En plena batalla, qualsevol “ajuda celestial” és bona

Som molts els que actualment creiem escoltar tambors de guerra, i no em refereixo a la famosa pel·lícula interpretada el 1954 pel majestàtic actor Alan Ladd.

Rússia, en mans d'un dictador egòlatra i cruel amb somnis imperialistes; als EUA, dos personatges es disputen la Casa Blanca: el primer, una persona d'edat avançada amb clars problemes senils, quan no neurològics, i el segon, un tipus imprevisible, egòlatra, narcisista i poc de fiar, amb una moral més que discutible.

Afegim la Xina comunista, sempre a la seva bola i mirant només pels seus interessos comercials o geopolítics, i el sanguinari terrorisme islamista (tampoc oblidem el poderós i integrista Iran) que no para de copejar i crear el terror; sense oblidar-nos d'un petit, però poderós i influent estat, Israel, cada cop més dur, arribant darrerament a la crueltat.

Tenim el còctel perfecte perquè una Tercera Guerra Mundial estigui trucant a la porta. En aquest petit i apocalíptic llistat, no podem oblidar el paranoic i supra militaritzat estat-secta de Corea del Nord i la seva ja gairebé eterna i divinitzada dinastia comunista.

Antany, en moltes batalles, on tot es “reduïa” que dos exèrcits més o menys nombrosos es massacressin a cops d'espases, maces, llances o fletxes, o màxim a unes enormes pedrades llançades per catapultes, qualsevol suposada ajuda celestial, o sigui , vinguda del Cel —en el cas dels cristians— era més que ben rebuda.

Actualment, i per a desgràcia de la humanitat, principalment d'Occident, en cas de conflicte bèl·lic, des del cel és difícil que arribi alguna “ajuda celestial”; més aviat serien els terribles RS-28 Sarmat russos, els DF-41 xinesos o coreans o qualsevol míssil balístic, si no, en el pitjor dels casos, seran les terribles armes nuclears les que marquin els temps d'una gran confrontació mundial.

Tot i que fa segles, i segons ens expliquen velles cròniques, moltes vegades, quan dos exèrcits s'estaven donant de pals i els homes morint per centenars, qualsevol “ajuda celestial” —bastant habituals— podia decidir una batalla i ser d'agrair per part del beneficiat.

El cas més conegut a nivell espanyol seria la batalla de Clavijo, suposadament esdevinguda l'any 844 entre les tropes, una mica minvades, del rei Ramiro I d'Astúries i les musulmanes, molt més nombroses. La miraculosa aparició de l'apòstol Sant Jaume, muntat en un cavall blanc i espasa en mà, asseguren que va pujar l'alicaïda moral dels cristians i ple de por als moros —si se'm permet anomenar-los així, ja que ara mai no se sap a qui pots ofendre — i van donar la victòria als cristians.

El que és dolent és tot sembla que aquesta batalla que mai va succeir i es tracta d'un refregit força posterior, molt possiblement fruit de la imaginació —amb fins religiosos i militars— de l'arquebisbe Rodrigo Jiménez de Rada, de diverses batalles entre cristians i moros que es van donar amb regularitat en aquella zona de La Rioja, sent una de les que més va aportar a aquesta llegenda la que es va dur a terme a Albelda (segona batalla d'Albelda d'Iregua, a la Rioja).

A terres catalanes tenim també una rica llista de batalles contra els musulmans en què les “forces celestials” van prendre partit, decantant la bèl·lica balança a favor dels cristians.

Potser en aquests temps de bonismes, en què una bona part del món woke sembla que sent urticària per certs temes que ells consideren dignes de la fatxosfera, pot ser interessant desenterrar o rescatar de l'oblit alguns successos, sens dubte llegendaris; encara que sempre ens quedarà l'interrogant sobre què va passar realment. En què alguns fenòmens naturals (?) van aportar moral i ànims a les tropes cristianes per poder vèncer l'invasor musulmà.

Un d'aquests esdeveniments actualment poc coneguts va ser l'estrany fenomen celeste que va tenir lloc a l'Alta Edat Mitjana a terres de l'actual Alt Empordà (Girona), al municipi de Gariguella, poble famós pels seus vins.

A finals del segle VIII o principis del IX, en aquelles terres es van enfrontar les tropes cristianes de Carlemany, formada per guerrers francs i habitants autòctons d'aquelles terres (que no anomenarem catalans, ja que Catalunya encara no existia) i els sarraïns. La batalla anava una mica igualada i, per raons tàctiques, la llum diürna podia decantar la balança a favor d'un o altre bàndol. Si hi havia llum per continuar lluitant, els cristians podien vèncer els àrabs; en cas contrari, els agarens resultarien vencedors.

Algú —una llegenda diu que el mateix Carlemany— va resar a Déu oa la Verge perquè el sol trigués a posar-se més del que és habitual i, encara que hi ha diferents i trobades versions sobre el que ha passat, el sol, o bé una enorme llum que semblava ser-ho , es va quedar al cel il·luminant el camp de batalla fins que els cristians van vèncer clarament als àrabs.

Actualment, hi ha un bonic santuari, la Mare de Déu del Camp, on suposadament va succeir aquesta batalla, i al seu interior, un fresc molt posterior, possiblement dels segles XVI i XVII, recorda aquell estrany fenomen celestial que va permetre el triomf a les armes cristianes.

Com a simple curiositat, esmentarem que, pel que sembla, es podria pensar que el poderós Carlemany tenia una estreta relació mística amb els fenòmens “celestials”. Tal com podem llegir al ja clàssic llibre Els núvols de l'engany de l'escriptor, investigador i ex presentador de Catalunya Ràdio, Andreas Faber-Kaiser —mort ara fa 30 anys—, durant la seva croada contra els pagans, principalment els saxons, Carlemany va veure afavorit per estranys “escuts celestials” que van crear la por i la mort entre els seus enemics no cristians, com va succeir i va quedar recollit en una crònica de l'abat Lorenzo al setge de Sigisbug.

A finals del segle X, concretament sent comte de Barcelona Ramon Borrell II, un dels comtes de Barcelona més il·lustrats i que va intentar buscar la pau amb els seus poderosos veïns (francs al nord i àrabs al sud), les ràzies àrabs de la mà de Almansor i d'un dels seus fills van devastar la Catalunya de llavors —igual que altres territoris hispans—, arribant a saquejar la Ciutat Comtal.

En algun moment, possiblement l'any 998, intentant parar els saquejos, violacions, presa d'esclaus i tota mena de tropelies que causaven les tropes musulmanes —sens dubte els cristians també feien el mateix quan tocava—, les tropes comtals, escasses en aquells moments i amb una moral molt baixa després de diferents derrotes, van decidir plantar batalla als agarens prop de la muntanya de Montserrat.

Pel que sembla, la nit abans, el comte català va pujar a la muntanya per resar i demanar ajuda a la Verge per poder vèncer els poderosos invasors.

Quan va arribar el moment de l'enfrontament armat, per algun estrany fenomen sense explicació possible, expliquen les cròniques de l'època que des de la sagrada muntanya van aparèixer unes “espases candents” –actualment parlaríem de míssils o similars– que van explotar entre les files agarenes, sembrant la mort i la por entre les seves tropes, que van decidir fugir, sent perseguides i massacrades pels guerrers cristians. Sembla que a la serra montserratina es va erigir una ermita —n'hi havia diverses— en honor a aquesta batalla.

Això de la pluja d'espases de foc sembla que va ser una cosa que no es va limitar només a la batalla abans esmentada, sinó que, no gaire lluny, a les rodalies de l'actual municipi de Sant Julià de Cerdanyola, hi va haver un altre enfrontament entre les mesnades comtals i les tropes agarenes.

Abans de començar la batalla, els cristians van demanar protecció i ajuda a la Mare de Déu, la qual, segons una antiga llegenda, va llançar una veritable pluja de “petites espases ardents” sobre les tropes mores, provocant gran mortaldat i la consegüent retirada desordenada dels guerrers àrabs que allà es trobaven.

Lògicament, parlant de Catalunya i les seves gestes guerreres i miracles bèl·lics, no ens podíem oblidar del sant patró, Sant Jordi (o Sant Jordi), que a més ho és d'escriptors i boy scouts, tot en un.

El ja esmentat Faber-Kaiser, bon amic de qui això escriu, i amb qui vaig compartir força i estupendes matinades a Catalunya Ràdio —emissora de la qual fa anys no vull saber res, ni ells de mi—, va recollir una bona relació de suposades aparicions del cavaller “matadragons” en diferents batalles o escenaris bèl·lics propers.

Des de la seva aparició muntada en lluent cavall per reconquerir la ciutat de Barcelona, fins a alguna ajuda a la presa de Mallorca per part del rei Jaume I, en la qual, després de ser invocat molt possiblement pel “Conqueridor”, va aparèixer “sobre un cavall alat , la seva llança en ristre plena de foc, i la seva alba túnica amb la seva creu” llançant-se contra la morisca, obligant-los a cedir i seguidament fugir, fins al punt que poc després el rei de la Corona aragonesa podia entrar triomfant a la capital mallorquina.

També a Alcoi, en mals moments per als cristians, va aparèixer entre els núvols, galopant un blanc corcel, i llançant espases de foc a dretà i sinistre, per a pànic i mort de centenars de bel·licosos agarens.

No ens estendrem més en les diferents accions i ajudes bèl·liques que, suposadament, el patró de Catalunya i Aragó —i altres territoris cristians— va brindar a uns, els cristians, per derrotar els altres, els moros. Sens dubte, es va guanyar a pols ser el nostre sant patró.

Contat així, pot semblar només un compendi de llegendes, i sens dubte ho siguin en gran part. Coincidint alguns d'aquests casos amb fenòmens naturals que, en aquells temps, eren impossibles d'explicar; sense descomptar que servien d'esperó i al·licient moral per seguir lluitant, convençuts que el Cel estava amb els cristians.

Però les estranyes aparicions “celestials” i prenent partit en temps de guerra també han passat en temps recents. Per exemple, les succeïdes durant la Primera Guerra Mundial a la batalla del Marne, quan, durant una ofensiva victoriosa de les tropes germanes contra posicions gal·les gairebé vençudes, una imatge femenina i lluminosa que molts van identificar amb la Verge, es va interposar davant els soldats tedescos els qui, amb la baioneta calada, es disposaven a massacrar els francesos. Els germànics, impressionats per l'aparició, van fer mitja volta i van tornar a les trinxeres.

Dècades abans, durant la guerra francoprusiana, quan els soldats francesos estaven pràcticament sense munició en un enclavament conegut com “L'Hospital”, va aparèixer una estranya imatge virginal, acompanyada de “soldats angelicals” i amb les mans plenes de bales de tot tipus i van proveir els gals. Sens dubte, no simpatitzaven aquestes aparicions amb els soldats del kàiser.

Podríem omplir llibres sencers sobre aquests curiosos casos, uns fantasiosos, uns altres amb “alguna cosa” de debò que podria tenir diverses explicacions. Místiques unes, naturals altres, ufològiques alguna?

Sense oblidar les que són fàcils de suposar que els seus orígens eren un fake total, amb intencions —males intencions— de guerra psicològica, com l'ocorreguda a la Cuba de la dictadura comunista de Fidel Castro el 1982, quan desenes de milers de cubans van quedar impressionats en veure al seu cel una immensa imatge de la Verge, per a emprenyament monumental de les paranoiques mentalitats del govern cubà, que fins i tot van ordenar disparar a aquesta imatge.

Sens dubte, aquella “aparició celestial” va fer poca gràcia a les autoritats comunistes de la bella illa, mentre despertarien grans somriures a l'altra banda del mar —molt més avançats tecnològicament— com a petita venjança per la derrota soferta a Badia de Cochinos feia ja força anys .

Podem creure o no en aquests esdeveniments, reals o ficticis. Però el que podem assegurar és que, si a alguna ment cruel, trasbalsada i escalfadora li dóna per portar-nos a una nova guerra mundial, el que veurem al cel no seran precisament lluents cavallers muntats en blancs corsers, ni tan sols “espases flamejants” o a l'Astro Rey fent “hores extres”.

El que veurem, si algú no posa sobre la taula de la política mundial sentit comú —el seny, que diem en català— al que està succeint a nivell mundial, és que si això no ho para algú, els pocs habitants que quedaran sobre la terra haurien de tornar a barallar, si així ho decideixen de nou, a cops de pedrades, ja que gairebé no quedarà res.