No han entès res

Ja fa un mes de les eleccions al Parlament de Catalunya i sembla que els nefastos resultats per als partits bonistes, especialment els processistes, no han estat prou contundents perquè se n’adonin que la seva deriva dels darrers anys no els durà enlloc.

De fet, haurien d’agrair que fins a la darrera legislatura la seva presència al Parlament fos tan elevada, probablement arrossegada del procés i d’una idea del país tan ingènua com irreal. No obstant, ara se n’adonen que els seus discursos grandiloqüents i que obvien la realitat que vivim molts catalans no els donaran de menjar gaire anys més.

No en debades, el cansament de la població degut a promeses incomplertes pesa molt, però hi ha quelcom que encara fa molt més forat que això, i més que en farà els propers anys. Que les institucions, o les persones qui les representen, visquin (o si més no facin veure que viuen) totalment allunyades de la realitat que viuen els seus ciutadans a diari els enfonsarà, perquè l’únic que demostra és que el seu benestar els permet no haver de viure certes realitats a les que els ciutadans de carrer ens hem d’enfrontar a diari. Parlo de la inseguretat, de la inoperància de la justícia, de la imposició de dogmes totalitaris dels quals si te’n desvies ets considerat d’extrema dreta, de l’augment de precarietat, de la falta d’ajudes, i un llarg etcètera.

Hom esperava que la patacada electoral de partits com Esquerra Republicana, la CUP o els Comuns els fes veure que la seva ideologia s’està enfonsant, que la societat ja no creu en les idees dogmàtiques que molts de nosaltres hem comprat en el passat empesos per un ideari conjunt que ens venien d’un nou país. Un nou país sí, però no de qualsevol manera ni a qualsevol preu.

Ni jo, ni la gran majoria de la societat catalana, vol seguir obviant les realitats que succeeixen a les nostres viles. No obstant, quan algú alça la veu contra alguna de les coses que passen, enlloc d’escoltar-lo, se l’assenyala. I vull remarcar que encara es parla de massa poques coses tenint en compte les que passen: agressions sexuals, grups de joves (especialment noies) que tornen de festa sempre en VTC per no ser assaltades, apunyalaments gairebé a diari per robatoris, agressions a professionals públics de l’àmbit de la salut i els serveis socials, alliberament immediat de delinqüents...

Podria parlar de casos concrets que per dignitat haurien de sortir a la llum, però per respecte a les víctimes i per no emmerdar-me no ho faré, per més que tots us els podeu imaginar perquè a hores d’ara diria que tots ja n’hem sigut víctimes o coneixem gent que ho ha sigut.

En conclusió, veure com l’esquerra bonista segueix enquistada en un discurs que els està enfonsant i allunyant cada vegada més de la societat, i que ho està fent des de tots els estrats, ja siguin rics o pobres i independentistes o unionistes, els hauria de fer pensar i qüestionar-se si és necessari un canvi de rumb. Malauradament per ells, lluny d’això, segueixen entotsolats en uns discursos caducs, demagògics i que ens estan malmetent una societat de convivència que fins ara s’aguantava pels pèls. Queda clar que, efectivament, encara no han entès res.