Finlàndia en caiguda lliure

Durant els anys seixanta, el sistema educatiu de Suècia era un dels millors d'Europa. El nivell d'exigència en continguts des d'infantil i primària eren a la base d'aquell èxit. El 1967, i amb la millora econòmica del país i l'arribada d'Olof Palme com a ministre d'educació, tot va canviar. Ell i el seu equip va considerar que s'ensenyaven massa coses a les escoles i va reduir el currículum, una cosa equivalent a la nostra política educativa actual.

A conseqüència de rebaixar el nivell d'exigència, i durant els quaranta anys posteriors, el fracàs escolar a Suècia, com també a Espanya, es va disparar fins que es va tornar crònic. L'exemple anterior sembla que també estigui darrere dels resultats de Finlàndia. Potser l'efecte riquesa, que primer incrementa i després disminueix el rendiment educatiu, estigués darrere de tot allò.

A la primera edició dels informes Pisa publicats el 2001, Finlàndia va aconseguir grans resultats, però aquests van començar a decaure a partir del 2009. Entre aquest any i el 2012, Finlàndia va caure 23 punts en les proves PISA en les seves disciplines reina, matemàtiques i llengua. Aquesta tendència ha prosseguit fins avui dia.

El govern finlandès va atribuir aquest recés a l'additiu d'una escorça arbòria a les llets dels biberons, cosa que va afectar cerebralment una generació d'estudiants. Però per a l'analista José Manuel Lacasa hi havia una altra explicació molt més lògica i universal. La llet que s'estava enganxant Finlàndia no tenia res a veure amb un lacti edulcorat.

Els països amb currículums rigorosos i homogenis des d'infantil, independentment de la riquesa del país, dels factors socials, de la formació docent o de les pedagogies aplicades, obtenen millors resultats a PISA que les nacions o regions amb continguts escolars menys estrictes i més diferents entre els centres. Casualment, Finlàndia havia debilitat el seu currículum el 2004 sota la batuta de molts pedagogs, fins i tot havia eliminat les revàlides estatals.

De fet, alguns pedagogs finlandesos, i com va passar a Suècia i Espanya, afirmaven que s'estaven ensenyant massa coses als escolars. Per això es va encoratjar el treball en grup, reduint els continguts acadèmics i avaluant per projectes, àmbits i competències.

Aquestes eren pensar, cuidar-se, expressió oral, emprenedoria, participació, ICT i multialfabetisme. Però aprendre per competències no hauria de significar mai la rebaixa dels continguts.

Tot i això, Finlàndia havia deixat que cada centre adaptés el currículum a ensenyar segons els seus propis criteris, el seu esperit innovador i les seves avaluacions internes, però sense ser crítics amb la seva baixada a PISA i sense exàmens externs estatals. En fi, que l'afebliment del currículum finlandès va provocar la disminució de l'exigència, l'acomodament de molts alumnes i el consegüent descens en coneixements.

Tot plegat explicava la caiguda a PISA de Finlàndia i el declivi de la seva fama com a model educatiu. Cal preguntar-se què va fer el govern per resoldre aquesta situació. Doncs el 2014, i amb les universitats de matemàtiques queixant-se del recés en càlcul dels nous alumnes, el ministeri d'educació va dictaminar reduir encara més el currículum escolar, i sobretot el científic.

Per a més contradicció, a Finlàndia no existeix la quarta ciència en els seus programes, la Geologia, sinó que aquesta s'inclou en una d'humanitats, la Geografia. La nostra política educativa segueix els mateixos passos amb les mateixes conseqüències.

Descrit això, i amb l'objectiu de millorar a PISA, el govern finlandès va contractar més pedagogs i va debilitar encara més els continguts estatals. Durant les V Jornades de Secundària el novembre del 2016, l'analista Lacasa va llançar un pronòstic a Barcelona, que Finlàndia tornaria a caure en els pròxims resultats PISA.

El 6 de desembre del 2016 es va publicar l'informe PISA i la sorpresa va ser profètica. En lectura menys de cinc punts, en matemàtiques menys deu i en ciències menys onze. És a dir, Lacasa va encertar i la seva hipòtesi que debilitar el currículum comportava la caiguda de competències i coneixements agafava cada cop més forma.

Finlàndia havia caigut més de trenta punts en sis anys i ho continua fent. Afegim que Singapur, amb un currículum elevat i homogeni a tots els seus centres, guanyava de fornera a tots els països del món.

Però la sorpresa l'estava donant un país modest el reforç del qual en continguts estava donant el seu fruit. Estònia ja feia anys que veia augmentar els seus resultats en PISA.

El sorprenent continuava sent que, educativament, es parlava molt més de Finlàndia que d'aquest petit estat, més si ara avantatjava amb escreix uns finesos adormits als llorers. La caiguda de Finlàndia en lectura, ciències i matemàtiques era com el Rei nu.

Els prejudicis vanagloriaven les vestimentes, però l'observació delatava la falsedat. Calia saber clarament què tenien Estònia que no tingués Finlàndia. Vaig haver de parlar amb una estoniana per esbrinar-ho.