El PSOE, cada cop més irreconeixible

Aquest cap de setmana han passat dues coses, amb dos dirigents de màxim nivell del Partit Socialista Obrer Espanyol com a principals protagonistes, que m'han fet reflexionar sobre els canvis que ha sofert el partit polític més antic de l'Estat. I la conclusió principal a la qual he arribat és que el PSOE és cada cop més irreconeixible.

Per seguir la línia cronològica dels fets, començaré per una fotografia que va difondre divendres Ok Diario del número tres del PSOE, Santos Cerdán, aguantant amb la mà una estelada i mofant-se dels Mossos d'Esquadra per no haver estat capaços de detenir a Carles Puigdemont durant la seva visita a Barcelona.

Hom ha arribat a veure coses en política. Moltes. Però el darrer que m'esperava, per molt que fos en un ambient festiu al seu poble, Milagro (Navarra), era veure al secretari d'Organització del partit que governa Espanya amb una estelada a la mà i mofant-se d'un dels cossos policials de l'Estat per no haver actuat amb diligència.

Resultava fins i tot vomitiu, si se'm permet l'expressió, el bodegó de la foto. Per molt ambient festiu, reflectit en la cara somrient de mofa —i possiblement d'alguna copa de més— de Cerdán. Un ha de ser conscient del càrrec públic que ocupa i de la transcendència de cadascun dels seus actes. A vegades el que pot semblar graciós, per a d'altres suposa una ofensa.

El discurs de Pedro Sánchez

El segon dels actes que m'han dut a pensar que el PSOE és irreconeixible —i no cal anar a Suresnes per a comparar el partit actual amb el d'aleshores— és el discurs que va fer Pedro Sánchez, aquest dissabte, davant el Comitè Federal. Fa anys que el conec, pràcticament deu, i sempre m'havia enfrontat als qui parlaven d'ell com a algú amb tics autoritaris.

Però aquest cap de setmana va ser ell solet qui es va posar en aquest jardí. Amb paraules fines, de forma sigil·losa, sabent el que volia dir, però intentant que no tothom l'entengués a la primera. “Avançarem”, traduït a la seva forma de parlar un ‘governarem’, “amb o sense concurs del Poder Legislatiu”, traduït ‘amb o sense el suport del Congrés dels Diputats’.

Aquesta afirmació, que inicialment servidor pensava que formava part del fervor del Comité Federal, de l'èxtasi del moment que el portés a improvisar una frase desafortunada, és encara més greu quan al cap d'unes hores t'adones que la seva verbalització estava tan preparada i buscada que formava part del discurs escrit. Que no hi havia res d'improvisar.

No, mai. Un Govern, per molta majoria que tingui, que a més no és el cas, mai pot governar d'esquena al Poder Legislatiu. De fet, quan no té el concurs dels diputats escollits a les urnes, quan no pot aprovar els Pressupostos o les lleis, el que ha de fer qui lideri l'Executiu és dissoldre les Corts i convocar eleccions anticipades. Però mai amenaçar de governar per decret.

Qualsevol altra cosa que no sigui això, que no sigui governar d'acord amb el diàleg i a l'acord amb els que pensen com tu o els que no, que per això els parlaments reflecteixen el sentir d'un país, s'assembla més a temps passats o al que passa en altres països com Veneçuela, que a una democràcia homologada com és i ha de seguir sent Espanya.