El rei d’Anglaterra no té a qui demanar perdó

El passat colonial europeu a Amèrica ha tornat a ocupar un lloc central en l'actualitat. Recentment, el ministre d’Afers Exteriors d’Espanya ha reconegut que “hi ha hagut dolor i injustícia envers els pobles originaris mexicans” durant la conquesta i la colonització, en inaugurar a Madrid una exposició dedicada a les dones indígenes de Mèxic.

Aquest reconeixement funciona dins de l'esfera política i diplomàtica i no és l'objecte principal d'aquest article, que cerca una reflexió històrica, sinó la motivació per escriure'l: com es van construir les colonitzacions a Amèrica, i per què moltes comunitats indígenes van aconseguir sobreviure (encara que profundament transformades) als territoris de colonització espanyola, mentre que als dominis colonials anglesos aquesta continuïtat és molt més excepcional.

Des d'aquesta perspectiva, resulta irònic assenyalar que el rei d'Anglaterra no pot demanar perdó per un passat equivalent: simplement ja no queda pràcticament cap comunitat indígena visible, autònoma i sòlida que pugui atorgar aquest perdó com a col·lectiu. Amb aquest matís actiu, us convido a explorar els dos models colonials, el britànic-anglès i l’hispano-espanyol, per comprendre quines dinàmiques institucionals, demogràfiques i culturals expliquen les trajectòries tan diferents dels pobles indígenes en cada cas.

El model anglès: expansió, exclusió i substitució

La colonització anglesa a Amèrica del Nord es va desplegar sota el principi de l'assentament de famílies europees, la fundació de comunitats agrícoles autònomes i l’apropiació de terres considerades “disponibles”. Els colons tendien a entendre la terra com a propietat privada, i el seu objectiu era establir una nova societat que repliqués, en la mesura del possible, els seus costums, l’església, l’escola i el govern local. Aquesta lògica partia d'una concepció del territori com a espai per als colons, més que com a espai compartit amb pobles indígenes.

En el model anglès no es va desenvolupar un projecte ampli d'integració de les comunitats indígenes com a actors dins del sistema colonial. Al contrari, sovint s’adoptaven tractats de cessió de terres, desplaçaments i, quan la resistència es feia visible, guerra oberta, esclavització o marginació. Un creixement demogràfic ràpid dels colons europeus, juntament amb el model de propietat privada de la terra —que es defensava amb les armes a la mà—, va reduir progressivament els espais de vida i autonomia dels pobles indígenes.

Com a resultat, moltes comunitats originàries de l’est d’Amèrica del Nord van perdre la seva presència política, el seu territori original o la seva capacitat de reconstrucció autònoma. El patró dominant va ser la substitució de la població indígena per colons europeus i l’establiment d’una cultura dominant amb escassa continuïtat d’aquests pobles com a entitats polítiques visibles.

El llegat del model anglès es tradueix en el fet que, en bona part dels antics territoris colonials britànics, apareixen molt poques comunitats indígenes amb continuïtat històrica, territorial o política visible. En molts casos, el que queda són reserves molt reduïdes o memòries fragmentades, sense que existeixi una continuïtat clara de comunitats autònomes que hagin mantingut el seu poder local o estructura original. Aquesta realitat explica per què avui resulta difícil trobar pobles indígenes la identitat dels quals sigui reconeixible des del període colonial anglès, com sí que passa a l’Amèrica hispànica.

El model espanyol: integració, mestissatge i persistència comunitària

En contrast, el sistema colonial hispànic a Amèrica va adoptar una lògica que, tot i ser dominadora, va incorporar des del segle XVI els pobles indígenes com a vassalls de la Corona amb un marc legal propi. Aquest reconeixement institucional va permetre que les comunitats indígenes existissin com a actors socials dins de l'ordre colonial, encara que en condicions de subordinació als conqueridors. Les lleis índies (com les Lleis de Burgos i les Noves Lleis) i la figura dels «pobles d'indis» o «reduccions» van facilitar la reorganització dels pobles indígenes en el nou ordre colonial.

L'evangelització i la creació de reduccions o missions van ser eines centrals del model espanyol: els ordes religiosos fundaven pobles on els indígenes vivien agrupats sota la supervisió de l'Estat i l'Església. Aquest dispositiu institucional va permetre que els pobles conservessin certs espais territorials, organització comunitària o rols locals, encara que transformats. Atès que moltes poblacions indígenes ja eren sedentàries i complexes, els espanyols es van veure obligats a negociar, cooptar estructures indígenes existents i mantenir comunitats productives.

La presència del mestissatge i la integració de l'indígena en societats híbrides van ser trets definitoris. A diferència del model anglès, en el món hispànic no només es va produir desplaçament, sinó una barreja social, cultural i biològica que va permetre que l'indígena continués present —encara que modificat i adaptat— en la societat colonial. Institucions com els cabildos d'indis i la supervivència de terres comunitàries van ser vies de continuïtat de les comunitats indígenes, transformades però persistents.

Per això, en molts territoris colonitzats per Espanya es poden rastrejar comunitats indígenes que van mantenir continuïtat territorial, cultural o institucional. No es tracta d'una supervivència sense canvi, però sí d'una persistència com a entitat col·lectiva. Aquest model va permetre que els pobles indígenes no desapareguessin del continent americà, sinó que es transformessin i mantinguessin vida comunitària sota el sistema colonial.

Per què aquesta diferència en la supervivència indígena?

Una primera explicació té a veure amb la dimensió demogràfica: als territoris hispànics hi havia grans poblacions indígenes sedentàries en el moment del contacte, cosa que va obligar els colonitzadors a negociar i reutilitzar estructures polítiques originàries. Els colons europeus eren minoria a les àrees rurals durant el període inicial. En canvi, a les colònies angleses, l'expansió de colons europeus va ser ràpida, la densitat indígena menor o més dispersa, i el patró d'assentament va afavorir la substitució territorial.

El model espanyol va incloure un marc jurídic en què els indígenes podien, en teoria, reclamar drets col·lectius, tenir terres comunals reconegudes o ser representats en cabildos locals. Tot això estava a la llei, però sobre el terreny, els abusos eren difícilment identificables des de la Península.

En el model anglès, per contra, no va existir un marc institucional comparable de reconeixement col·lectiu indígena. Els indígenes van ser tractats com a enemics, aliats temporals o súbdits privats de categoria política autònoma.

El sistema espanyol depenia del treball indígena (mines, encomiendes, agricultura colonial), cosa que va implicar que els indígenes no fossin eliminats sinó integrats dins del sistema per necessitat. Els indígenes van modificar les seves pràctiques, però van continuar sent actors econòmics.

El sistema anglès, per la seva banda, depenia més del coló, de l'expansió territorial i del treball europeu, per la qual cosa la presència indígena va ser vista més com un obstacle que com un recurs a integrar.

El mestissatge propi del sistema hispànic va permetre que l'indígena romangués visible, encara que transformat: els descendents indígenes es van integrar en el teixit colonial. Part de l'aristocràcia dels pobles més poderosos, com els mexiques o els inques, van pactar matrimonis amb els nouvinguts, integrant-se en l'aristocràcia espanyola. Casos com els descendents de Moctezuma o dels emperadors inques en són exemples paradigmàtics. En canvi, a l'Amèrica anglesa la segregació racial i cultural va reduir la visibilitat o l'autonomia indígena, i moltes comunitats no van mantenir una existència política o territorial clara.

Un altre factor rellevant és la geografia i la dinàmica de frontera. A les colònies angleses, l'expansió cap a l'oest, la presència d'una frontera mòbil i la guerra contínua van implicar desplaçaments constants de les comunitats indígenes cap a zones marginals o la seva dispersió. Per contra, en molts territoris hispànics, l'expansió va ser més gradual o les comunitats originàries van quedar “incrustades” en el paisatge colonial, cosa que va permetre certa continuïtat.

Conclusió

La comparació entre ambdós models de colonització, anglès i espanyol, revela que no tots els processos van ser equivalents en el seu impacte sobre els pobles indígenes. Mentre que el model anglès va instaurar una lògica d'expansió, substitució i exclusió que va deixar poca continuïtat política visible dels pobles originaris, el model espanyol, tot i la seva violència i explotació, que això no s'ha de posar en dubte, va generar una societat mestissa i híbrida on part dels pobles originaris, si bé sotmesos, van sobreviure.

Hi ha milions de proves empíriques als carrers de Quito, Guatemala o Mèxic, on els descendents dels pobles originaris són una part molt important de la societat i, en alguns països, continuen sent numèricament superiors; mentre que amb prou feines se’n pot reconèixer cap als estats orientals d’Amèrica del Nord, on és gairebé impossible trobar-ne algun.

Més enllà de reconeixements o perdons d'alguna cosa que va passar fa més de 500 anys, més enllà de gestions polítiques o usos nacionalistes del passat per fomentar el sentiment de pertinença a les noves nacions sorgides després de l'emancipació del segle XIX; existeixen evidents llaços culturals i lingüístics que es van forjar durant més de tres segles d'història compartida. La contextualització temporal és sempre necessària, intentar extrapolar al present fets de segles enrere és com condemnar per masclisme Fofó, Miliqui i Gabi per cantar allò de la nena que planxava, que ara sona tan ranci, però que era normal als anys 70.  El fet que existeixi una llegenda negra és una cosa que l'Acadèmia ja ha demostrat, i sempre convé recordar que van ser els avantpassats dels criolls d'avui dia qui van cometre les bones i les males accions, no els dels espanyols d'avui. També no té sentit pintar-ho tot com un edèn meravellós d'educació, cultura i atencions o obviar els abusos comesos.

Som el resultat de fets històrics. La nostra pròpia península ha estat envaïda o influïda per grecs, celtes, fenicis, cartaginesos, romans, sueus, vàndals, alans, visigots, més berbers que àrabs, bizantins, otomans i un munt de pobles que ens van mestissar. Mai ningú no ha exigit perdó per l'esclavitud dels pobles ibers originaris perquè resulta gairebé tan estrany com el que s'exigeix des d'alguns sectors polítics americans.

I vostès, què en pensen d'això?