Raquel Sánchez, ERC i Rodalies

El debat sobre el servei de Rodalies a Catalunya fa anys que arrossega retards, incidències i una sensació creixent d’abandonament, motivant així un cansament per part de la ciutadania. Cada avaria, cada tall de línia i cada jornada de caos torna a posar damunt la taula una pregunta incòmoda: qui n’és responsable i per què no s’hi posa remei d’una vegada? 

En aquest context, el pas de Raquel Sánchez Jiménez pel Ministeri de Transports ha estat objecte de dures crítiques per part d’usuaris, administracions locals i entitats que fa temps que reclamen un canvi profund. Sí, malgrat que no ho recordin, Sánchez Jiménez, avui ben acomodada en un dels alts càrrecs de l’Estat més ben pagats i agraïts, la presidència de Paradors, va ser ministra durant un temps, tot i que el seu pas no hagi deixat cap empremta.

Resulta especialment xocant que l’exministra Sánchez, exalcaldessa de Gavà, un municipi fortament dependent de Rodalies, no mostrés una sensibilitat especial cap a aquesta xarxa un cop instal·lada a Madrid. Lluny d’impulsar un gir en la gestió o d’accelerar inversions estructurals visibles per als usuaris, el seu mandat va estar marcat per la continuïtat d’un model que molts consideren esgotat. Durant mesos, les incidències es van acumular sense que es percebés una resposta política a l’altura del malestar ciutadà.

Un dels episodis més significatius de la dirigent socialista va ser el rebuig inicial al traspàs integral de Rodalies a la Generalitat. Tot i que el debat competencial fa dècades que dura, aquell “no” d’entrada va ser interpretat com una negativa a explorar alternatives a un sistema que, sobre el paper, depèn de l’Estat, però que afecta diàriament centenars de milers de catalans. Posteriorment, el discurs es va matisar, però la sensació de falta de voluntat política ja s’havia consolidat.

Mentrestant, el deteriorament del servei ha anat alimentant una percepció de col·lapse recurrent. Dies sencers amb línies pràcticament inoperatives, retards generalitzats i una informació sovint insuficient als passatgers han contribuït a una imatge de xarxa impròpia d’un país que aspira a tenir un transport públic competitiu. Més enllà de les xifres d’inversió anunciades, el que compta per a l’usuari és si el tren arriba a l’hora.

En aquest escenari, el paper d’ERC també genera controvèrsia. El partit sosté parlamentàriament tant el govern espanyol de Pedro Sánchez com el govern català de Salvador Illa, però alhora crítica, amb un to sovint contingut, la situació de Rodalies. Aquesta doble posició el situa en una zona incòmoda: corresponsable de l’estabilitat política mentre denuncia un servei que molts consideren en estat crític.

La demanda d’un traspàs efectiu i d’una gestió més propera al territori contrasta amb la prudència estratègica del partit, que evita trencaments que podrien posar en risc les seves aliances. El resultat és un discurs que condemna les deficiències, però que, als ulls de molts usuaris, no acaba de traduir-se en canvis tangibles ni en una pressió decisiva sobre Madrid, fruit de la pressió de Gabriel Rufián per mantenir a ERC sotmesa al PSOE.

Rodalies s’ha convertit així en símbol d’un problema més profund: la distància entre les responsabilitats polítiques i l’experiència quotidiana de la ciutadania amenaça de nou amb reobrir un debat independentista en què alguns, com ERC, quedaran molt diluïts. Sense decisions valentes i coordinació real entre administracions, el risc és que el debat continuï eternament mentre els trens continuen arribant tard i la gent explota.