Resistències al canvi

Els resultats de les eleccions al Parlament Europeu, del 9-J passat, han fet evident el que ja fa temps que es donava per fet al carrer: un canvi de cicle en la política catalana. Les cinc victòries consecutives del PSC, cada cop més contundents, al costat del descens sostingut de l'independentisme, han posat de manifest aquest canvi.

Tot i això, les resistències al canvi solen ser habituals i, sovint, una mateixa situació es veu des d'òptiques diferents i això fa endarrerir les transformacions. De manera especial, quan en aquests canvis hi va inclòs el modus vivendi de la majoria dels afectats.

Això és el que està passant a Catalunya. La realitat és la que és, però els independentistes s'obstinen a ignorar-la. Ho vam poder comprovar, dies enrere, a la constitució de la XV Legislatura del Parlament i la consegüent elecció de la Mesa de la Cambra catalana. La sessió no va començar bé. El president de la Mesa d'Edat, Agustí Colominas, ideòleg de capçalera de Carles Puigdemont, lluny de fer una intervenció protocol·lària i institucional, com corresponia, es va despatxar amb un discurs repulsiu, reivindicant l'autodeterminació, l'1-O i amb retrets a la judicatura

Després, els partits que havien estat govern, tant en solitari com en coalició, en els darrers catorze anys, amb la col·laboració de la CUP, van fer oïdes sordes a l'anul·lació del vot telemàtic de Carles Puigdemont i Lluís Puig del Tribunal Constitucional (TC) i van permetre comptabilitzar, com a vàlids, els vots d'aquests dos personatges, per constituir una Mesa “antirrepressiva”. Així van aconseguir la majoria i van atorgar la presidència del Parlament a Josep Rull, un talibà supremacista de formes refinades i puny de ferro que va tenir una participació activa a l'organització de l'1 O.

Amb aquesta manera de procedir, una vegada més, es va posar de manifest la manca de respecte a les normes de la democràcia dels sobiranistes catalans que manipulen les institucions al seu gust, es passen la legalitat per l'arc del triomf i no dubten a utilitzar qualsevol argúcia per assolir els seus objectius.

La qüestió no és fútil perquè la Mesa marca els temps i decideix que es parla al Parlament i, en aquesta ocasió, el més important: qui es presenta en primera instància a la investidura, i aquest és quid de la qüestió.

Això no obstant, no és clar que la Llei d'Amnistia sigui d'aplicació immediata. De moment, el Tribunal Suprem no ha aixecat l'ordre de cerca i captura que pesa sobre Carles Puigdemont, Lluís Puig i Toni Comín. Per tant, podria passar que el pròxim 25 de juny, data fixada per a la investidura, qualsevol podria ser detingut si passa la frontera.

Però si, tot i això, l'expresident decideix tornar per presentar-se a la investidura esmentada, sap que no ho aconseguirà perquè els socialistes ja han dit per activa i per passiva que no ho facilitaran i sense els d'Illa els números no donen. Davant d'aquesta dura realitat, sembla que des de Junts volen forçar la situació (llegiu aquí coaccionar ERC) perquè no doni suport a Salvador Illa i s'hagin de repetir les eleccions.

Si és així, cras error, perquè l'altíssim abstencionisme a les eleccions europees hauria de ser un avís seriós per a aquells que tinguin temptacions d'anar de nou a les urnes. Si els líders independentistes fossin espavilats, sabrien llegir els resultats de les darreres conteses electorals i entendrien que és hora de modificar plantejaments, canviar estratègies i renovar lideratges. Catalunya ha parlat molt clar, ara cal veure si els receptors dels missatges els han comprès i actuen en conseqüència.

D'altra banda, els acòlits de Puigdemont han llançat amenaces més o menys vetllades dient que si el PSC no facilita la investidura del líder, ells podrien fer caure el Govern de coalició i progrés.

Vegem-ho. Si a Junts analitzen la situació amb el cap i no amb les vísceres, ben aviat arribaran a la conclusió que no els convé posar la traveta a Pedro Sánchez perquè s'estimbi el Govern central. Tot fa pensar que el camí de la Llei d'Amnistia als tribunals ni serà fàcil ni ràpid.

A més, aviat s'hauran de negociar importants iniciatives legislatives i hi poden tenir tardes de glòria, i per a l'independentisme sempre serà més rendible negociar amb gent d'esquerres que amb retrògrads polítics com Feijóo o Abascal.

Tot i això, els que tenen la clau de la governabilitat són la gent d'ERC i a ells els toca decidir, ara, entre la seva ànima independentista o l'esquerresa que, curiosament, sol desaparèixer en els moments més transcendentals.

Imaginem, per un instant, la situació d'ERC si es repeteixen eleccions: encara estaran assimilant la garrotada del 12 M, sense direcció perquè Oriol Junqueras ha dimitit, Marta Rovira ja ha dit que no es tornarà a presentar i Pere Aragonès que, una vegada baixant de la presidència de la Generalitat, deixarà la primera línia política. No sembla la millor manera de fer front a uns comicis.

Sigui com aquesta, i malgrat el revés sofert pels socialistes a l'elecció de la Mesa del Parlament i algun inconvenient que pot sorgir en aquest dur i difícil camí que va del carrer Pallars a la Plaça Sant Jaume de Barcelona, el canvi polític, a Catalunya, és un fet. Tampoc no hauríem de descartar una possible repetició electoral. Les resistències al canvi acostumen a ser inevitables, però que ningú no dubti que, més aviat que tard, un socialista, anomenat Salvador Illa, serà president de la Generalitat de Catalunya.