El monstre dels dos caps i Salvador Illa

Rumb al 12 de maig els partits comencen a perfilar les seves estratègies i els seus discursos. I alguns candidats –que estarien millor ben amagats– inicien els seus rituals de seducció del votant. És el cas de Salvador Illa, que ja mostra les cartes, de revers vermell, a l'estil de la tradicional baralla espanyola.

Un altre color diferent és el vermell-ataronjat de la imatge corporativa de campanya, i les seves picades d'ullet al 25% d'hores en espanyol a l'escola. Aquests són alguns dels tips de campanya que els assessors del Carrer Pallars han donat al candidat del PSC. I han estat poc originals, ja que el 2021 ja van utilitzar la mateixa estratègia.

Voler assemblar-se a Ciutadans, sent el PSC, és apuntar massa alt. És apel·lar a la idiotesa del teu potencial votant. Encara que no els va malament, tenint en compte resultats i enquestes.

Salta a la vista que Salvador Illa no té res a veure amb Inés Arrimadas, encara que intenti disfressar-se'n d'ella. Però ni traient l'ensenya nacional al Parlament s'acostaria a la sola del taló de la dona més vàlida de la política catalana les últimes dècades.

Conscient que el PSC i Sánchez es juguen moltíssim en aquesta campanya, els temes que reivindicava el PSOE fins fa dues setmanes, de cop i volta, s'han esfumat. I no és una cosa casual. A Ferraz i a Pallars són plenament conscients que part del seu electorat català prefereix no sentir, o obviar, segons què.

L'amnistia, el referèndum o el traspàs al Govern de les competències en matèria gestió de la immigració són, avui, un “això no toca”.

Superar el procés

L'ordre de Moncloa és que superarem l'etapa del procés. Els catalans, per intermediació del perdó de delictes de terrorisme i corrupció ens tornarem a abraçar. I arribarem a la terra promesa, o alguna cosa així.

Aquesta és la realitat paral·lela (o per a ximples) en què ens vol instal·lar Moncloa. I és una realitat paral·lela i per a ximples perquè no se sosté enlloc. Al mateix escenari en què Illa pregona les bondats de l'ibuprofè, Aragonés i Puigdemont ja adverteixen dels seus efectes secundaris.

Treuen el cap pel teló de fons les amenaces d'un referèndum unilateral si l'estat no se sent a negociar-ne un de pactat. I, per al mentrestant, demanen un altre sistema de finançament.

Perquè mai no és suficient malbaratament ni s'aplica gaire pressió fiscal. Sempre hi ha una excusa per presentar els “pressupostos més expansius de la història” a costa del que queda de Catalunya productiva.

Decapitar el monstre

Illa no és un bon polític, ni un bon líder, ni un polític honrat o transparent. No és maco, no té carisma, no és excessivament simpàtic i debat francament malament. L'únic que se li dóna bé és la tècnica de l'estruç i el camaleonisme, totes dues resultat de ser el no res més absolut.

En aquestes eleccions Catalunya s'enfronta a un monstre de dos caps. Un cap és el nacionalisme recalcitrant i l'altre és el socialisme del segle XXI del Grupo de Puebla. I el cos que uneix totes dues desgràcies és el PSC.

Faríem bé els catalans a decapitar el monstre d'una vegada.