa i participa a nombrosos projectes culturals.

Actualment, escriu la columna “Feo fort i formal” al Diario de Teruel i ja porta publicats diversos llibres. En aquesta ocasió ens planteja l'esfondrament educatiu nacional com un fet i als fets es remet. Víctor Guiu, amb un estil directe, sense embuts i contundent, proposa que els pares del pedagogisme han injuriat l'ensenyament des de la més ignorant mediocritat, però pensant que tota la societat es faria creient del seu llenguatge positivista, el seu boníssim social i del seu lliri blanc a la mà.

Segons l'autor, el rei de l'educació va nu i són pocs els que s'atreveixen a denunciar-ho. Durant totes les pàgines d'aquest assaig se'n recomanen moltes proves. Però l'autor no només amb evidències argumenta les seves hipòtesis, sinó que el llibre exhibeix fets com que la instrucció en ciències i història és gairebé inexistent a les facultats de magisteri; que la pedagogia no és una ciència, ja que no utilitza el mètode científic ni el que suggereix és falsable; que la creença del pedagogisme ha estat imposada per sobre de la ciència; que a internet hi ha bona i mala informació, però no coneixements com defensen els pedagogistes; que la Facultat de Ciències de l'Educació és un oxímoron; que el màster en educació no serveix per a gairebé res i que només és un impost revolucionari caríssim; que els desertors del guix són un espècimen que col·labora en l'enfortiment de la secta pedagogista; que al nostre país continuem innovant amb còpies barates del que a altres països ja ha fracassat; que si un professor no sap de la seva especialitat, difícilment podrà ensenyar-ho a classe; que els professors no necessiten més informació per fer front als treballs de la societat futura; que innovar el sistema educatiu no és el mateix que millorar-lo; que no cal aplicar el que es fa a primària a secundària sinó al revés; que les paraules disciplina i autoritat, absents a les nostres lleis, no haurien de ser cap tabú; que la promoció automàtica és deixar passar de curs tots els alumnes sense treballar; que la solució al fracàs escolar no és donar títols a tots els alumnes; i quins llocs a triar, millor regalar el títol de l'ESO ja a primer i així ens estalviem quatre anys de reunions, correcció d'exàmens i avaluacions entre els docents. Potser al lector pot semblar dur, aspre i atrevit tot el que exposa l'autor, però una lectura atenta i contrastada fa témer que potser porti molta raó. En conclusió, l'autor afirma que quan el pedagogisme entra per la porta, l'educació salta per la finestra.

En certa manera, el nostre sistema educatiu ja és un fracàs evolutiu, és a dir, que ja vingui el meteorit.