Prendre un cafè amb la Núria, la cuinera assassinada a Mas d'Enric

Fa temps que no entrava a la presó de Mas d’Enric. Avui ho he fet. I, inevitablement, m’he deixat caure per un dels pulmons del centre, la cafeteria interior, allí on solen esmorzar i dinar els funcionaris i treballadors. Allí on durant un parell d’anys vaig estar esmorzant i dinant.

— Hola, Núria, què tal? Quant de temps! Em prepares un cafè?

La Núria assenteix amb el cap i sense perdre el somriure, aquell mateix somriure que lluïa el darrer cop que la vaig veure, es gira i s’encamina cap a la cafetera industrial. Pren el braç de càrrega, buida el cafè compactat i omple de nou el dipòsit.

— Escolta, Núria… Per què no et prepares un per a tu, de cafè, i el prenem junts? –aquí em mostro una mica agosarat, mai abans havíem intercanviat més de quatre tòpics de cortesia.

La Núria es gira cap on soc jo, eixampla una mica més el somriure, i altre cop assenteix amb el cap. Escolto com piquen entre si les dues tasses a sobre de la safata metàl·lica de la cafetera. Del dispensador doble comença a brollar el nostre cafè acompanyat per una bafarada de vapor d’aigua.

— Saps, Núria, que des del teu assassinat som molts els que no hem deixat de pensar ni un sol dia en tu?

Els qui treballem a presons ens acostumem a tractar amb delinqüents, alguns d’ells són personatges sinistres que han perpetrat autèntiques atrocitats. Coneixem de les seves maldats perquè figuren a l’expedient, perquè ens ho transmeten d’uns als altres, perquè potser recordem la notícia de quan la seva detenció o els titulars de premsa de les monstruositats comeses...

Quan treballes a presons vas normalitzant el tracte amb agressors, amb gent violenta. Normalitzes relacionar-te amb estafadors, amb lladregots, i també amb assassins, violadors i depredadors varis. Suposo que com tants d’oficis, amb el temps t’acostumes a les particularitats més ingrates de la professió. I un funcionari de presons finalment acaba habituant-se a estar rodejat de proscrits per la societat.

Normalitzem brutalitats i desmemoritzem víctimes. Però en el teu cas, Núria, aquest exercici tan entrenat de conviure i relativitzar l'atrocitat no ens és possible. Tu eres una de les nostres! La presó havia de ser un espai segur per a tu, per tots els qui hi treballem, i no ho va ser així. Ni oblidem la brutalitat del teu assassinat ni la teva absència forçada.

I doncs, què va fallar? De segur que alguns no et varen saber escoltar o no et van voler escoltar.

I d’altres qui ostenten responsabilitats polítiques van obviar que una presó és un espai de risc, que no es pot abaixar la guàrdia, que és un deure vetllar per la seguretat de qui treballa en un entorn laboral hostil. Una presó ha de garantir la integritat física, psíquica i de vida dels qui hi treballen. Si aquesta premissa falla, hi ha responsables. I aquesta premissa portava fallant molts anys, abans del teu assassinat. En el teu cas, Núria, aquesta premissa va fallar estrepitosament molt temps abans del mateix 13 de març de 2024!

Sabies, Núria, que l’any 2016 es va crear una comissió de seguretat penitenciària davant el increment d’agressions que patíem?

Sabies, Núria, que les agressions a professionals penitenciaris s’han normalitzat i triplicat des de llavors?

Sabies que l’any 2023 es va tancar un Acord de condicions de seguretat entre l’administració i la majoria de sindicats?

Saps que l’any 2024, emparats per la nocturnitat i mentre la gran majoria de treballadors seguien commocionats pel teu assassinat, de nou quatre sindicats signaven un Acord de condicions de laborals i de mesures de seguretat?

Sàpigues, Núria, que la xifra de funcionaris agredits a les presons es manté, i amb elles cal lamentar el teu assassinat aquest passat 2.024. No t’exagero si et dic que el nostre sistema penitenciari se sustenta acceptant que més de 500 funcionaris seran agredits anualment.

I no només augmenten aquestes agressions, també ho fan altres indicadors penitenciaris: les agressions sexuals a funcionàries, les agressions entre interns, els incendis provocats, les requises de droga, les autolesions d’interns, els no reingressos de permís, etc.

I per què t'explico tot això, Núria?

És ben cert que un assassí va decidir per tu i et va arrabassar la vida. Ell és l’únic culpable, l’únic causant del teu assassinat. Malgrat això, molts d’altres assumeixen responsabilitats de gestió de les presons i són aquests qui li varen posar tan fàcil a un assassí perquè repetís femicidi.

Sovint escoltem posicionaments polítics o de consciència, de comoditat o conveniència, que són estimulants per oïdes ingènues. Són paraules en boca dels qui van prenent grans decisions, o quotidianes resolucions, que en res procuren que les nostres presons, o els nostres carrers, siguin espais segurs, espais de convivència. Ells també tingueren la seva quota de responsabilitat en el teu assassinat!

Has de saber, Núria, que des del mateix moment del teu assassinat has passat a ser una icona. Tu que preferies la discreció a l’exposició i resulta que aquest assassí no només et va prendre la vida, també et va robar l’anonimat. De ben segur, entre viure i ser una icona, hauries escollit la primera opció. Però un assassí va decidir per tu i sobre la teva vida, i també sobre com havia de ser el teu record. La teva era una veu només escoltada i apreciada pels qui t’envoltaven. Amb el teu assassinat, aquest imposat silenci ha estat reivindicat pels teus companys de feina. No pot tornar a passar! No pot troncar-se una altra vida per la candidesa de polítics i intermediaris! Cap més veu pot ser silenciada!

La política és perversa, Núria… Si et va fallar i va posar tan fàcil el teu assassinat, et va seguir fallant després. Administracions que no promouen el dol, responsables que eludeixen responsabilitats, estrategs mancats d'escrúpols que negocien acords, governants lligats a coalicions de govern, sindicats volubles a llevants i marees… t'han seguit fallant.

La política et va fallar, sí; però la política no només és cosa de polítics i mandataris. La política també és cosa de tots i així és com una mica tots et seguim fallant. I et seguirem fallant si no revertim la manca de seguretat de les nostres presons ...i dels nostres carrers.

Com passa el temps, Núria! Perdona´m per robar-te aquests minuts... Has de tornar a la feina, oi? Gràcies pel teu temps!

La Núria em somriu i s’aixeca de taula. Recull les dues tasses de cafè i se les emporta. Desapareix darrera la barra de la cafeteria de Mas d’Enric. Em deixa sol assegut a la taula, tan sol com tots aquells que hem pensat en ella.