Els professors d'Estònia i Finlàndia

Un model educatiu que molts aplaudeixen i que a PISA va obtenir bons resultats va ser el de Finlàndia i el seu fill, Estònia. El tipus de professorat va ser crucial per al seu èxit, i si els coneixem és gràcies al desaparegut doctor Xavier Melgarejo. Amb ell vaig tenir grans converses, feliços moments i amarga expiració. A ell li dedico aquest apartat. Per tu Xavier.

Es diu que gràcies al fred ia les poques hores de sol, els països nòrdics treuen millors resultats educatius que els del sud. Aquesta fal·làcia és fàcil de desmuntar amb les valoracions de PISA. S'hi observa que Suècia i Noruega no disten gaire d'Espanya, i, tanmateix, Estònia i Finlàndia avantatjaven totes, nòrdiques o no, amb bons resultats en ciències. Cal afegir que Dinamarca, Noruega i Espanya s'estanquen sota resultats similars o inferiors.

També es rumoreja que una gran inversió en educació és el gran factor de l'èxit acadèmic nòrdic, però això tampoc no s'aguanta. El sistema educatiu de Finlàndia i Estònia ha aconseguit els millors resultats en molts informes PISA amb menys inversió educativa que els veïns nòrdics: Suècia, Noruega i Dinamarca. Als Estats Units, per exemple, i durant els darrers anys, ha augmentat un 80% el pressupost en ensenyament sense millorar significativament els seus resultats en PISA.

A més, la causa de l'èxit a Finlàndia i Estònia no es detallava als informes PISA. Aquests estudis només avaluen els nivells dels escolars i no les causes. Per conèixer aquests factors cal llegir el llibre Gràcies Finlàndia de Xavier Melgarejo. Aquest assaig ofereix simple i humilment les estratègies que van triomfar a Finlàndia i posteriorment a Estònia. El perfil dels seus professors hi va tenir molt de pes.

Finlàndia va desenvolupar el seu sistema educatiu pels anys seixanta, quan l'URSS amenaçava d'envair-la. Eren temps on la Guerra Freda convertia aquest país en plataforma estratègica enfront dels Estats Units. A la ment dels finlandesos, i veient el risc de ser digerits pel gegant soviètic, va créixer la idea de crear un sistema educatiu que preservés tant la seva llengua, cultura i identitat. Així van decidir que la cultura finlandesa fos indissoluble davant del sisme submarí rus i amb això, i en part, van aconseguir un bon sistema educatiu.

En realitat, va ser un laberint de bigues que van triangular durant un temps un ensenyament amb solidesa. Les més fonamentals van ser les següents: la didàctica adquirida pels professors; la detecció precoç dels alumnes amb dificultats; les teràpies immediates i correctives sobre això; unes empreses que exigeixen bons professionals; la ciència que determina que pràctiques educatives funcionen o no; una societat que valora la solidaritat i el civisme; un domini excels d'un parell d'idiomes com a mínim; uns aspirants a docents amb les millors notes de batxillerat; l'alt estatus social i la qualitat del professorat; i finalment unes famílies altament compromeses en l'educació de les seves galles.

Per al doctor Gabriel Heller-Sahlgren, investigador al Research Institute of Industrial Economics de la London School of Economics, les causes s'havien d'ampliar a contextos anteriors a la reforma educativa finlandesa. Vaig tenir el plaer de conèixer Gabriel Heller-Sahlgren durant les X Jornades de Secundària a Barcelona. Allí vam comentar el seu llibre Real Finnish Lessons: The true story of education superpower, on detallava que les millores en el sistema de Finlàndia van començar molt abans que les polítiques educatives s'apliquessin.

La singular història de Finlàndia explica gran part del seu èxit educatiu inicial, que es remunta al paper exercit pels seus professors durant la construcció nacional gestada al segle XIX. Durant aquesta, els docents van mantenir un entorn educatiu tradicional i jeràrquic. Avui dia, un nombre creixent d'estudis suggereix que els mètodes tradicionals són més efectius en la millora dels resultats dels alumnes, és a dir, l'auge educatiu finlandès va ser propiciat per factors socioeconòmics i històrics, juntament amb una educació tradicional i estructurada. Els seus professors ens donaran gran part del perfil que descriurem com a model a assolir.

Avui dia sabem que els estudiants no aprenen sota dues situacions: o no poden o no volen. És a dir, o bé l'escolar està limitat de capacitats, o bé no ha estat educat cap a l'estudi. Finlàndia i Estònia, molt conscients de l'anterior, hi treballaven bé les dues causes. Les disfuncions es diagnosticaven i tractaven a infantil, i els hàbits estudiantils des de la família, l'administració i la docència.

El camí finlandès i d'Estònia va resultar eficaç. D'una banda, es diagnostica i es tracta qualsevol limitació clínica de l'alumne ja a infantil o primària. I de l'altra, es treballen amb esforç els hàbits d'aprenentatge amb mestres i professors doctes i altament qualificats. Per això, i ja a primària, s'imprimeix un domini brutal i excels de la comprensió lectora, base de tot concepte a posseir a la ment i a plasmar en un escrit o exposició oral.

En tot això, la família se sent la responsable principal de l'educació dels seus fills i no l'escola o l'administració. Pares i mares es comprometen a atendre els seus fills sota l'esforç, les rutines, el descans i els jocs. A això cal afegir una llar tranquil·la, ordenada i exemplar que tot nen necessita. L'administració local, descentralitzada de l'Estat, s'encarrega que tot escolar tingui les mateixes oportunitats sota una mateixa llei que ja va ser consensuada per conservadors i progressistes fa dècades. Aquesta descentralització dona més rapidesa a la presa de decisions sobre alumnes i necessitats familiars que si la cosa passés per un ministeri.

D'aquesta manera, centres educatius de titularitat municipal, famílies molt presents a la llar i administració local coneixedora de l'entorn, treballen junts configurant el sistema educatiu nacional, cosa que no ha passat mai a la península Ibèrica. D'altra banda, Estònia i Finlàndia parteixen des del nivell més baix, infantil, fins a arribar a la universitat, aconseguint una societat del coneixement compromesa profundament amb l'educació.

En resum, podríem dir que el model educatiu de tots dos, i les lleis que ho han fet possible, incideixen en tres àmbits, el docent, el familiar i l'administratiu. D'aquests tres cal insistir-hi. Els docents són doctes experts amb una nota mitjana superior al 9 de batxillerat, que dominen la seva especialitat, la comprensió lectora i la didàctica empàtica amb els alumnes.

Les famílies se senten la part més important en l'educació dels fills, dedicant-los temps, rutines i amor. I finalment, l'administració local assegura l'equitat dels alumnes gràcies a una empara legal consensuada políticament, amb poca burocràcia i centres educatius ben integrats a la seva població. Tot això sota subvencions a les famílies necessitades perquè cada alumne tingui les mateixes oportunitats educatives per arribar a dalt de tot. Segons el Banc Mundial, Estònia i Finlàndia pertanyen al grup dels països amb més igualtat d'oportunitats entre els alumnes.

Queda clar que aquests ajuts estatals permeten que la majoria dels infants no visquin en la pobresa gràcies a l'ascensor social de l'educació pública. D'aquesta manera, les seves famílies els poden atendre en rutines, afecte i descansos. Això comporta que el risc de desengany escolar disminueixi i que, en gran part, el model d'Estònia i Finlàndia hagi aconseguit bons resultats als informes PISA. Però a més els seus centres educatius, la immensa majoria de titularitat pública, es regeixen de manera diferent que els nostres.

D'una banda, hi ha dues línies de currículum, una de nacional molt breu, i una altra de municipal extensa i adaptada a les necessitats locals. D'altra banda, les classes no superen els vint estudiants per aula, l'horari dels quals està format per sessions que no arriben als seixanta minuts. Aquestes alhora es distribueixen intercalades entre petits descansos que milloren el nivell d'atenció, en prenem nota?