La pilota a la teulada independentista

Un cop feta la preceptiva ronda de consultes, Felip VI ha encarregat a Pedro Sánchez que intenti ser investit. Ara, correspon al secretari general del PSOE començar, de manera formal, les negociacions per aconseguir la confiança del Congrés dels diputats.

Tot i això, sembla que els independentistes tenen pressa i ganes per airejar aquest assumpte i han demostrat, al llarg de les últimes setmanes, incontinència verbal, primer, i una actitud de fanfarroneria tavernària després. A més, són tan obtusos que, ni el 29 de setembre, quan es podia visualitzar mediàticament el fracàs de Feijóo, van ser capaços d'estar quiets i callats. Al contrari, en el marc del debat de política general, celebrat al Parlament, van aprovar una resolució en què s'exigeix a un futur govern de Sánchez que es compromet a treballar per fer efectives les condicions per a la celebració del referèndum d'autodeterminació per a donar suport a la investidura de Pedro Sánchez.

Al principi semblava que el nus gordià d'aquestes negociacions seria l'amnistia a tots els implicats en el procés independentista català. Si hi havia acord, Pedro Sánchez seria investit president. Però si no hi havia oblit i perdó pels presumptes delictes comesos en el procés, amb tota probabilitat, a mitjan gener, hauríem de tornar a les urnes.

En alguns cercles polítics donen per feta l'amnistia. Cal veure si és així i quin és el seu abast. La qüestió és que l'amnistia té efectes retroactius i, entre d'altres, extingeix tota responsabilitat penal o civil i anul·la els antecedents penals. Per aquest mateix motiu és general, i actua sobre tots els qui van cometre aquest delicte, i no sobre individus concrets. A més, sol suposar un nou plantejament sobre la conveniència de prohibir o sancionar una conducta. Per això, les lleis o actes d'amnistia són més freqüents en moments de forts canvis socials o de règims polítics i comporta associat el perdó dels possibles presos polítics. Em sembla ociós assenyalar que a Espanya no hi ha cap d'aquests supòsits.

Davant la hipòtesi que s'aprovi una llei d'amnistia, cal que se'ns digui en quina situació moral i política quedaran aquells que abans, durant i després de la nefasta tardor de 2017 van estar a favor de la legalitat i en contra que es conculquessin drets a la ciutadania.

Tot i això, sent aquesta desconsideració molt greu, això no seria el pitjor. El pitjor, seria que, si se cedeix ara massa per aconseguir la investidura de Sánchez, amb l'aritmètica parlamentària sortida del 23 J s'obrirà la temporada de caça al Congrés i aconseguir vots, per tirar endavant qualsevol iniciativa, es posarà pels núvols i en política no tot s'hi val.

Ho he dit i escrit diverses vegades i ho continuaré fent fins que els secessionistes l'interioritzin: el novembre del 2020, els representants, dels gairebé 450 milions de ciutadans dels 27 estats membres de la UE, legítimament escollits, van aprovar una resolució segons la qual l'autodeterminació, és a dir, la independència no té cabuda en l'àmbit comunitari.

Així mateix, per al dret internacional, l'exercici del dret d'autodeterminació apareix vinculat a situacions de dominació colonial i de vulneració sistemàtica dels drets de la població sotmesa. Únicament en aquest context repressiu, les resolucions internacionals legitimen el seu ús i se'n reconeix la legitimitat. Així, doncs, en el marc d'un Estat democràtic i de dret com l'espanyol, en què es respecten els estàndards de llibertats i drets establerts a escala internacional, el dret d'autodeterminació no compta amb l'empara d'aquest àmbit. Això no obstant, els nostres independentistes no se senten concernits.

De tota manera, sóc de l'opinió que cal deixar que les persones i els grups explorin, dins de la legalitat, sense traves els camins que considerin oportuns. Per això, sense tan convençuts hi ha els independentistes de la bondat del seu projecte, el que han de fer és presentar una proposta de revisió constitucional davant del Congrés dels diputats. La nostra Constitució permet, a diferència d'altres ordenaments, activar processos per alterar qualsevol dels seus preceptes, inclosos els relatius a la sobirania i a la unitat i la indivisibilitat d'Espanya. Que aquestes iniciatives prosperin i arribin a aprovar-se dependrà, doncs, d'un complex, encara que plausible, procés de comprovació constitucional, el punt final del qual ha de ser, necessàriament, la ratificació per part de tota la ciutadania mitjançant referèndum.

En qualsevol cas, aquestes iniciatives polítiques, que poden ser molt dignes i respectables, serien futures. A hores d'ara, el rellotge institucional està en marxa. Urgeix, doncs, asseure's a dialogar, però les qüestions que desborden el marc constitucional no haurien d'estar ni sobre la taula. Ara podem continuar avançant en conquestes socials, progrés i benestar econòmic. O podem tornar a les urnes amb el risc que la dreta d'un sorpàs i, si això passa, a la legislatura vinent ni es parlaria català, ni euskera, ni basc, ni gallec al Congrés, ni el govern sortint mouria un dit perquè aquestes llengües siguin oficials a Europa, més aviat tot al contrari. I, sens dubte, flexibilitzar el reglament perquè els secessionistes catalans tinguin grups parlamentaris propis, res de res.

Estem vivint una etapa d'excepcionalitat on l'independentisme té la clau de la governabilitat i, en conseqüència, la pilota de la negociació està a la seva teulada. És una bona ocasió perquè cadascú demostri la seva intel·ligència política.