La mà de la Lliga Àrab, la darrera estocada a l'escola catalana

Aquest darrer dijous la Comissió del departamental d'Acció Exterior i Unió Europea es va validar l'acord entre la Lliga Àrab i la Generalitat, en concret entre l’ALECSO (l'Organització Educativa, Cultural i Científica de la Lliga Àrab) i  el Departament d’Educació. Un acord que mesos enrere va lligar la Sra. Meritxell Serret, consellera d'Acció Exterior, per tal de promoure l'àrab a les escoles catalanes.

L'argumentari de l'acord estableix que el sistema educatiu català s'alça a partir d'un model d'ensenyament plurilingüe. I que aquest guarda la voluntat de promoure el reconeixement i aprenentatge de llengües vinculades als orígens familiars de l'alumnat. Per tant, amb aquest acord la Generalitat adapta el model d'escola als nouvinguts dels països àrabs i no fa que els nouvinguts s'adaptin al model d'escola catalana i, com a conseqüència, que la Lliga Àrab hi surti guanyant. La política exterior s'ha d'entendre com la defensa dels interessos nacionals dels catalans i no la defensa dels interessos nacionals dels altres estats a casa nostra. Aquest acord representa una alta irresponsabilitat, especialment en un país on el català està cada dia més minoritzat. La pressió demogràfica que pateix Catalunya és evident, i amb la institucionalització de l'àrab i el castellà, hi ha el risc que el català acabi sent una llengua merament formal. L'ensenyament de l'àrab a les escoles catalanes pot exacerbar aquesta situació.

La contrapartida de l'acord es podria entendre com que el català es fomentarà a les escoles dels següents Estats: Egipte, l'Iraq, Síria, el Líban, Jordània, l'Aràbia Saudita, Iemen, Líbia, el Sudan, Tunísia, el Marroc, Kuwait, Algèria, el Iemen, Bahrain, Qatar, Oman, els Emirats Àrabs Units, Mauritània, Somàlia, Palestina, Djibouti i les Comores. Recordem que tot això es fa amb el propòsit que serveixi per fomentar l'aprenentatge de llengües vinculades als orígens familiars de l'alumnat. Doncs ja em diran quants catalans hi ha escolaritzats en aquests estats i la nombrosa comunitat catalana que hi habita? Heus aquí, la diferència entre un conjunt  d’Estats que tenen una estratègia geopolítica de defensa dels seus interessos i d'expansionisme cultural i, l'altre d’un Govern autonòmic que no només actua com a sucursal de l'Estat espanyol sinó que li fa la funció d'ONG.

La minorització que pateix el català a Catalunya és un fenomen objectiu, i amb la institucionalització de l'àrab i el castellà, la residualització del català serà més fefaent. Tal mesura és una nova espasa de Dàmocles per la situació de Catalunya, que afegeix més llenya al foc a una societat on cada dia emergeixen més comunitats paral·leles, i això és de forma volguda; recordin les paraules del President Aragonès en un dinar amb la comunitat musulmana a Martorell: "No cal que us integreu a Catalunya. Sou Catalunya". Darrere d'aquesta afirmació tan tendenciosa com carrinclona, cau com un epitafi sobre els interessos de continuar existint com una sola comunitat nacional i s’hi amaga la clara intenció de no voler una comunitat forta on els estrangers s'integrin a una cultura i a una llengua comuna, ans un model de societat  debilitada, que cada dia sigui més dependent de l'administració. I això passa a Catalunya, mentre les altres nacions estan reforçant els seus codis comuns i aplicant sistemes d'integració a la comunitat receptora. Però resulta que a Catalunya hem de ser més papistes que el Papa.

És important entendre la diferència entre establir pactes puntuals per defensar els interessos nacionals de Catalunya i obrir les portes de l'educació i l'ensenyament a estats amb vocació  imperialista en una escola catalana, on en algun dels casos el català és pràcticament inexistent entre els alumnes. Aquest acord representa una seqüència de frivolitats, especialment en un país on el català que, com deia abans, està de reculada i on la conquesta de drets i llibertats civils estan sent tenallats per elements exògens. Per aquest últim motiu, cal tenir en compte el context idiosincràtic dels Estats que componen de la Lliga Àrab, que no diferencien l'Estat de la Religió. Aquesta organització està agrupada per Estats teocràtics en què sovint no es respecten els drets humans més bàsics conquerits a occident i que apliquen lleis religioses, tals com aplicar penes de mort a persones homosexuals i que els drets de les dones són trepitjats fins a la vexació. Restarem a l’espera que la consellera d’igualtats i feminismes es manifesti al respecte i no oblidem que l'educació és el mitjà per transmetre a les noves generacions els coneixements, habilitats i valors que ens han fet civilitzats.