Quina classe de govern ens convé als ciutadans?

Dono per descomptat que, la immensa majoria de persones que llegeixen les columnes que em publiquen en E-notícies, són bona gent. Homes i dones que s'aixequen cada matí per a guanyar per als seus un recés de dignitat i pau; des d'on porfidiejar per un demà més just i igualitari. És a dir, em dirigeixo a aquest sector difús de la societat que anomenem classes mitjanes i classes populars. Per a ells, doncs, és aquesta humil reflexió.

El pròxim 23 de juliol, triarem, entre tots, unes noves Corts i aquestes Corts elegiran, al seu torn, un nou president de Govern. Es presentaran, amb tota probabilitat, al voltant de 50 candidatures, però tan sols Pedro Sánchez o Alberto Núñez Feijóo tenen possibilitats de ser el nou inquilí de la Moncloa, la resta dels candidats seran actors secundaris d'aquest gran espectacle que és la política Nacional.

Sobre l'acció de Govern de Pedro Sánchez i el seu equip no m'estendré perquè ja l'he tractat amb una certa amplitud en les setmanes anteriors i no vull ser repetitiu. Tots tenim memòria i és fàcil consultar les hemeroteques.

Voldria, no obstant això, analitzar, amb un cert deteniment, el programa del Partit Popular, però em temo que no va si pot ser, perquè o no tenen projecte per a Espanya, o, la qual cosa és pitjor, és un projecte ocult que no volen que coneguem.

Fins ara, Feijóo només ha parlat de “Derogar el sanxisme” o cosa que és el mateix: eliminar l'increment de les pensions, el salari mínim, la reforma laboral, les polítiques d'igualtat, la creació d'ocupació, el creixement de la nostra economia, la baixada dels preus de l'energia i totes les polítiques de progrés que ha posat en marxa l'actual Executiu. Però això no és un programa polític.

Els ciutadans necessitem que els candidats donin explicacions concretes i precises sobre els seus plans per a aquest país. Hem de saber com volen, els nostres governants, que evolucionem en qüestions tan sensibles com l'economia, la crisi climàtica, les transformacions inherents a la revolució digital, la sanitat, l'educació, l'envelliment de la població o els nous drets socials derivats de tots aquests canvis.

El món sencer afronta aquests desafiaments en un moment de transformacions profundes, i els pròxims anys seran decisius. Per consegüent, els aspirants a presidir el Govern d'Espanya, en aquest període tan transcendental, tenen l'obligació d'explicar-se.

El que sí que estem veient aquests dies és que els populars no tenen cap objecció a pactar amb Vox i cedir en el que sigui per aconseguir el poder. El cas més paradigmàtic és, sens dubte, el d'Extremadura. “O la paraula o el govern”, va ser en un moment el dilema de la candidata del PP, María Guardiola, i ha quedat clar que el que importa és el poder.

En molt pocs dies, Guardiola que estava disposada a anar a unes noves eleccions, va canviar d'opinió. Després de rebutjar de pla l'entrada de Vox en l'Executiu extremeny, Maria, Guardiola va fer un gir copernicà en pactar un Govern de coalició amb els ultres.

La candidata havia sentenciat que no regalaria conselleries a l'extrema dreta“Yo no puedo dejar entrar en mi Gobierno a aquellos que niegan la violencia machista, a quienes usan el trazo gordo, a quienes están deshumanizando a los inmigrantes, y a quienes despliegan una lona y tiran a una papelera la bandera LGTBI[…]Mi promesa y mi tierra no son moneda de cambio de nada”, va sentenciar després de donar el cop de porta a Vox.

No obstant això, després d'“una profunda reflexió” tot el citat ha quedat en foc d'encenalls i cedeix als ultres la conselleria de Gestió Forestal i Món Rural, que assumirà les competències d'infraestructures rurals, control d'incendis, patrimoni natural, caça, pesca i toros.

La gestió dels pactes entre PP i Vox està resultant molt més desastrosa del que es podia suposar. S'està posant de manifest la falta d'un criteri polític unificat que no sigui el poder a qualsevol preu. Els primers senyals de regressió no s'han fet esperar. Ja hem vist com en les façanes d'algunes Institucions, on la ultradreta té poder, prohibeixen la bandera LGTBI, i això no ha fet més que començar.

Davant aquesta situació, ens correspon als ciutadans del carrer quina classe de govern ens convé més per als pròxims anys: Si cal perseverar en les polítiques socials; és a dir, una acció inequívocament socialdemòcrata, basada en la redistribució de riquesa, en plena sintonia amb les directrius i posicions de Brussel·les.

Actitud que, per cert, sembla la més adequada en aquesta època de fortes convulsions econòmiques ocasionades primer per la pandèmia i després per la guerra al pati posterior d'Europa. O bé, ens convé replegar-nos sobre nosaltres mateixos i tornar a les polítiques que ja vam patir de la mà de Mariano Rajoy.

Passi el que passi el 23 J, el món no s'acabarà i la Terra continuarà girant al voltant del Sol. Ara bé, amb un govern de dretes, el més probable és que els pressupostos per a Sanitat, educació i Serveis Socials minvin i, per consegüent, l'Atenció Primària tindrà menys recursos i això es traduirà en menys centres de salut i pitjor atesos, més llestes d'espera per a les visites d'especialistes, una atenció quirúrgica degradada i una educació de menor qualitat per als nostres fills. És a dir, l'Estat de benestar sofrirà retallades i, en paral·lel, les llibertats es reduiran.

Per tot això, crec que abans de ficar la papereta en l'urna ens convé fer una reflexió serena i després prendre la decisió que creguem més adequada. El 23 J tindrem el futur a les nostres mans. No ens equivoquem.