Graupera i Ponsatí, amics per sempre

Les eleccions del maig, com el sol de primavera, van despertant a la fèrtil terra catalana noves floracions, brots de color i alegria, impulsos de resurrecció.

D'entre totes les novetats electorals, la més divertida és la irrupció del duet Graupera & Ponsatí, nova lluminària al firmament indepe, on podran compartir espai amb parelles còmiques tan assentades com Rull & Turull o Laura & Dalmases.

Es tracta de dos personatges entranyables. La Ponsatí pertany, com la resta del ballet de Waterloo, a aquest estrany grup de persones que continuen sent nomenats consellers sense que ningú sàpiga per què. El conseller Puig, la consellera Serret. Tothom és conseller, fins i tot Tomín l'Histèric, se suposa que per haver aconseguit sumir al caos el Consell per la República.

O potser és que tenia un pis a Consell de Cent, ves a saber. La Ponsatí ha destacat, durant el seu exili a sou d'Espanya (a qui representa al Parlament Europeu), per una postura desafiadora, descarnada, d'acord amb la qual s'ha passat set anys fent discursos dient que ja no era hora de discursos, sinó d'acció. La tropa indepe, sempre famolenca d'enganys, aplaudia a rabiar el discurs antidiscursos i enlairava la Clara com la “rupturista”, la “que parla clar”.

De Graupera sabem que és un pesat i que es passa el dia recordant que va viure als Estats Units Tot el que diu o escriu pot ser reduït, per simples procediments lògics, a una d'aquelles dues Columnes de Certidumbre. Publica articles saberuts, de gran teoria política, que constitueixen el millor remei conegut contra l'insomni. Participa en tertúlies i programes de sobretaula, escriu llibres innecessaris i va guanyant pes.

Graupera és el protagonista d'una de les millors fotos de l'1-O, on es lleu arrossegat per un peu per un policia, amb el vestit de corbata estreta a l'estil Guardiola i la seva calba lluent. El seu intent anterior, Primàries, només va aconseguir que l'electorat entengués dues coses: que Graupera és un pesat i que es passa el dia recordant que va viure als EUA, de manera que el ridícul va ser colossal.

Ara alegraran la campanya amb la seva presència “alegre i combativa”, com els agrada dir als de Vilaweb. La Ponsatí, amb els seus ullets somrients de libèl·lula i el seu sou de sis xifres, Graupera amb el seu carisma soporífer i els seus amics a Kansas City.

Potser pot ser el seu moment: Rull & Turull estan ocupats amb les seves excursions campestres i els seus infarts, Laura & Dalmases estan desapareguts, potser esgotant les últimes essències poètiques del seu amor crepuscular. Que bonica és la política catalana.