El que podia haver estat i no va ser

Aquests dies fa noranta-tres anys de la proclamació de la Segona República espanyola. Aquell fet històric va ser possible perquè es van donar una sèrie de circumstàncies especialíssimes: una greu crisi política, seriosos problemes de desigualtat i subdesenvolupament, agreujats per la depressió mundial i un renaixement intel·lectual molt vigorós i positivista. A tot això, cal afegir que a l'Espanya dels anys trenta la Monarquia havia esdevingut una institució obsoleta, l'economia estava gripada, els desequilibris, entre l'Espanya rural i la urbana eren molt acusats i la crispació entre els corrents polítics i intel·lectuals antagòniques estava a flor de pell.

En aquest context, el Govern de l'almirall Aznar, conegut com a dictadura tova en contraposició al de la dictadura de Primo de Rivera, va alterar l'ordre electoral que corresponia i va convocar eleccions municipals per al 12 d'abril del 1931. La idea era que en tenir els comicis un biaix administratiu servissin per temperar posicions i calmar els ànims contra el règim que estaven molt alterats.

Tot i això, ni els partits d'esquerres, ni els republicans van mossegar l'ham i van plantejar la campanya com si es tractés d'eleccions a Corts. De fet, aquells comicis van ser plantejats com a plebiscit a la Monarquia d'Alfons XIII.

La victòria social-republicana va ser aclaparadora. La conjunció republicanosocialista va guanyar a la pràctica totalitat de capitals de província, però és que també ho va fer en llocs com Vallecas, Barakaldo o Vigo i també a Sabadell, Terrassa, Hospitalet de Llobregat i Linares, la Carolina, Algesires, Tomelloso, Mieres, Langreo, Gijón o Maó.​

El comte de Romanones, ministre d'Estat, va relatar: "Al tornar a Madrid (passada la tarda al camp) em vaig adonar immediatament que la batalla estava perduda. Només cal saber que al centre del barri de Salamanca, on només hi ha classe mitjana i on habita l'aristocràcia de la sang i dels diners, l'escrutini resultava advers per als monàrquics".

Com no podia ser d'una altra manera, després de l'eufòria dels uns per la victòria electoral i la decepció dels altres pel fracàs de les opcions, el dilluns 13 d'abril ningú sabia que passaria a Espanya.

El Govern estava desconcertat, els monàrquics descol·locats i a l'oposició temien que es posés en marxa una onada repressiva. En aquest context, potser van ser els assessors més propers a Alfons XIII els que van saber fer una lectura correcta de la situació i després de no poques tensions, propostes i contrapropostes que no van cristal·litzar, per evitar un bany de sang, van optar per proposar al rei que s'expatriés “temporalment”.

Un cop proclamada la Segona República, el 14 d'abril de 1931, hi va adoptar la forma de república unitària, si bé permetia la formació de regions autònomes (al que es van acollir Catalunya i el País Basc). La República va haver d'enfrontar-se aviat a la polarització política pròpia de l'època i a importantíssims poders fàctics encapçalats pel sector financer, l'Església i l'exèrcit. Aviat va quedar clar que allò seria una obra de titans.

Simultàniament, a Europa es vivia l'ascens al poder de dictadures totalitàries. El primer president de la República va ser Niceto Alcalá Zamora, de la Dreta Liberal Republicana; mentre que Manuel Azaña, d'Acción Republicana (més tard Esquerra Republicana (IR)) en coalició amb el PSOE, va ser el president del Govern després de la victòria esquerrà a les eleccions del 28 de juny.

Aquest govern va tractar de realitzar nombroses reformes, com la Llei de Reforma Agrària, per la qual cosa el seu govern és conegut com el Bienni Reformista. Va ser el 1931 quan es va estendre també, per primer cop a Espanya, el sufragi universal a les dones.

Ja el 1932 va tenir lloc un fallit cop d'estat protagonitzat pel general Sanjurjo, mostra de la inestabilitat política del moment. A les eleccions de 1933, va guanyar la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes de José María Gil-Robles, seguida del Partit Republicà Radical de Lerroux. La CEDA, que unia diversos partits conservadors i presentava certs trets de caràcter feixistoide, va ser rebutjada per Alcalá Zamora per presidir el govern, atorgant-ho a Lerroux, si bé aquest va integrar en el seu govern a diversos ministres de la CEDA.

La integració de la CEDA al Govern va ser una de les raons que va motivar la Revolució de 1934, en què sectors del PSOE, Unió General de Treballadors (UGT), Confederació Nacional del Treball (CNT) i Partit Comunista d'Espanya (PCE) van protagonitzar una vaga general en el marc de la qual es va intentar l'enderrocament del govern, alhora que Lluís Companys (ERC), president de la Generalitat de Catalunya, proclamava l'Estat Català dins la República Federal Espanyola.

La violenta repressió de la Revolució, especialment a Astúries, on va prendre especial força, la supressió de l'autonomia catalana i la detenció de nombroses personalitats polítiques d'importància (incloses algunes que no van estar darrere dels fets esdevinguts, com Azaña), van motivar la formació del Front Popular per PSOE, UGT, PCE, Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), IR, Unió Republicana (UR) i ERC, entre d'altres. El Front Popular va vèncer a les eleccions de 1936, tornant a assumir el govern Manuel Azaña, qui aviat va ser elegit president de la República després de la destitució d'Alcalá Zamora.

Però aquest és un altre capítol de la història que podrem tractar en una altra entrega. Avui quedem-nos amb el que puc haver estat i no va ser.