Puigdemont i la qüestió de confiança

Carles Puigdemont s'assembla a un trapezista que, quan el circ ja ha tancat, segueix fent piruetes que ja no interessen ningú. Ara sembla decidit a estrènyer Pedro Sánchez amb l'argument que els pactes suïssos no s'han complert i la qüestió de confiança no s'ha tramitat. Per descomptat, qualsevol noció de rigor polític o intel·lectual està fora de lloc en tot això, ja que si Sánchez és un mentider, Puigdemont ho és per partida doble. Tots dos han retorçat les seves promeses fins a deixar-les irreconeixibles; tots dos estan en una fugida cap endavant només orientada a la seva supervivència personal; tots dos es dirigeixen ja només a un minvant reducte de fidels fanatitzats.

Sánchez va mentir? Per descomptat que sí. Els gossos borden, les vaques mugeixen i Sánchez menteix. Però recordem que Puigdemont no es queda enrere, pel que fa a mentider patològic. Sense considerar tots els fets de 2017, en aquest últim cicle electoral va prometre per activa i per passiva que els vots de Junts x Cash no servirien per investir Sánchez i que, si no aconseguia la presidència de la Generalitat, abandonaria la política. Es tracta, doncs, d'un autèntic xoc de trens entre els Mentiders del Mil·lenni. Han mentit tant que qualsevol cosa que diguin es contradiu, de manera automàtica, amb mil altres afirmacions dels últims temps. Estan cremats, esgotats, amortitzats. Es mantenen amb vida l'un a l'altre perquè, al cap i a la fi, escapar de la presó és un objectiu que els malfactors acostumen a compartir.

Puigdemont té els seus set escons decisius, amb els quals pot acabar la legislatura quan vulgui. El problema rau en què posar fi a la legislatura significa justament posar fi als seus set escons decisius, perquè les pròximes majories parlamentàries no necessitaran els seus embolics i milongues. En una paraula: té una sola bala de plata, amb la qual es fa respectar, però els seus enemics saben que no la dispararà. Això sí, pot dedicar-se a fer que els socialistes perdin votacions al Congrés, per diferenciar-se d'ERC i marcar espai polític propi davant l'ascens de Silvia Orriols. A tot Europa el pla polític s'està escorant a la dreta i l'eix Bildu-ERC hauria d'anar debilitant-se respecte de l'eix PNB-Junts. Si tinguessin un mínim de visió, s'abraçarien immediatament a Feijóo perquè el PP no hagués de posar-se en mans de Vox, però la seva retòrica inflamada d'aquests últims anys els deixa sense marge de joc.

Quan arribin les eleccions, que arribaran més aviat que tard gràcies als Ábalos & Begoñas, tot aquest vell ordre caurà i per primer cop VOX serà decisiu a tot el país. Llavors Puigdemont lamentarà tants anys de trampes i mentides. Almenys Pujol mantenia el discurs de la gent d'ordre. Artur Mas va treure la gent al carrer i Puigdemont els va calcinar a base de fraus i enganys i es va posar en mans de l'esquerra. Al trapezista ja no li queden trucs i, el que és pitjor de tot, ja no li queda xarxa de protecció. Aquesta caiguda serà la darrera.