Puigdemont i el Constitucional

Aquesta setmana, el Tribunal Constitucional va decidir mantenir l'ordre de detenció contra Carles Puigdemont en territori espanyol, per qüestions jurídiques relacionades amb l'encaix del delicte de malversació en la famosa llei d'amnistia. Ni tan sols va ser una qüestió controvertida: dels onze jutges que hi van participar, deu es van pronunciar a favor de mantenir l'ordre de detenció.

A les xarxes socials, fa temps que va quallar un meme molt difícil de traduir: “You’ve been psoed”. Una traducció més o menys aproximada seria: el PSOE te l'ha tornat a jugar, però es perd la violència burlesca del fals participi anglès. En qualsevol cas, aquesta és exactament la situació.

La cort dels horrors de Waterloo va decidir posar el seu destí en mans del PSOE de Pedro Sánchez. Ningú els va obligar a fer-ho. Va ser la seva decisió i d'ella han anat penjant la política catalana i l'espanyola des d'aleshores. Per descomptat, els resultats han estat els esperats, en forma d'estafa brutal. La culpa és del mentider o de qui confia en el mentider coneixent perfectament els antecedents? Puigdemont i tota la seva cort partaliana no tenen el menor dret a queixar-se.

És lògic que Carles Puigdemont intenti evitar la presó. Però allò lògic i allò ètic no sempre coincideixen. També és lògic que intenti seguir tenint rellevància política. Però allò lògic i allò possible a mitjà termini no sempre coincideixen. Allò que és segur és que el seu intent per mantenir al mateix temps la llibertat i la rellevància estan conduint Catalunya i Espanya a l'abisme, enmig d'una ordalia constant de falsedats, discursos heroics buits i fraus obscens als votants.

Recordem que Puigdemont de tant en tant publica vídeos a les xarxes socials als quals ell mateix denomina “missatge institucional”, arribant a nivells de ridícul que primer provocaven vergonya, després compassió i ara ja total i despietada indiferència. L'entramat institucional que ell rebutja en els seus discursos de després de dinar és el mateix que manté a sou la seva senyora esposa en un canal de televisió que mai, en cap cas, ha tingut més d'una dotzena d'espectadors. Tots els seus companys cobren sous formidables a càrrec del malvat estat opressor, incloent-hi fites com la inenarrable col·locació de Mikimoto a RTVE.

Sempre hi haurà puigbelievers, sempre hi haurà un percentatge de població alienada que continuï comprant el relat de Vilaweb i del duo romàntic Borràs & Dalmases, que continuï informant-se a través del 324.cat o que continuï comprant samarretes de l'ANC. Els altres hem après a veure aquesta minoria decreixent com un fons còmic, abandonat a la histèria senil i les performances de barriada. Van apostar una vegada i una altra al cavall equivocat: que no culpin ningú de la seva ruïna.