El petó de Rubiales al llarg de la història

A Rubiales el petó a Jennifer Hermoso li ha costat el càrrec per un parell de centímetres. Fet a la galta hauria estat el ritual practicat milions de vegades, fet a la boca sense consentiment va ser un abús que reflectia autoritat, dominació, desigualtat, possessió, masclisme, un compendi de tot allò que explica la submissió mil·lenària de la dona.

La meitat de la humanitat són dones, però al llarg de la història les dones no han tingut els mateixos drets, llibertats i oportunitats que els homes, de manera que la configuració de les societats i les decisions transcendents han estat obra dels homes. El resultat és el món que tenim.
Sens dubte que la dona ha participat en l'evolució social, però molt per sota del protagonisme i la responsabilitat que li corresponien.

Aquesta desigualtat de dona i home no és natural, és social i històrica, ha estat creada i imposada. Hi ha diverses interpretacions sobre la formació de la desigualtat, gairebé totes apunten a la dominació de l'home sobre la dona -s'ha donat molt de “petó Rubials” al llarg de la història- amb la conseqüència de la submissió cultural i la marginació social de la dona.

Una de les interpretacions continua sent seductora malgrat el temps transcorregut. Friedrich Engels sosté a “L'origen de la família, la propietat i l'Estat” (1884) que la divisió del treball al primitiu grup humà hauria assignat a l'home, en la majoria dels grups, la tasca de procurar els aliments i a la dona la de cuidar la prole. Alletar els fills només ho podia fer ella.

L'home va anar acumulant poder en crear i fer seus els instruments amb els quals obtenia els aliments com a caçador, recol·lector o agricultor, instruments i mitjans que considerats com “seus” van esdevenir “béns” i a poc a poc fossin “titularitats” com a propietat de l'home i transmesos com a tals.

Com més “béns” de l'home, més relegació de la dona -que no els posseïa- a una posició subalterna primer, de submissió després, d'equiparació a un “bé” finalment. Engels acaba el desenvolupament d'aquesta interpretació amb un encert d'una actualitat inquietant: “Quan l'home mata la dona, no fa més que exercir el seu dret”, sobre “un bé propi”.

Les diferències fisiològiques entre dona i home no justifiquen la desigualtat social com s'ha pretès des del masclisme ideològic, fins i tot, segons els neuròlegs, hi ha diferències hormonals i cerebrals de la dona que li aporten avantatges socials: menys agressivitat, més capacitat per a la intuïció i la mediació.

Que la meitat de la humanitat sigui socialment inferior respecte a l'altra meitat no té cap fonament, encara que tingui segles d'antiguitat. És simplement una construcció ideològica. A més, constitueix un immens i neci malbaratament d'energies físiques i espirituals i de capacitats intel·lectuals. La Humanitat seria una altra, més rica i evolucionada, sense aquesta divisió artificial. Hem perdut mil·lennis d'aportació femenina a la humanitat.

Avui dia, la igualtat social de la dona és perfectament assolible en les condicions materials de les nostres societats. Allò que ho impedeix o entorpeix és de base ideològica, cultural i econòmica -pagar salaris inferiors pel mateix treball convé als que se n'aprofiten-, a més de la reacció dels mascles que temen la fi de l'era masculina, al capdavant dels quals se situa la ultradreta, aquí representada per Vox.

A les societats occidentals s'ha avançat força en la igualtat, si bé no tant com l'evolució del coneixement permetria. I, així i tot, malgrat els avenços -molts a Espanya, on el moviment feminista és dels més motivats d'Europa, com ho ha mostrat una vegada més amb la reacció davant el “petó Rubiales”- l'autenticitat i les potencialitats de la dona encara no s'ha desplegat del tot.

L'arribada de la dona a llocs de responsabilitat tant a la política com a l'empresa i a l'exercici d'altres activitats no s'ha traduït en una aportació diferenciada de la tradicional masculina. Fins ara, l'actuació de la dona en general ha estat més aviat una còpia dels patrons masculins de competitivitat, i fins i tot agressivitat.

No sé si les dones han de jugar a futbol d'una manera diferent que els homes, però no tinc cap dubte que Rubiales ha fet el petó del mascle mil·lenari, que els homes hauríem estat els primers a condemnar per la dignitat de la dona, la nostra companya de l'espècie humana, a la qual devem tant.