Jo no perdono

Tot i que els donin l'amnistia. Fins i tot el referèndum. Jo no perdono. El mal causat ha estat massa gran.

D'entrada els danys oficials per dir-ho d'alguna manera. L'aplicació del 155. No havia passat mai. Els canaris van estar tontejant a finals dels 80 per uns aranzels i només cal enviar-los el famós burofax. Ni els bascos en ple apogeu d'ETA. Per vergonya nostra, els catalans vam ser els primers.

Després, els danys materials: la inestabilitat política, la inseguretat jurídica, la incertesa econòmica i el bloc legislatiu. Un còctel letal per a qualsevol societat.

Puigdemont es queixava en la compareixença del decret que va permetre a les empreses catalanes canviar de seu amb l'aprovació només del consell d'administració. Fins aleshores calia que el tràmit passés per la junta d'accionistes.

Però si van ser els bancs els que ho van demanar! Fins i tot la llegenda negra que corre sobre la suposada crida del Rei a la SEAT. Quina empresa d'automòbils quedaria fora de la UE? Com vendria els cotxes?

El problema no és que les empreses catalanes se n'hagin anat, que també, és que no tornen! Com tornaran amb aquests al capdavant de la nau? Però si no paraven de dir que “ho tornarem a fer”? L'economia, per funcionar, necessita tranquil·litat.

Després, la famosa fractura social, que és irreversible. I anirà a més. Perquè tornen a començar. Amb el procés ja van estar jugant amb foc. “Apreteu, apreteu”, va arribar a dir un president de la Generalitat, Quim Torra, amb qui, per cert, es va reunir el mateix Pedro Sánchez.

Ara ja ningú no recorda l'ocupació de l'aeroport? Dels talls a les autopistes? Quinze hores a L'Ampolla (Tarragona) i els Mossos mirant-s'ho. No van fer ni una identificació.

I les interrupcions a l'AVE? O el bloqueig d'una frontera internacional com la de La Jonquera durant tres dies amb concert de Lluís Llach inclòs? I la 'batalla d'Urquinaona'? Que fins i tot va elogiar l'exconsellera Ponsatí a Perpinyà. Ni més ni menys que l'extitular d'Educació.

Centenars de contenidors cremats durant una setmana al centre de Barcelona. Turistes aterrits. Passeu per l'Eixample. A moltes creus encara hi ha l'asfalt malparat del foc. A Colau no li ha donat temps d'arreglar-ho.

M'estalvio altres danys per no avorrir-los. Però sempre he dit que el pitjor no és pas la fractura social, sinó la fractura mental. Catalunya ja no es divideix entre indepes i no indepes sinó entre indepes i entenimentats.

No citaré tots els episodis, individuals o col·lectius, que hem vist durant el procés. Romeva i Ramón Tremosa presentant, quan eren eurodiputats, una pregunta al Parlament Europeu per una trepitjada de Pepe, un defensa del Madrid, a Messi durant un partit de Copa del Rei. Com si fos un atac d'Espanya.

O aquell empresari, Joan Canadell, que viatjava amb una careta de Puigdemont al cotxe. Amb aquests antecedents va arribar no només a president de la Cambra sinó fins i tot a diputat de Junts.

Sense oblidar, l'atac va patir un dia el bus de la línia 155 de Barcelona després de l'aplicació del 155. O aquell homenatge a un bol·lard enderrocat per la Guàrdia Civil durant un registre amb tan mala sort que es van equivocar de bol·lard.

Evidentment, tots aquests no són casos penals, però en reflecteix el nivell. Personalment, he passat veritable xafogor amb el procés entre grimpes, caps, conversos, friquis, espavilats i altres categories professionals.

El pitjor de tot saben què és? Que sabien que sortiria malament. Ho sabien des del principi. I ningú no es va atrevir a dir-ho. Almenys en públic. Tot i que TV3 transmetés -per TV3 tampoc hi hauria d'haver amnistia- la imatge d''un sol poble'

Com es declara la independència d‟un territori amb menys de la meitat de la població? Perquè, en totes les eleccions, mai no van superar el 50%. En els moments àlgids van ser dos milions, però d'un cens de 5,5 milions.

Bé, a les últimes eleccions al Parlament amb un 51% però sumant el PDECAT, que va quedar fora i havent perdut gairebé 900.000 vots. Com a les últimes generals, van perdre 600.000. Però si han hagut de fer trampes per constituir grup parlamentari al Congrés!

Puigdemont parlava l'altre dia en nom del “poble de Catalunya” però van treure més vots els del PP que els de Junts. És el que més em fot: la superioritat moral. Mirar-te per sobre de l'espatlla. Creure's els bons de la pel·lícula.

Passarà com amb els indults, que ningú els demanava i els va concedir Pedro Sánchez a canvi de res: sortiran com a herois. Que els socialistes empassin és cosa seva. Al cap ia la fi els anomenaven el “bloc del 155” o fins i tot “carcellers”. Però jo, no.

Tot i els desperfectes, no he sentit mai, no ja unes paraules de penediment, que ni tan sols demano, o d'autocrítica. És que ni tan sols una reflexió sobre com han estat marejant la perdiu durant més de deu anys per a res. Deu anys irremissiblement perduts. Per això: jo no perdono.