Primer pla de la idealització del Simiot que es ven com a souvenir
OPINIÓ

Enigma entre les muntanyes: després de la Pista del Yeti català als Pirineus

El nostre “home-mono” pirinenc reba des de temps medievals un nom més propi de les nostres terres: el “simiot”

Si hi ha gent que creu, i fins i tot divulga, que Leonardo da Vinci era originari de Vic, que Santa Teresa d'Àvila va néixer a Cardona, que Cristòfor Colom va partir en el viatge de descobriment des de la gironina Pals, que Miguel de Cervantes o Erasme de Rotterdam eren catalans, o fins i tot que l'encara avui poc coneguda cultura tartèsica, o la ciutat de Tartessos, van tenir els seus orígens a la tarragonina Tortosa, per què no acceptar que el yeti, o algun cosí seu, hagi corregut des de fa segles per les nostres terres ? A més, en aquest cas concret, podríem assegurar que hi ha moltes més proves o fins i tot testimonis, no només antics, que així ho assenyalen.

Però ja posats a la feina, cal que el nostre “home-mono” pirinenc rebi des de temps medievals un nom més propi de les nostres terres: el “simiot”.

Són diverses les zones de tot el planeta que asseguren que a les seves grans i moltes vegades amb prou feines conegudes muntanyes habita alguna mena de “home-mono” o “humà-salvatge”. Així, a més del mundialment famós yeti de l'Himàlaia, ens trobem amb els Big Foot (o “Peus grans”) a les impressionants —amb alguns territoris encara en blanc, ja que són a penes coneguts— Muntanyes Rocoses, i el Sasquatch dels boscos més septentrionals dels Estats Units o de les zones més frondoses i menys conegudes de Canadà. També Afganistan i Pakistan tenen el seu propi “home salvatge dels boscos”, anomenat allà barmanu.

Imatge medieval (segle XII) que representa un simiot devorant a

Va ser precisament aquest barmanu el que va obsessionar el zoòleg d'origen espanyol Jordi Magraner, que va dedicar 15 anys de la seva apassionant vida a investigar in situ la seva existència i recollir testimonis sobre diversos albiraments per part dels naturals de la zona, fins que finalment va ser assassinat junt al seu ajudant local l'estiu del 2002, segons alguns mitjans degut a ser cristià i haver mantingut diversos enfrontaments —algun fins i tot físic— amb els talibans o bé amb els musulmans més integristes de la regió, mentre alguns altres parlen de motius sexuals una mica foscos.

No podem oblidar-nos de l'“ànima” del Pamir i el Caucas, una criatura similar de la qual no només donen fe les “llegendes” comptades davant del nocturn foc de camp pels naturals de la zona, sinó força testimonis reals que des del segle XIX ho han sortit a buscar i asseguren haver-lo vist, fins i tot alguns van atrapar —per desgràcia seva— algun exemplar viu. Entre aquests últims, hi ha el cas de les unitats militars soviètiques que, l'any 1929, mentre perseguien un grup de soldats de les ja gairebé derrotades forces dels exèrcits formats per “russos blancs” –oposats al dictatorial règim comunista–, van assegurar haver estat atacats per una d'aquestes criatures, a la qual van matar molt a prop de la frontera amb el Kazakhstan.

Sense abandonar aquells freds i inhòspits territoris, coneixem el cas d'un altre exemplar capturat el 1941 per tropes soviètiques a la zona del Daguestan, Rússia. L'habitual paranoia del règim estalinista —moltes vegades assassina— va fer que fos torturat i, posteriorment, afusellat per ser un “possible espia”, encara que anys més tard es va intentar blanquejar aquest succés. Fins i tot l'exèrcit vermell va enviar al lloc el tinent coronel mèdic Karapetyan per investigar els fets; després de la seva anàlisi, va descriure el cadàver com “una mena d'ésser humà, cobert totalment per pèl marró”.

Per no estendre'ns en aquests esdeveniments, que són més abundants del que la gent sol pensar i que formen part de la moderna criptozoologia, cal esmentar que, en la majoria dels casos, hi ha un denominador comú: la desagradable olor que desprenen aquestes gegantines criatures.

Però deixem de banda aquestes remotes geografies i tornem a les nostres terres. Des de, almenys, el segle XII, comptem amb llegendes, cròniques i creences sobre estranys “homes dels boscos” o “homes-bèstia” a terres del Pirineu.

Carrer dedicat als simiots en un poble del Vallespir ( Arlés-sur-l

De vegades, s'han conservat escultures que intenten representar-los, amb més o menys encert per part dels artistes de l'època, en alguns temples o edificacions medievals. De fet, es diu que en aquells temps llunyans, un bon nombre d'aquestes estranyes criatures habitaven a l'imponent i agrest Canigó.

Sens dubte, els més famosos i molt catalans —ara sobretot en territori francès— van ser els “simiots”. D'algunes d'aquestes criatures, les representacions escultòriques de les quals encara podem observar avui en alguns temples, és notable el cas de la majestuosa abadia altmedieval de Santa Maria-sur-le-Tec, situada a la comarca del Vallespir. Aquí, dues erosionades i pètries escultures, d'aspecte poc amigable, ens donen la benvinguda a la seva elaborada porta principal, a pocs metres d'on es troba la sempre misteriosa “Santa Tomba”.

Aquest objecte, tema de diversos reportatges i investigacions, guarda els seus secrets i misteris; i no només per l'enigmàtica aigua que de vegades sorgeix a l'interior. Fins i tot el militar dels Enginyers Reals Britànics, Anthony Fitzherbert, va dedicar molt de temps a investigar —anàlisi inclosa— aquest sepulcre, i va publicar un llibre monogràfic en francès sobre el tema el maig de 1992, sense aconseguir revelar completament el misteri.

És tanta la creença a les zones limítrofes sobre els simiots, que no només hi trobem topònims al·lusius a ells, com “Font du Simiots”, sinó que també hi ha carrers anomenats en honor seu. No obstant això, aquestes criatures, considerades per molts com a meres supersticions o faules medievals, no són exclusives d'èpoques passades. Actualment, han estat diversos els testimonis de suposades aparicions, i fins i tot d'agressions, per part d'aquests éssers misteriosos.

El simiot –simiotes per a alguns vells pobladors del veí Pirineu oscenc– no reconeix fronteres, autonomies, nacionalismes ni altres invents humans. Un dels casos relativament recents de la seva aparició, que més ressonància va tenir als mitjans, va passar durant la primavera de 1979, concretament a la impressionant zona oscenca coneguda com a Penya Montañesa (altitud màxima de 2295 metres sobre el nivell del mar).

A primera hora de la tarda, sis experimentats llenyataires estaven tallant llenya quan van sentir uns estranys grunyits i crits. Un, Manuel Cazcarra, es va acostar per verificar si era algun animal ferit. Aleshores, va poder observar un estrany ésser, de la mida d'un humà adult, enfilat en un arbre, agafant-se amb peus i mans.

Idealització actual del simiot que es ven com a souvenir

Va trucar als seus companys, i el primer a arribar va ser el seu amic Ramiro López, que va veure com aquell ésser descendia de forma gairebé simiesca de l'arbre i s'amagava després de la mala herba. Quan es van reunir els altres, van presenciar com els llançava un tronc de faig sec, que, afortunadament, no va assolir cap dels treballadors forestals.

Després de l'enrenou causat a la zona, es va comprovar que dies després va aparèixer la lluna d'un dels seus Land Rover trencada, així com algunes màquines forestals —Caterpillar— parcialment destruïdes. La Guàrdia Civil va organitzar batudes, amb el suport d'habitants locals, i va trobar unes estranyes empremtes que no coincidien amb les de cap animal conegut o identificable.

Poc després, un caçador de la propera localitat de Lezpuña i els seus dos gossos de caça es van topar amb una cosa que els va fer tornar corrents i tremolosos, amb els cabells eriçats. Tot i les ordres del seu amo, els animals es van negar a avançar.

La notícia va arribar a diversos mitjans de comunicació, entre ells, la reconeguda publicació especialitzada en successos El Caso, que va enviar el seu propi equip per cobrir la història. L'investigador rossellonès Horace Chauvet, en el seu treball sobre el tema, va assenyalar que aquestes criatures van ser tremendament temudes —i agressives— fa segles en aquesta àrea del Pirineu, especialment a prop de Prats de Molló, cosa que també va confirmar personalment fa alguns anys l'enginyer e investigador Allain Pillaire.

Anys més tard, a la revista Mundo Oculto, vaig tenir l'oportunitat d'entrevistar un veterà muntanyenc, que, en el seu camí a Bielsa, va veure una criatura simiesca saltant d'arbre en arbre mentre emetia crits i deixava una forta olor de mesc . Cal esmentar que a diversos llocs del món on s'han vist criatures similars, la desagradable olor és un tret comú. En aquells mateixos anys, la revista “Año Cero” es va fer ressò d'una aparició similar a l'agresta zona gironina de Coll de Arés.

A terres catalanes i de la veïna comunitat aragonesa, sembla que, en comptades i rares ocasions —i des de fa segles—, “alguna cosa” o algú poc habitual es deixa veure i notar. Tot i això, aquestes estranyes aparicions no es limiten només als Pirineus. A mitjan abril de 1999, a les terres gironines de les Gavarres, van succeir alguns estranys esdeveniments que vaig poder investigar personalment.

Escultura medieval (segle XII) que representa un

La notícia, publicada al Diari de Girona el 19 d'abril d'aquell any, suggeria que el yeti de les Gavarres havia escapat d'un circ.

Algunes persones a qui vaig entrevistar, principalment alguns pagesos, van dir que una estranya “criatura” o animal estava sovintejant per allà, fins i tot en algun cas, matant el bestiar; i que, segur, no es tractava de cap gos, i menys de llops, per desgràcia ja inexistents a la zona des de fa molt de temps.

Posats a parlar amb alguns caçadors d'aquells lares, ens van dir més o menys el mateix. En preguntar als Mossos, la seva resposta —sense excessiva gentilesa ni ganes— va ser que allà no passava res anormal, opinió no compartida per un parell de policies municipals —força més comunicatius— entrevistats al seu moment.

Com que la cosa va continuar durant alguns dies i més informadors, molt “preguntons” ells, es van interessar pel tema, les autoritats van trobar la solució “lògica” i fàcil: es tractava d'un animal, potser un mandril, que s'havia escapat —o havien deixat deixat anar per un problema burocràtic— d'un circ que va estar per la Bisbal de l'Empordà el calorós mes d'agost de l'any anterior.

Vam poder comprovar que, pel que sembla, això del circ era veritat; encara que hauríem de suposar que aquell animal —o el que fos— que havia pogut sobreviure durant nou mesos per aquells territoris gironins durant la tardor i tot el fred hivern, i sense deixar-se veure, com a mínim, havia d'haver estat instruït per John Rambo, pertànyer al SAS britànic, els SEAL ianquis o als nostres aguerrits i molt ben preparats “Boinas Verdes” de l'actual MOE

Sigui com sigui, i pensi cadascú el que li vingui més de gust, cal deixar clar que, des de ja fa uns quants anys, no s'ha donat —almenys que se sàpiga— cap nou albirament ni testimoni d'aquest tipus en terres catalanes.

Serà perquè tot van ser simples casualitats, al·lucinacions, bromes? O, potser, malament pensant, perquè fins i tot els possibles parents llunyans del famós yeti no se senten excessivament còmodes en terres catalanes els darrers anys, a causa de l'ambient no excessivament cordial, fraternal i tolerant que vivim.

Si mai em trobo cara a cara amb un, prometo preguntar-s'ho per sortir de dubtes i seguidament explicar-ho als lectors.

➡️ Opinió

Més notícies: