Puigdemont trenca amb el PSOE

El nostre especialista més entranyable en ruptures, el gran Carles Puigdemont, ha anunciat la ruptura amb el PSOE, la investidura del qual va donar suport després de prometre explícitament que no ho faria. Si la relació de Pedro Sánchez amb la veritat és, com a mínim, problemàtica, la de Puigdemont és transparent com l’aigua clara: no menteix, sinó que produeix verbalitzacions buides, desproveïdes de qualsevol pes o conseqüència, com un ocellet que canta la seva cançó des de la gàbia daurada de Waterloo.

Puigdemont ha guanyat, amb els anys transcorreguts des del 2017, el rang d’andròmina vella amb la qual no se sap molt bé què fer-ne. Hi ha un cert ressò sentimental al voltant de la seva figura, que força l’independentisme a mantenir-lo viu, però la seva capacitat d’aportar valor real és nul·la. L’última vegada que va prometre una ruptura solemne va acabar fugint a Bèlgica com un estafador de vídues. Aquesta vegada potser apareixerà al Pol Nord o a les jungles de Borneo.

Per sota de Puigdemont tenim tota la troupe de farsants de Junts x Cash, encapçalats pel duo còmic Rull & Turull: el primer es dedica a fer tres entrevistes diàries a TV3 i Rac1, el segon presideix el Parlament com qui fa la migdiada, només despertant de tant en tant per atacar de manera ridícula Sílvia Orriols. A Madrid segueix Míriam Nogueras, el valor polític de la qual consisteix únicament en el fet que obre molt els ulls quan parla: sembla poc, però en aquests temps de misèria moral resulta més que suficient per endur-se durant una legislatura un bon sou de sis xifres pagat per l’estat malvat i opressor.

L’esquerra no votarà mai Junts x Cash; la gent d’ordre ara té a qui votar (VOX o AC) de manera que el destí de Puigdemont és la més clamorosa irrellevància. Van posar el seu destí a les mans de la CUP, de Vicent Partal, de Joan Bonanit i de l’Elèctrica Dharma i encara es sorprenen dels resultats.

El votant català potser no s’ha decantat finalment per la dreta, però certament està fins al capdamunt de l’esquerra palestina i transsexual; el votant català ve donant símptomes que no vol ser apunyalat i violat mentre li okupen el domicili i el converteixen a l’islam. Si l’espai hereu del pujolisme no entén una situació tan senzilla, altres ho faran, i en trauran els fruits electorals corresponents.

Menció especial, en tot aquest laberint d’idiotesa, a l’insigne Toni Comín, del qual no se’n tenen notícies des de fa temps. Un cop va aconseguir enfonsar el Consell per la República deu estar buscant nous espais polítics que devastar, és a dir, noves masses d’incauts que financin (portats per la ceguesa histèrica) la seva molt peculiar forma de vida. Una salutació des d’aquí.