Les responsabilitats oblidades del rei Artur

La Vanguardia del 24 de desembre, un dels dies més assenyalats del calendari, va publicar, anunciant-ho a primera plana amb una destacada tipografia, una entrevista a Artur Mas, 129è (ex) president de la Generalitat, segons el comptatge nacionalista.

Les respostes de Mas, cauteloses, no tenen més interès que allò que oculten i una lamentació que se li escapa: “el risc que els partits sobiranistes no sumin majoria al Parlament” i, en conseqüència, que Salvador Illa acabi sent president de la Generalitat. Una mostra més de la històrica apropiació de la Generalitat per la globosfera convergent-independentista, si no l'ocupen ells, és com si els hi robessin. 

Mas reapareix de tant en tant a l’escenari de la política i aleshores pontifica, com ho fa a l’entrevista: l’independentisme (que ell va promoure) avui no té prou força, el pacte fiscal (que ell no va saber negociar) avui és el tema principal; en el fons, també pot interpretar-se com que es proposa de nou per resoldre els dos afers pendents. 

I cap al·lusió a una autocrítica, ni la més modesta, n'hi hauria hagut prou amb un genèric “ens equivoquem”. Ni això, per part de qui va tenir la més gran de les responsabilitats en el desencadenament del costós procés, caríssim en danys econòmics, polítics i morals per a Catalunya i la resta d'Espanya.

Ell, “el rei Artur”, com el va coronar Pilar Rahola en aquell llibre-panegíric del 2010, “La màscara del rei Artur”, que hauria d’avergonyir-la, si això fos possible, “ell”, com li diu tothora Rahola, és el responsable moral i polític del procés.

La responsabilitat penal la hi va limitar el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en sentència del 13 de març de 2017 a la desobediència de l’article 410 del Codi Penal amb una condemna a dos anys d’“inhabilitació especial”.

La responsabilitat política la purga a la “paperera de la història”, si no se n’evadeix, la responsabilitat moral no l’ha assumit. Recordem-la. 

Mas va ser president de la Generalitat de desembre de 2010 al gener de 2016, president de CiU de 2001 a 2016, president de CDC de 2012 a 2016, va retenir, per tant, el poder institucional de la Generalitat i el poder polític hegemònic a Catalunya durant un període crucial. Va ser “el rei Artur”, fins que fou destronat i llançat a la paperera de la història per la CUP.

Doncs bé, durant el seu regnat els independentistes institucionals, els de la cort del rei Artur, cometeren dues violacions gravíssimes de la Constitució i de l’Estatut d’Autonomia, insòlites en el marc de legalitat de la Unió Europea, que si eren un bunyol jurídic com una casa de pagès, en el pla polític van representar dos moments àlgids del procés, dos impulsos des de dalt creguts i seguits des del carrer. 

El Parlament de Catalunya va aprovar, amb el sol vot independentista, per tant, amb el de CDC, la resolució 5/X de 23 de gener de 2013 de la declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya i la resolució I/XI de  9  de novembre de 2015 sobre l’inici del procés de creació d’un estat català independent, en la qual, a més a més, es negava la legitimitat i la competència del Tribunal Constitucional. Les dues resolucions involucraven al Govern de la Generalitat per a l’assoliment dels objectius pretesos, ambdues van ser declarades nul·les pel Constitucional. 

Mas, “el rei Artur”, que podia haver contingut la deriva dels cortesans no ho va fer, ans al contrari, l’emparà i l’empenyé.   No ha demanat perdó per la seva indubtable responsabilitat atesos els seus poders institucionals i polítics. No ha tingut el coratge del rei de debò que va demanar perdó per caçar elefants, afer molt greu, però no funest per a la societat com el procés. 

A Mas li falta poc per ser blanquejat del tot, igual com el seu mentor, Jordi Pujol, i el seu successor, Carles Puigdemont. Aquí no hauria passat res i, si poden, continuaran, com abans, senyorejant Catalunya.