El que ens espera

La flamant presidenta del Congrés dels diputats, Francina Armengol, va acordar amb Alberto Núñez Feijóo que se substanciï la seva investidura els dies 26 i 27 de setembre. Així es fa curs a l'encàrrec que va fer el Rei Felip VI al líder dels populars, després de la ronda de consultes amb els caps de llista dels partits més votats; alhora que es posa en marxa el rellotge institucional perquè es constitueixi un nou govern, i si no és possible se celebrin noves eleccions.

Avui dia, els números, perquè Feijóo sigui president, no donen; els populars estan estancats en 172 escons i amb molt escasses possibilitats de sumar-ne algun més. El PNB s'ha autodescartat, però al carrer Gènova no donen la batalla per perduda i diuen que estan disposats a parlar amb totes les forces polítiques, inclosos els independentistes, excepte Bildu. Curiós perquè quan ho fa el PSOE, aleshores són uns colpistes, però si ho fa el PP són partits constitucionals dins de la legalitat.

De totes maneres, els de Feijóo no descarten tocar els diputats socialistes més crítics per veure si aconsegueixen una mida, com li van fer el 2003 a Rafael Simancas, aconseguint així la presidència de la comunitat madrilenya per a Esperanza Aguirre. Davant aquests plantejaments resulta difícil trobar algú que sigui moralment i políticament més mesquí.

En qualsevol cas, sí, com sembla, la investidura de Feijóo és fallida, el cap de l'Estat haurà de fer una altra roda de consultes, i llavors el més lògic serà que encarregueu al secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, que intenti ser investit.

Si aquesta possibilitat arriba a donar-se, considero que abans de començar a negociar amb altres formacions polítiques, la direcció del PSOE hauria, si no ho ha fet ja, decidir quin preu estan disposats els socialistes a pagar per governar. Hi ha determinades línies vermelles que no s'han de traspassar.

Tant de bo m'equivoqui, però si Sánchez aconsegueix ser investit president del Govern, la legislatura vinent serà un autèntic calvari. És una anomalia democràtica que un fugit de la justícia com Carles Puigdemont tingui la clau de la governabilitat d'Espanya. En aquestes circumstàncies, aprovar qualsevol iniciativa parlamentària, per intranscendent que sigui, pot suposar a l'Executiu un suplici; no vull pensar què pogués arribar a ser aprovar, per exemple, la Llei de pressupostos generals de l'Estat.

Junts per Catalunya ha optat pel tot o res i amb aquesta radicalitat està arrossegant Esquerra Republicana de Catalunya a plantejaments maximalistes per no perdre peu davant de la seva parròquia, encara que això els suposi allunyar-se de la centralitat política. És evident que l'independentisme català cada cop estigui més lluny del pragmatisme de partits com el PNB i, fins i tot, EH-Billdu. No és casual que la portaveu al Congrés d'aquest partit, Mertxe Aizpurúa, hagi dit en una entrevista recent que “utilitzarem la nostra força per defensar els drets de la majoria social treballadora. La negociació per celebrar un referèndum d'independència ho deixem per més endavant”.

Tot i això, tant Junts com ERC han deixat meridianament clar que exigiran l'amnistia per als encausats del procés com a requisit indispensable per investir Pedro Sánchez.

Una de les normes no escrites de l'independentisme és menystenir el que se'ls concedeix. Per això, encara que l'estiu del 2021 el Govern va concedir indults als líders del procés que estaven a la presó, aquella iniciativa no els va fer el pes i Junts, ERC i la CUP van impulsar una proposició de llei d'amnistia, que no va prosperar perquè els lletrats de la Cambra van al·legar que infringia l'article 62 de la Constitució que prohibeix els indults generals.

En síntesi: Entre indult i amnistia la diferència és que el primer és una mesura de gràcia del Govern a persones condemnades, mentre que la segona és de caràcter general i suposa girar full i oblidar a més els antecedents penals. I ni la societat espanyola en general ni la catalana en particular han de girar full ni oblidar res i, molt menys, penedir-se per no haver estat processistes ni haver combregat amb el procés i les seves empasses.

Si aquest posicionament de màxims es manté, no és difícil imaginar com evolucionaran els esdeveniments a mesura que avanci la legislatura: les posicions s'aniran enquistant i el preu dels suports pujarà. A més, el 2024 hi ha eleccions a Euskadi; per tant, l'enfrontament entre PNB i EH-Bildu està servit. Després, el 2025, toquen eleccions al Parlament de Catalunya i la raó de ser tant d'ERC com de Junts és el Govern de la Generalitat; per tant, tant els uns com els altres, voldran marcar perfil.

Al llarg de la legislatura ja liquidada, el PSOE va demostrar la seva voluntat de resoldre el conflicte català; els indults, la taula de diàleg o la derogació del delicte de sedició són exemples clars d'aquesta voluntat. Ara toca al secessionisme moure fitxa i, sense renunciar a res, plantejar qüestions raonables que encaixin en el marc constitucional, segur que hi ha solucions, però l'amnistia i el dret a l'autodeterminació no poden ser reconeguts com a constitucionals.

En principi, a ningú no li interessa que s'hagin de repetir les eleccions, però tampoc seria la fi del món. Al capdavall, unes eleccions es poden guanyar o es poden perdre. El que no s'ha de perdre mai, especialment un partit amb vocació de govern: és la dignitat, la decència i l'honestedat.