Les bases de Manresa. L'origen d'un desafiament

El 27 de març de 1892, finalitzava a Manresa la tercera i última sessió de l'Assemblea de l'acabada de crear Unió Catalanista, organització de tendència conservadora a què havien arribat els escindits del Centre Català de Valentí Almirall. Estava composta per un grup de joves universitaris que pretenien anar un pas més enllà del que havia proposat el veterà federalista autor d'El Catalanisme.

Ja no es conformaven amb expressions culturals, somiejos romàntics o llistes de greuges presentades a la reina regent. L'objectiu era molt més clar i evident entrar a l'escena política catalana.

L'any en què es complien quatre segles del descobriment d'Amèrica i l'auge de Castella sobre la resta de regnes peninsulars, els catalanistes de nou encuny pretenien tornar a l'statu quo anterior al 1714. Vestits del romanticisme típic de l'època que veia els temps passats com un compendi de virtuoses dècades de prosperitat, sense valorar l'impressionant creixement català que es va produir després dels Decrets de Nova Planta, es proposaven per, per primera vegada, plantejar una regió catalana autònoma contravenint la Constitució espanyola de 1876, en el Títol X només es contemplaven ajuntaments i diputacions provincials com a organitzacions territorials inferiors a l'Estat i que en depenen.

En aquesta darrera sessió, s'havien reunit, d'acord amb el manresà Josep Martrus, que detallava per telègraf el que va passar a La Correspondència d'Espanya, 80 delegats. El catalanisme polític encara balbucejava, era minoritari i a més estava molt dividit. Els joves de la Unió Catalanista, però, van ser molt ambiciosos pel que fa a les seves pretensions, probablement sabedors de les escasses possibilitats d'èxit de les seves reivindicacions.

La premsa de Madrid amb prou feines se'n va fer ressò. El País, El Liberal o L'Imparcial ni tan sols van afegir reduïdes notes a les seves notícies de províncies. Només la Correspondència d'Espanya va dedicar una columna a l'esdeveniment i amb un esperit completament informatiu.

El document aprovat es dividia en dues parts. La primera amb una única base expressava les competències que mantindria per a ell el Poder Central. La segona, desplegava 15 bases més amb què controlaria el nou Govern Català.

Per poder central quedava l'Exèrcit i la Marina, l'Ensenyament militar i les obres de defensa. Les relacions internacionals, les relacions econòmiques de l'Estat amb altres països i els recurrents aranzels que es deixaven a les duanes i dels quals depenia tant la indústria barcelonina.

Carreteres, ferrocarrils, canals i ports d'interès general també es mantindrien a les mans de Madrid, així com correus i telègrafs. No cal dir que quan carreteres o correus fossin d'interès regional, aquests serien administrats pel govern autònom. Finalment, s'indicava que el pressupost anual de despesa s'havia de distribuir entre les regions en proporció a la seva riquesa.

A la Base segona, primera de les que descrivien el Poder Regional, se situava la naturalesa de la constitució regional en el “temperament expansiu de la nostra antiga legislació”.

La llengua catalana s'establia com a única que es podria fer servir amb caràcter oficial, no només a Catalunya, també en les relacions amb el poder central. S'impossibilitava els no nascuts a les províncies catalanes a exercir càrrecs públics a la nova regió, inclosos els càrrecs militars.

Catalunya seria l'única sobirana del govern interior, lliure en el dictat de lleis orgàniques, en la percepció d'impostos i amb el privilegi d'encunyar moneda.

Les corts s'escollirien per sufragi dels caps de família, agrupats per classes gremials, cosa que restringia, de molt, el sufragi universal masculí que ja estava en vigor a Espanya des del 1890.

La contribució catalana a l'Exèrcit permanent de mar i terra seria només mitjançant voluntaris o per compensació en metàl·lic convinguda per endavant, cosa que succeïa abans del 1845. Això significava que els mossos catalans deixaven d'estar subjectes al servei militar i, per tant, només hi contribuirien a la defensa els que voluntàriament ho sol·licitessin.

La conservació de l'ordre públic a Catalunya es confiava al Somatén, una organització para-policial de paisans armats que era tradicional al Principat. Per al servei policial permanent es crearia un cos semblant al de la Guàrdia Civil.

L'Ensenyament s'organitzaria d'acord amb “les necessitats i el caràcter de la civilització de Catalunya”.

Enric Prat de la Riba va signar com un dels dos secretaris que van acompanyar el president Lluís Domènech.

Evidentment, les pretensions d'aquell document, que es va acabar imposant a les objeccions d'alguns dels delegats, anaven molt més enllà del text constitucional de 1876, l'article 3r del qual obligava tot espanyol a defensar la Pàtria amb les armes quan fos cridat per llei ia contribuir amb els seus havers a les despeses de l'Estat, la província i el municipi.

Un text independentista?

Les Bases de Manresa no constitueixen una pretensió separatista tot i ser contundentment descentralitzadores i contravenir el principi liberal de la igualtat. Catalunya, molt més avançada en aquell moment que la resta d'Espanya, era un terreny excel·lent per abonar un sentiment particular recolzat en la llengua, element aglutinador de les seves províncies i d'altres regions històriques com la valenciana o la Balear que més aviat que tard passaran a engrossir les aspiracions pseudoimperalistes de Prat de la Riba i que queden reflectides al seu llibre de 1906 La Nacionalitat Catalana.

El separatisme era impossible de plantejar quan tota la riquesa econòmica de la burgesia catalana, classe social precursora de les pretensions plantejades, procedia del comerç amb la resta d'Espanya i del mercat captiu amb les províncies d'Ultramar que, obligades per un proteccionisme devorador, consumien els productes tèxtils de les fàbriques catalanes. Factories on una nova classe obrera industrial s'organitzava al voltant de l'anarquisme que aniria creixent de manera exponencial fins al final del primer terç del segle XX. La desvinculació de les classes socials deixava el nou catalanisme reduït a una elit intel·lectual amb poca capacitat de connexió amb els milers de treballadors de Catalunya.

La Restauració, d'altra banda, sostinguda als ressorts caciquils i recolzada en uns pressupostos estatals en què el Ministeri de la Guerra rebia més de la meitat del total, intentava evolucionar amb reformes tan importants com el sufragi universal, encara que l'Estat era incapaç de desfer-se d'un sistema electoral corrupte, però ben vist pels dos principals partits dinàstics que feien torns al Govern sense fer-se excessiu mal mutu.

El creixement posterior del catalanisme, per al qual va ser determinant la pèrdua dels darrers territoris d'ultramar, va incloure el moviment al sistema caciquil i als vicis i virtuts de la monarquia parlamentària d'Alfons XIII. Els regionalistes van participar del sistema i van arribar a formar part, quan les crisis ho demanaven, dels governs de concentració.

Els fills d'aquells que es van asseure a Manresa es van radicalitzar esperonats per la sang calenta de la joventut i van somiar amb una Catalunya independent, mentre que els veterans polítics de la Lliga van acabar formant part fonamental dels serveis d'informació del bàndol franquista durant la Guerra Civil, però aquesta és una altra història digna de ser contada…