La desconfiança orwelliana de Puigdemont

Al “1984”, l’extraordinària novel·la d’una distopia, George Orwell, que també havia escrit Homenatge a Catalunya (1938) -una Catalunya radicalment diferent de la Catalunya dels independentistes- imagina un ministeri de la Veritat que fabrica mentides, un de la Pau que fa la guerra, un de l’Abundància que imposa el racionament, un de l’Amor que tortura. Tot el que fan els ministeris orwellians és el contrari d’allò que anuncia el rètol respectiu.

Doncs bé, aquesta antífrasi ha estat sovint la tècnica emprada en la retòrica i pràctica dels dirigents independentistes. Acusar els altres d’allò que diuen i fan ells -de la deslleialtat que els caracteritza, per exemple- és una constant en la seva actuació política.

La desconfiança que Puigdemont diu sentir envers l’Estat és de signe orwellià.  Per la pretesa desconfiança justifica la condició que posa “d’un mecanisme de mediació i verificació” en la negociació i en el compliment dels hipotètics acords amb qui sigui de l’àmbit estatal, tant li fa si són dirigents del PSOE o del PP, segons ell tots són iguals, tots serveixen de la mateixa manera fal·laç l’Estat repressor.

Una condició absolutament inadmissible car significa la negació de la sobirania de l’Estat i la legitimitat dels seus poders, ignora la Constitució, menysprea l’Estat de dret i ell, que no representa cap institució reconeguda, que és reclamat per la justícia, que se situa en un pla d’innocència abusada, de puresa sollada, exigeix una bilateralitat amb l’Estat vigilada per tercers. Davant de tanta insolència, hom té el dubte de si el mou el cinisme, la supèrbia o la ignorància, probablement una combinació dels tres vicis.

Perquè quina confiança mereix un personatge que declara i suspèn ni més ni menys que una independència, ordena als consellers del Govern “demà tots al despatx” i fuig rocambolescament.

Converteix la presència a la tolerant Brussel·les i l’acta menystinguda d’eurodiputat en ariets contra Espanya, fa i desfà partits i òrgans que s’inventa, llicencia dirigents polítics de la seva òrbita que no el complauen prou, s’erigeix en president sobreentès a l’exili sense cap títol, parla en nom de tots els catalans i només en representa indirectament una petita minoria, passa dels errors comesos malgrat les greus conseqüències que provocaren, denuncia que el denigren i no para de vituperar Espanya i les institucions de l’Estat, exigeix una amnistia per actes que considera normals, manté oberta la via de la unilateralitat, etc.

Això i unes quantes coses més per l’estil és el que diu i fa Puigdemont amb el barret de president, estadista, líder de Junts, exiliat, perseguit, víctima, moralista, segons el que li convingui. Tot de disfresses per ocultar o dissimular el fracàs, la responsabilitat, la frivolitat, la irrellevància. Tot de raons per desconfiar d’ell, mentre que   ell és qui al·lega la desconfiança i exigeix protegir-se de la suposada perfídia de l’Estat.  

Si un relator no fos una figura sorgida de les ínfules de l’independentisme, que s’atribueix una entitat política a l’altura de l’Estat i una superioritat moral enfront de tots els servidors de l’Estat, pagaria la pena nomenar-ne un, però per vigilar Puigdemont.  

Qui negociï amb ell no hauria d'oblidar que les seves paraules i actes fan un tuf orwellià.