Caricatura Clara Campoamor i Victoria Kent
OPINIÓ

Clara Campoamor també és meva

Repassem el paper de Clara Campoamor a la inclusió del dret al vot de les dones

Imatge del Blog de Joaquín Rivera Chamorro

L'u d'octubre de 1931, les Corts Constituents de la Segona República Espanyola debatien sobre la inclusió del dret al vot de les dones al text constitucional. Les sessions per aprovar cada article eren llargues i esgotadores, es negociava cada frase amb absoluta vehemència. Dies abans, els partits catòlics van abandonar les Corts per la inclusió de dos articles que després derivarien a la controvertida Llei de Congregacions Religioses. Dins d'aquests partits hi havia els tradicionalistes, monàrquics, diversos diputats del PNB, i fins i tot algun d'Acció Catalana, com Carrasco i Formiguera, que més tard acabarien fundant Unió Democràtica. El Partit Agrari; això no obstant, i malgrat ser una formació conservadora i catòlica, va romandre a les Corts.

Els partits republicans més representats eren el Partit Republicà Radical, dirigit per Alejandro Lerroux; el Partit Republicà Radical Socialista, liderat pel català Marcelino Domingo; l'Acció Republicana de Manuel Azaña; la Dreta Liberal Republicana, amb Niceto Alcalá Zamora i Miguel Maura al capdavant, i l'ERC en què destacaven Lluis Companys i Ramón Franco Bahamonde.

La formació amb més representants era el PSOE, el partit proletari amb més suport popular. El PCE i els anarquistes s'havien negat a secundar el nou règim. La república burgesa era, per ells, més del mateix i els canvis no farien millorar les condicions de vida de la classe treballadora. Els uns aspiraven al comunisme llibertari i els altres a la dictadura del proletariat.

Els socialistes van ser possibilistes des de la seva creació el 1873. Ho havien estat durant tota la Restauració, participant dels processos electorals des del 1891 i arribant a tenir diversos diputats a Corts. Ho van ser també durant la Dictadura de Primo de Rivera, sent l'únic partit obrer que va conviure amb el règim i va aconseguir augmentar la seva base social en detriment d'anarquistes i comunistes, aquests darrers van estar a punt de desaparèixer. Per descomptat, no havien renunciat ni al marxisme ni a la revolució i el seu anhel era avançar cap a una república socialista que tenia poc o res a veure amb la república liberal que acabava de néixer a Espanya. Així i tot, van admetre formar part del Govern durant els primers dos anys, aportant a Fernando de los Ríos, Francisco Largo Caballero i Indalecio Prieto al Consell de Ministres. Tot i ser el partit més votat, com va passar amb la CEDA el 1933, mai no se'ls va encarregar formar Govern, ja que aquest privilegi s'atorgava sempre a algun líder republicà.

Les disciplines de partit a les formacions republicanes eren molt més laxes que en temps més contemporanis. Tot i això, els partits proletaris sí que mantenien el sotmetiment dels seus representants al que s'hagués decidit abans de cada votació.

Per fi, l'u d'octubre, la diputada Clara Campoamor, del Partit Republicà Radical, es va erigir com a capdavanter dels drets dels milions d'espanyoles que no tenien veu. Campoamor va explicar amb brillantor perquè l'article segon de la nova Constitució, aquell que confirmava la igualtat davant la llei, quedaria com una farsa si més de la meitat de la població no podia exercir un dels drets fonamentals de qualsevol sistema democràtic.

Clara Campoamor

No m'estendré amb el debat que és prou conegut i que figura als Diaris de Sessions.

No és un secret que entre els republicans hi abundava l'anticlericalisme. Alejandro Lerroux, que va ser líder de diversos governs de centredreta durant el bienni radical-cedista, era recordat per frases sobre aixecar les faldilles a les monges i lindezas per l'estil. Tampoc no era un secret que la majoria de l'“audiència” als temples religiosos eren dones i, per tant, es creia que la influència dels sacerdots, que ja començaven a prendre partit, tindria un considerable impacte en les eleccions següents.

Victoria Kent, del Partit Republicà Radical Socialista, que no s'han de confondre amb el PSOE, demanava un temps perquè la dona espanyola, captivada pels cants gregorians i subjecte obedient del seu cònjuge, estigués més preparada per poder triar sense coacció externa.

Campoamor va aconseguir el seu propòsit, encara que ni el seu partit, ni el de Kent, els més majoritaris dins de les files republicanes, hi van votar a favor. Si ho va fer la Dreta Liberal Republicana de Niceto Alcalá Zamora, també els socialistes, tret d'algun que va decidir absentar-se per no passar per aquell glop, com Indalecio Prieto. Els Agraris van votar dividits i segons la seva pròpia opinió. Finalment, el Partit d'Azaña hi va votar majoritàriament en contra.

Líders del Partit Republicà Radical. Clara Campoamor amb Alejandro Lerroux

Sobre això va escriure D. Manuel al seu diari: “Combat oratori entre la senyoreta Kent i la senyoreta Campoamor. Molt divertit. La senyoreta Kent està perquè no es concedeixi ara el vot a les dones, que en gran nombre segueixen les inspiracions dels capellans i dels frares, i si votessin es posaria en perill la República. La senyoreta Campoamor és de l'opinió contrària. La Campoamor és més llesta i més eloqüent que la Kent, però també més antipàtica. La Kent parla pel seu canesú, i acciona amb la destra, sacsejant l'aire amb girs violents i tancant el puny com si cacés mosques al vol. La Campoamor és radical, però tot el seu partit i el Radical-Socialista s'oposen que les dones tinguin vot. En canvi, els socialistes volen que en tinguin. Jo crec que té raó la Campoamor i que és una atrocitat negar el vot a les dones per la sospita que no votaran a favor de la República”.

No es poden analitzar les paraules d'Azaña amb perspectiva de gènere o des de la militància del moviment “Me too”, perquè la finestra d'Overton del que és tolerable, històricament parlant, cal lliscar-la en la seva justa mesura i evitar aquest absurd presentisme que domina avui qualsevol mirada al passat.

Els republicans de dretes, que amb prou feines tenien una vintena de diputats, van votar amb els socialistes i els catòlics. Els Radicals, molt ofuscats, van amenaçar de “no deixar un sol frare a Espanya”.

La història de Clara Campoamor és un reflex de la tristesa del que es va anomenar “tercera Espanya”. Molts dels seus companys que havien pertangut al Partit Radical van ser detinguts el juliol del 1936 a Madrid. Republicans com Melquiades Álvarez, antics radicals com Rico Avelló o Salazar Alonso van trobar els seus ossos a la Model i van acabar assassinats o afusellats per una República que ja no era la seva.

Campoamor era a la llista dels radicals, i per això va decidir que sortir d'Espanya era la seva única taula de salvació després de quaranta dies de guerra. No li va ser fàcil abandonar la península, ja que en el primer intent li va ser negada aquesta possibilitat. Al final, va aconseguir embarcar-se en un vaixell alemany que havia de recalar a Itàlia. Al vaixell va ser reconeguda per uns falangistes que van estar a punt d'assolir la seva detenció en territori italià.

Victoria Kent

La seva impressió sobre el que va viure aquests primers dies de la Guerra està reflectida al seu llibre “La revolució espanyola vista per una republicana” en què és molt crítica amb l'apoderament de l'Estat Republicà per part de les organitzacions obreres.

Injuriada per uns i per altres, fa uns anys la seva figura es va elevar a la categoria de musa del feminisme i amb aquesta distinció també van arribar les confusions històriques, la manca d'informació i el tripijoc habitual d'inclinar el seu pensament cap a tesis polítiques actuals en un sentit o un altre.

Aquesta mania d'apropiar-se figures històriques associant-les amb el color de les carpetes que subjecten els que es posen darrere d'un orador, com si es negués a la resta el seu llegat, no deixa de tenir un cert grau de vilesa. Muñoz Seca, Juan Ramón Jiménez, Ortega y Gasset, Antonio Machado, Miguel Hernández o Clara Campoamor són patrimoni de la història, no d'unes sigles o teories del pensament del segle XXI.

Muñoz Seca o García Lorca són tan meus com els indesitjables que els van assassinar, perquè la història és un conjunt de fets notables i deplorables, i a tothom cal parar-hi atenció. Utilitzar esdeveniments del passat en usdefruit per realçar o condemnar organitzacions polítiques actuals només mostra la nostra incapacitat per assimilar lliçons apreses.

Clara Campoamor i Victoria Kent també són meves, com ho és la molt oblidada Sofia Casanova… Però aquesta és una altra història digna de ser explicada.

➡️ Opinió

Més notícies: