El PSOE té un problema

Encara tinc l'esperança que Sánchez digui no a l'amnistia i a l'autodeterminació. Al capdavall, el president sol agafar el toro per les banyes.

Com el febrer del 2019. Quan ERC i Junts li van tombar els Pressupostos. Va fer el que s'acostuma a fer en aquests casos: convocar eleccions anticipades.

Malgrat que els independentistes, per cert, no feien el mateix a Catalunya. El Govern de la Generalitat va estar tres anys sense Pressupostos (2017-2020) i ningú no va dir res.

Sánchez, en canvi, va convocar eleccions per a l'abril. Va treure 123 diputats. Però foren aquelles que no es van entendre amb Albert Rivera. Va tornar a convocar eleccions per al novembre. Llavors sí.

Després de la patacada a les autonòmiques i municipals del passat mes de maig va fer el mateix. Convocar eleccions anticipades. Una jugada arriscada en aquest cas. Tanmateix, li va tornar a sortir bé.

Per això, en el cas hipotètic que es repetissin eleccions potser la sort tornaria a ser-li favorable. El PP es troba en ple desgavell i Vox va perdre 19 escons. Donaria imatge d'home d'Estat davant les exigències de Puigdemont.

Perquè, històricament, l'esquerra espanyola ha comès sempre el mateix error: treure les castanyes del foc a l'independentisme. A Companys ja el van amnistiar després del 6 d'octubre.

Tot i que només cal llegir les memòries d'Azaña per adonar-se que va acabar fins al monyo del president català. Va arribar a dir que “el millor dels polítics catalans és no tractar-los”¹

Primer recorda com al principi el dirigent d'ERC li feia la pilota: “Vostè em mana, don Manuel… Vostè és el meu cap” va arribar a dir-li². Després, en plena Guerra Civil, la cosa va començar a torçar-se.

El 28 de juliol de 1937 afirma després dels Fets de Maig: “que Companys fingeixi escandalitzar-se, com a campió del dret, després de tot el que ha passat a Catalunya sota el seu comandament personal, és d'un cinisme insofrible”.

Les deslleialtats dels independentistes respecte a l'esquerra vénen de lluny: del mateex Pacte de Sant Sebastià. Com se sap, primer Companys i després Macià es van avançar en la proclamació de la República.

Per això van enviar dos catalans (Nicolau d’Olwer i Marcel·lí Domingo) i un malagueny (Fernando de los Ríos) a arreglar l'embolic. Va ser aquest darrer el que va ressuscitar la fórmula de la Generalitat. Ningú fins aleshores se’n recordava de la Diputació del General, una institució medieval.

Podríem esmentar més exemples perquè la creació de la Conselleria de Defensa excedia, com es poden imaginar, a les competències de la Generalitat. Encara que potser es pugui justificar en plena guerra.

I no deixa de ser curiós com la historiografia catalana, almenys la més nacionalista, passa de puntetes sobre els esmentats Fets de Maig. Com si fossin només quatre trets davant de l'edifici de Telefónica.

Azaña, que va viure aquella setmana tràgica a Barcelona perquè, com a president de la República, estava allotjat al Parlament opina el contrari. I durant aquells dies va romandre acollonit a l’edifici encara que tampoc no era el president inclinat a les audàcies.

L’enfrontament entre comunistes i anarquistes es va acabar quan el Govern espanyol va enviar cinc mil guàrdies d'assalt des de València. La Generalitat va perdre aleshores les competències d’ordre públic. Ni això sabien gestionar.

Com es poden imaginar a mi tant me fa, però l’esquerra espanyola té un problema: sempre deixa Espanya en mans de la dreta. És un fenomen curiós.

Els laboristes britànics o els socialdemòcrates alemanys bé deuen tenir un concepte dels seus països respectius. Fins i tot Rosa Luxemburg tenia una idea d'Alemanya. Aquí, no.

La idea que té el PSOE d’Espanya és la mateixa que la de Bildu, Esquerra o el PNB. Partit per cert que, sent de centredreta de tota la vida, es proclama ara fins i tot del “bloc progressista”.

¹ Manuel Azaña: Memòries de guerra. 1936-1939. Grijalbo Mondadori. Barcelona 1978, pàgina 176.

² Op. cit. pàgina 126.