Professors agredits

Molts docents, i davant l'agressió d'un alumne, s'acovardeixen o es posen histèrics, sense atrevir-se després a sancionar. El que és flagrant és que això no resulta ocasional, és molt general, però s'amaga.

Un professor escrivia un dia Joan Frigola per a El Periódico que, l'agressivitat, sigui latent o explícita; verbal, emocional o física; de baixa o alta intensitat, s'està instal·lant al sistema educatiu[…]i el que molesta l'administració no és que hi hagi conflictes (ella és especialista a crear-los), sinó que s'airegin. I això és el que passa, que sovint els dirigents treuen importància a l'assumpte.

A finals del 2006, la Conselleria d'Educació de la Generalitat de Catalunya va fer públic un comunicat que després de qualificar els atacs que reben els professors com un fet molt greu, només es tractava de casos aïllats que no eren generalitzables a tot el sistema escolar. El mateix conseller de llavors, Joan Manuel del Pozo, va suggerir, i per evitar més guirigall, que no es creés més alarma de la que realment estigués justificada.

Les declaracions anteriors no van casar amb els estudis que ells mateixos havien ordenat cinc anys abans. A l'enquesta sobre joventut i seguretat a Catalunya del 2001, el 20,8% dels alumnes reconeixia haver cridat als seus professors, el 12% haver-los insultat i l'1,2% haver-los agredit físicament.

És a dir, que les provocacions per part dels escolars cap als docents han estat pa de cada dia. Com que les paraules ordre, autoritat i disciplina causen sovint por en la legislació educativa, cal preguntar-se, què poden fer els educadors davant d'aquestes situacions? Doncs denunciar-ho.

Però la pressió d'algunes direccions per no veure tacat el centre, més la por que els docents senten per les represàlies, imposen no cursar la llei. Cal recordar que aquesta és de part del docent. El novembre de 2006, i davant d'un gran cúmul de queixes per part de mestres i professors, el fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, José María Mena, va ordenar als fiscals que endurissin la protecció penal dels educadors tipificant com a atemptat les agressions als professionals de lensenyament.

Aquest delicte comporta penes de dos a quatre anys de presó. Però les associacions de jutges de Catalunya van qualificar de forçat, qüestionable i de difícil aplicació aquesta mesura. Deien que s'havia de considerar un missatge de crida d'atenció, un avís als possibles agressors.

Davant de les paradoxes anteriors, el més intel·ligent per als docents són més les actuacions preventives que les legislatives. És a dir, cal evitar caure en la provocació del díscol i no enfrontar-se a la seva agressió. Mostrar un enuig excessiu o posar-se histèric davant d'un adolescent és un error, ell aconsegueix el seu objectiu, crispar, i el docent perd el seu, educar.

És més, si un s'encara amb excessiu enuig, li està provocant i això pot acabar en agressió. Millor escoltar el primer llanci verbal, abaixar els braços i respondre sense cap ira. Sense això se li aconsegueix desconcertar, ja s'ha guanyat molt.

En definitiva, davant de les provocacions millor ser paret que no punxa que barricada amb filferros. Un proverbi xinès prega que quan el vendaval rugeix l'arbre es fa fallida, però el jonc sobreviu.

La desgràcia arriba quan l'alumne anòmal perpetra l'insult, l'amenaça i l'agressió física al professor. Sota aquesta pressió poc es pot fer. No són, doncs, estranyar les baixes per depressió i ansietat a l'ofici docent.

De fet, es treballa molt amb emocions i això fa mal si un grup d'adolescents la prenen amb el professor, o si la seva situació personal no és òptima. Per reduir el nombre de docents susceptibles de trastorns emocionals hi ha la solució.

A Finlàndia l'Estat s'assegura que els que exerciran la docència no pateixin problemes emocionals o mentals. Amb això, es redueix significativament el risc de depressions, ansietat i altres trastorns típics entre educadors.

A Espanya, i per resoldre aquests atacs a docents, l'administració proposa la resolució de conflictes a través d'un bon coneixement d'educació emocional, però aquesta teràpia resulta sovint un pacte de bones intencions sense que ningú sàpiga com evitar els cops a professors.

En tot cas, i si no es pot solucionar la violència d'un sol individu, tampoc no es podrà atendre la majoria. Millor, doncs, intentar atendre la majoria i no entrar al drap amb el provocador. És a dir, si un únic alumne centra l'atenció s'assistirà poc als altres.

Però, què postula l'educació emocional per resoldre el problema? Doncs aconsella que a l'aula es motivi l'agressor, que es practiqui l'empatia amb ell, que se'n comprengui la sensibilitat, que se li ensenyi a controlar les seves emocions, que s'elevi la seva autoestima i finalment que se'n promogui la interacció amb els altres, en fi, molta feina descuidant la resta del grup, i tot això sense ser els docents ni psiquiatres ni terapeutes clínics.

Per sort, i el novembre del 2006, va arribar una altra componenda per tractar els casos d'alumnes provocadors. Auxiliadora Javaloyes, directora de l'Àrea d'Hospitalització de l'Adolescent de la Clínica Mediterrània de Neurociències (CMN), va proposar que davant del primer símptoma que indiqui que estem davant un menor violent, cal derivar-ho al metge.

Sempre s'ha dit que és millor prevenir que guarir. Encara que, i si se'n va anar massa permissiu amb l'infant, simplement ja se'l va animar a desenvolupar les seves exigències per sobre dels seus adults. En arribar a l'adolescència, amb setze anys de rebel·lia i metre vuitanta d'alçada, no hi ha qui el pari, ni el doctor House.

En certa manera per guanyar-se els díscols, i abans que et sacsegin, resulta útil provocar la seva conversa per entaular ponts de confiança. Durant el diàleg és important analitzar les seves emocions i no censurar-les, com a màxim acompanyar-les amb frases com, “així que ho passes malament a classe”, o “és normal sentir-se així”.

Cal informar objectivament l'alumne de la seva situació per proposar què podria fer per resoldre el problema, i després veure què contesta. De vegades, poques, ells mateixos proposen vies molt sagaces i pràctiques. Altres els docents fracassen i cauen en un perfil gens resolutiu, el docent imponent.