El catalanisme i la CIA

El 19 de juliol de 1945, a la Conferència de Potsdam que havia de reunir els caps d'Estat aliats victoriosos contra l'Alemanya nazi, es van apuntar a l'agenda set punts de discussió:

1. Acordar un text sobre el control polític d'Alemanya.
2. Polònia.
3. La flota alemanya i la marina mercant.
4. Espanya.
5. La Implementació de la Conferència de Ialta.
6. Iugoslàvia
7. Romania.

A la Conferència anterior, a Ialta, el mes d'abril, l'Administració Demòcrata Nord-americana va adoptar com a pròpia la política britànica respecte a Espanya. Una actitud freda i no condescendent amb el règim del general Franco, amb “atacs diplomàtics ocasionals”, que tenien com a fi la retirada voluntària del poder per part del mateix dictador, motivada per l'acord i la insistència de diversos dels generals més propers al Pardo. L'alternativa era la coronació de Joan de Borbó com a rei d'Espanya, amb el suport de monàrquics, entre els quals hi havia força militars, i de l'esquerra moderada; incloent-hi els socialistes d'Indalecio Prieto. Allò que no es contemplaven eren grups comunistes.

Amb aquestes expectatives, Juan de Borbón es va llançar a proclamar el conegut Manifest de Lausana, en què demanava la retirada de Francisco Franco i la restauració monàrquica per iniciar un sistema parlamentari semblant al britànic, el neerlandès o el d'altres estats europeus.

Tot i això, la situació geopolítica estava canviant dràsticament. Els que havien estat aliats en la derrota del nazisme, ara es trobaven amb interessos enfrontats sobre la composició del mapa de l'Europa resultant.

Un mes més tard, el maig del 1945, Edward Frederik, Comte de Halifax i ambaixador britànic a Washington, va informar al Foreing Office que el Departament d'Estat nord-americà havia analitzat el cas espanyol i que mantenien un acord complet amb la política britànica, en principi, però, que el sentiment, a la pràctica, era que si s'era massa sever amb Franco, elements comunistes podien treure partit i que des de Moscou podien convertir Espanya en una amenaça superior a la de la mateixa Falange.

La nova idea era pressionar el general perquè fes reformes en sentit de llibertats democràtiques en lloc de promoure la caiguda del règim.

Tornant a Potsdam i al punt quatre de l'Agenda dels Caps d'Estat. El 19 de juliol, Molotov, ministre d'Exteriors soviètic, va presentar un memoràndum sobre l'assumpte espanyol que suposava una aposta per la intervenció.

Quan es van reunir Churchill, Truman i Stalin, el britànic va plantejar el principi de no-intervenció en els assumptes interns d'un Estat neutral, sota el perill de provocar una segona guerra civil i sent suficient pressionar i aïllar Franco. Es va mostrar en desacord amb la recomanació soviètica que la Unitat de Nacions trenqués tota relació amb el Govern espanyol. Truman, acabat de triar com a substitut del desafortunat Roosevelt, va donar suport a la posició del britànic, encara que com també havia fet el primer, va fer manifestacions de desafecció absoluta amb el règim.

Les dues nacions deixarien clar que no donaven suport a Franco i proposaven un comunicat conjunt, però sense la duresa de la proposta soviètica que estava a favor de la intervenció. No oblidaven la participació de la Divisió Blava, que es considerava un atac a les fronteres. Tots tres es van embrancar en la discussió manifestant les enormes diferències que començaven a sorgir entre els aliats. Stalin deia que no era un assumpte domèstic i que el règim de Franco suposava un perill internacional, i Churchill responia que això es podia dir de gairebé cada país. El teló d'acer començava a aixecar-se en plena conferència.

Finalment, no hi va haver acord i la postura de Churchill va prevaldre. Els occidentals no volien que el que estava succeint a Iugoslàvia, Bulgària o Romania es reproduís també a Espanya.

De catalanistes i espies

Aquesta conferència va contribuir a la supervivència del règim, que va començar a ser observat de prop pels Estats Units. A Relacions Internacionals no existeixen escrúpols, només interessos. Espanya no era un país amb una majoria monàrquica i una corona feble aviat cauria a les mans dels comunistes. Aquesta era la postura que s'esgrimia per permetre al de Ferrol seguir dormint a les habitacions del Palacio del Pardo.

No tots els republicans supervivents veien amb bons ulls els pactes amb Juan de Borbón i Indalecio Prieto. José Giral, nomenat president de la República a l'exili, intentava desacreditar el Govern d'Espanya i que les Nacions Unides recolzessin alguna cosa més que condemnes i comunicats. Vivia a la bombolla d'una possible restauració de la República Espanyola, cosa que els anglosaxons dels dos costats de l'Atlàntic no permetrien, perquè el republicanisme espanyol va acabar sota l'esfera soviètica i això no es podia repetir.

L'Agència Central d'Intel·ligència dels Estats Units, coneguda pel seu acrònim en anglès CIA, es va crear el setembre de 1947 i, des del principi, va investigar molt de prop Espanya, el seu exèrcit, la seva situació econòmica i, sobretot, les forces d'oposició del règim de Franco. Els primers informes són mesos abans de la fundació de l'Agència.

Els catalanistes de la Lliga havien donat suport a l'autoanomenat Bàndol Nacional des del principi, tan econòmicament com a través d'articles als mitjans de comunicació estrangers, sobretot a França, intentant revertir l'opinió pública francesa.

D'altra banda, els catalanistes d'esquerres estaven dividits. D'una banda, el Govern de la Generalitat es mantenia a l'exili i de l'altra, dins d'Espanya i com a organitzacions desafectes al règim, existien l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques i el Consell Nacional de la Democràcia Catalana.

L'informe del Grup Central d'Intel·ligència de 15 de gener de 1947 exposa amb total rigor la composició d'aquests grups i el seu posicionament.

Pel que fa a la Generalitat, la impressió de l'informant era que la majoria dels catalans que vivien a l'estranger es mostraven insatisfets amb el Govern a l'exili. L'acusaven d'inactivitat i de manca d'orientació i d'incapacitat per donar suport als moviments antifranquistes de l'interior.

D'altra banda, el Consell Nacional de la Democràcia Catalana era com el més important dels grups opositors. Aquest agrupava totes les organitzacions de tendència nacionalista. S'hi trobava l'ERC, el Front Nacional, l'Stat Català, el Moviment Socialista de Catalunya, l'Acció Catalana, el Partit Republicà d'esquerres, els Estudiants Catalans i la Unió Democràtica de Catalunya. El Consell no mantenia relacions amb la Generalitat a l'exili i es mostrava, segons l'informe, partidari d'assolir acords amb qualsevol força o organització que combatés el franquisme, inclosos els monàrquics. Estaven disposats també a acceptar un govern de transició sempre que es garantís un mínim d'autonomia per a Catalunya. La Generalitat, en canvi, anava a la línia dels republicans de l'exili que encara anhelaven el retorn de la República.

D'altra banda, hi havia l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques que agrupava els partits obrers amb l'excepció del PCE: El PSOE, la CNT, que com sempre estava dividida entre els que cooperaven amb els republicans i els que no; i el POUM de l'infortunat Andreu Nin, que encara tenia certa importància a Catalunya.

L'Esquerra, que formava part tant de la Generalitat com del Consell, estava dividida i l'informe nord-americà incidia en les diferències entre el secretari general d'ERC, Josep Tarradellas, i els que eren a l'interior d'Espanya. Les comunicacions entre les forces catalanes a França i Espanya eren irregulars, amb llargs períodes sense establir cap contacte. Tarradellas, no obstant això, començava a fer esforços per donar suport als membres del seu partit a l'interior i havia aconseguit enviar gairebé mig milió de francs.

Els Estats Units estaven en una fase de possible suport al Règim de Franco i, així, poder arribar a algun acord que permetés un desplegament a Europa Occidental a canvi d'una actualització militar d'un Exèrcit que es trobava en un estat deplorable després d'aquest aïllament i la incapacitat econòmica, tot i dedicar més del 25% del pressupost per intentar mantenir-lo. L'obsessió de Franco amb una possible invasió pels Pirineus havia portat a grans obres de fortificació, més encara després del combat de la Vall d'Aran d'octubre del 1944, en què milers de guerrillers, la majoria comunistes, van travessar la frontera i van ser derrotats pel general Moscardó, capità general de la IV Regió Militar, la que tenia la capital a Barcelona.

L'interès de la intel·ligència nord-americana per les forces catalanes era dins de l'anàlisi sobre l'autèntic poder de les forces opositores al règim.

Les conclusions eren que les forces catalanistes continuaven dividides, tant a l'estranger com a Espanya. El govern de la Generalitat a l'exili era incapaç d'aixecar ponts entre tanta divisió i de dirigir cap oposició perquè no controlava les seves forces a l'interior. El Consell, per altra banda, s'estenia i guanyava prestigi entre les organitzacions de resistència.

Aquest era el resum del primer informe sobre les forces catalanistes. Molts més es feren sobre totes les forces d'oposició, sobretot les relacionades amb el comunisme. Un cop es van assolir els Acords de Madrid de 1953 entre els generals Eisenhower i Franco, l'espionatge va baixar la intensitat a Espanya.

La decisió de suport al règim va deixar a l'estacada republicans, monàrquics, catalanistes, nacionalistes bascos i totes les forces derrotades durant la Guerra Civil Espanyola. Franco es va mantenir tres dècades més al poder com a gran vencedor de la loteria de la geopolítica, però aquesta és una altra història digna de ser explicada.