Emigrants de diploma sense carrer ni plaça

La setmana passada els explicava les ocurrències de Pompeu Gener, una història de nacionalisme ètnic amb un toc de desgavellades teories que, no obstant això, havien estat premiades amb una Plaça que encara manté el nom del protagonista de l'article.

Em pregunto, i permeteu-me que, per un dia, d'un toc de cert informal a aquest espai. Com és possible que, en un país castigat per l'insolent i poderós Lorenzo, aconseguint temperatures que et deixen la roba interior per treure-te-la com el paper de les magdalenes, gairebé ningú conegui Willis Haviland Carrier?, un Enginyer nord-americà que va ser nomenat com una de les 100 persones més influents del món per la revista Time el 1998.

Per a la majoria de nosaltres, aquest nom sona a la pregunta del Pasapalabra que sempre posen perquè el concursant no s'emporti el rosco, però, en realitat, el seu invent va canviar el món perquè els Enginyers, els físics, els químics, els arquitectes i tots aquells que van triar carreres complexes, dures i que requerien, a més a més de l'esforç, una bona dosi de lògica; són els que fan canviar el món.

En un país com el nostre, que mor d'èxit pel seu atractiu turístic, els seus dies de sol, les seves platges i, sobretot, com n'és de barat la sagnia per als que ens dupliquen o tripliquen salari al nord d'Europa, els que dissenyen coses tenen poques oportunitats. Espanya és una ganga per a tots menys per als espanyols.

Les curses no són de franc, costen molts diners que paguem entre tots perquè estem convençuts que la igualtat d'oportunitats passa per l'accés a l'educació i per premiar l'esforç. Fins aquí, tot és correcte. El que és estrany ve després.

Després d'acabar el grau corresponent, amb màster afegit perquè sense màster no hi ha paradís; els joves talents s'enfronten a la precarietat laboral. Investigadors amb un doctorat sota el braç, que treballen en projectes de pes amb nòmines mileuristes, abunden tant com els “analistos entiendòlegs” de tertúlia cutre i submissió al decibel.

És fàcil i humà, per tant, escoltar els cants de sirena de les terres del nord i cercar a Internet les suculentes ofertes de treball neerlandeses, daneses, alemanyes, britàniques, etc. Allí el cel és gris, hi ha humitat, tot tanca aviat i sopar un trist sandvitx amb una croqueta surt per un ull de la cara, però els sous són competitius i s'aprecia el talent i la capacitat. En un món on l'únic requisit indispensable per poder treballar en aquestes coses és tenir un nivell d'anglès acceptable, no és difícil que els nostres joves trobin el que l'infortuni o la mala gestió els ha privat a la seva terra.

Val la pena invertir un dineral en educació perquè els “educats” acabin pagant impostos en un altre lloc? Doncs vostès diran si no falla alguna cosa quan aquests pares que es deixen fins a l'ànima al final vegin els seus molt esforçats fills emigrants poc després de deixar el birret sobre el llit de la seva habitació.

Hem canviat la maleta de cartó d'aquells pobres a qui cantava Juanito Valderrama, per un grapat de diplomes i mal de braços de parlar anglès. Encara que els xavals, com són espavilats. Es deixen anar en tres mesos i es guanyen la confiança de caps i companys.

Hi ha moltes coses inexplicables al nostre país, però poques ho són tant com que Willis Havilland Carrier no tingui un tros d'estàtua de la mida del Colós de Rodes a les places més grans de totes les ciutats i pobles on, des del juny fins al setembre, anar a una sauna és llençar els diners. Aquest senyor, Enginyer ell, com els nostres nois viatgers, va inventar l'Aire Condicionat, el poso amb majúscules perquè l'aparell s'ho mereix.

La xafarderia té els seus anys, el 1902 va veure néixer el trasto que s'ha convertit en imprescindible. Qui no recorda el passat en un Seat 850, amb les finestretes baixades de gom a gom, a 80 km/h a l'agost, i dues glopades dels dracs de Joc de trons entrant per cada costat de l'utilitari?

Quan l'invent va començar a aplicar-se als cotxes, un mirava per la finestreta amb insaníssima enveja a un vehicle negre que duia dins una rossa a la qual se li movia els cabells tot i tenir totes les finestres tancades.

Per descomptat que té els seus detractors, que si l'al·lèrgia, que si la gola, que si el canvi brusc de temperatura, que si per dormir resseca la boca… Però si et resseques la boca Nadós aigua, que ja està bé de plorar per tot. L'estat del benestar és l'estat de la queixa permanent.

La nevera, invent d'un altre geni que tampoc no té estàtua, es va raspallar els entranyables càntirs amb aquells graciosos mocadors de ganxet perquè no entressin mosques per la boca gran. Pobres mosques, com si no tinguessin dret a refrescar-se. És clar que, a l'estiu, són molt molestes, per això un altre geni o “gènia” va inventar l'insecticida.

Tampoc té estàtues a Galícia, Cantàbria, Astúries o El País Basc, la senyora xinesa que va inventar el paraigua. Necessitem una espavilada contemporània que li doni un toc de fermesa perquè no se'ns capgiri l'aire en un enterrament i quedem a l'alçada del betum, com algun primer ministre britànic.

La tecnologia i el progrés ens han fet la vida més fàcil, encara que també ens hagin sorgit dilemes inexplicables, com que un senyor grassonet, amb ulleres i un casc de Darth Vader per subjectar els llapis, sigui capaç de manejar un robot a Mart i a tu no us arribi el wifi a la cuina.

Ja no fem cotxes, ni camions, ni motos, ni televisors i gairebé tot el que porta microxips ve amb manuals d'instruccions que han d'haver traduït amb una agenda que regalava la revista de l'OCU als anys noranta, perquè una simple font d'alimentació ha fet més quilòmetres que la maleta del Fugitiu.

Potser, i això ho diu un ignorant amb vocació d'“entiendòleg” per un dia, caldria fer una volta al teixit productiu del país. Perquè no és bon negoci treure mil enginyers informàtics quan només en necessito 300 i que a Alemanya els empresaris tinguin cremades de segon grau als palmells de les mans de tant fregar-se-les perquè arriben els Spanish Engineers, i les infermeres, i les químiques, i els físics i les biòlogues.

Doncs això, menys carrer als que li donaven d'aris i més places als que ens han fet la vida més fàcil. Que d'opinions de politòlegs no se'n menja, ni se'n refresca un.