La universitat, grossa

Aquests dies les xarxes socials estan molt revolucionades amb el tema de les sortides laborals de les carreres. Hi abunden els gràfics, les taules i les mètriques; es comparen les carreres universitàries per salari, creixement professional, preferència segons el gènere, etc.

Com calia esperar, totes aquestes dades les produeixen i comparteixen persones d'estudis tècnics. Com també calia esperar, les capacitats panoràmiques d'aquestes persones són més aviat modestes. Aquesta sí que és una deficiència objectiva i recurrent de la gent de números. Tenen un esperit angost, que diria Pascal.

En darrer terme, redueixen la qüestió a les males decisions individuals. Si algú escull estudiar sociologia o alguna cosa per l'estil és perquè, en resum, és més o menys idiota. Tens al teu abast tota la informació sobre la projecció professional de la carrera de sociologia i d'enginyeria electrònica i vas tu i esculls sociologia, ergo, ets imbècil.

Aquesta no és una mala teoria, encara més si cal explicar la naturalesa d'un estudiant de ciències socials. I el motiu perquè no sigui una mala teoria és que una teoria simple. La complexitat, encara que s'aplaudeix, no és un bon símptoma quan es tracta de teories. Ara bé, si parlem del sistema universitari hi ha una possibilitat encara més radical a la seva simplicitat.

Aquí fa olor d'humanitat

Un d'aquells llibres de filosofia que fan fortuna per no se sap quines raons és el de La rebel·lió de les masses, d'Ortega i Gasset. Podríem suposar que Ortega comença el llibre dient coses molt elevades, però no. El llibre té un inici molt simple, que reflecteix el desconcert d'Ortega davant del que observa: i és que tot és ple de gent.

“Les ciutats són plenes de gent. Les cases, plenes de llogaters. Els hotels, plens d'hostes. Els trens, plens de viatgers. Els cafès, plens de consumidors. Les passejades, plenes de transeünts. Les sales dels metges famosos, plenes de malalts. Els espectacles, com que no siguin gaire extemporanis, plens d'espectadors. Les platges, plenes de banyistes. El que abans no solia ser problema comença a ser-ho gairebé de continu: trobar lloc”, diu Ortega.

Jo hi afegiria: les universitats, plenes d'estudiants. Potser la massificació és la veritable causa de les disfuncionalitats que observem al sistema universitari i, per remissió, al mercat laboral; alhora que sobren periodistes (gràcies a Déu) falten lampistes.

He vist coses que vosaltres no creuríeu

Passa que no és bo democratitzar àmbits que no s'hi presten. És com un conservatori, que no es presta a la mà alçada. Encara que això tampoc no ha de donar peu a la mala fe de persones progressistes. Poden estar tranquils perquè, no, no parlem que a la universitat només hi puguin anar els capellans, l'aristocràcia o, Déu meu, no!, els rics.

Però entre poc i massa sa mesura passa, que diuen a Mallorca. Una cosa és fer una anàlisi de sang per entrar a una aula i una altra és fer una aula per a tot. I és que això no és innocu. Aquí vaig. La desnaturalització mai no surt gratis.

En el cas de la universitat, el símptoma més clar de la desnaturalització és la burocràcia. I té sentit que sigui així: la manca de fidelitat a l'essència sempre es compensa amb artificialitat. Però insisteixo: no és innocu fins al punt de ser contraproduent, començant perquè la universitat es pugui convertir en una fàbrica d'aturats, precaris i/o frustrats.

L'artificialitat de la universitat condueix al fet que certes dinàmiques compensatòries es converteixin en coàguls que, al seu torn, acaben formant part del mateix teixit universitari, cony.

Això es percep en el repartiment del finançament en forma de beques, projectes de recerca, etc. Cada cop és més important tenir habilitats per bregar amb aquests coàguls en lloc de tenir una simple i sincera vocació de coneixement.

El que és preocupant és que a la universitat hi hagi estudiants que no vulguin aprendre, professors que no vulguin ensenyar i que tots dos tinguin motius per fer-ho. Jo, que vaig estudiar filosofia, puc dir allò que he vist coses que vosaltres no creuríeu: gent defensant l'homeopatia, perroflautes tancant l'accés a la biblioteca. Totes aquestes ximpleries es perdran al deute públic, com a vots en una urna. És hora de treballar.