La petxina: divinitat, sexe i pecat

El matí de Sant Joan, pantalons curts i dessuadora calada, intentava cremar les calories de més que la nit de la revetlla van aportar malèvolament a la meva soma un parell de generoses coques de llardons, mentre taral·lejava baixet la cançó del meu exveí del Poble Sec Joan Manuel Serrat sobre aquesta festivitat.

Davant el mític Molino—en altres temps Molín Rouge—del Paral·lel barceloní em va semblar que passava per la vorera una mena de bòlid que gairebé ens atropella a una jove parella amb dos nens i a mi.

Vaig comprovar ràpidament que no era un errant cos celeste, sinó un repartidor amb bicicleta. D'aquells que, segons sembla i en molts casos, les normes de trànsit i les prohibicions els són alienes, ja que te'ls pots trobar en contradirecció, fent un esprint —per raons laborals, sens dubte, no esportives— per voreres o per on menys te'ls esperis. Anar valerosament sortejant aquests professionals del repartiment sobre dues rodes s'ha convertit en una cosa habitual, almenys per a qui això escriu i la resta de la família.

Ni em vaig molestar a increpar el ciclista-repartidor, ja que em passaria el dia discutint i sense res a guanyar llevat que em pugi la tensió arterial. Sembla una batalla —una altra més— ja perduda per als soferts veïns d'aquesta cada cop més maltractada, fins i tot perillosa, Barcelona.

En canvi, el jove pare de la família que va ser gairebé atropellada li va deixar anar, corejat per la seva parella, una veritable enciclopèdia de “piropos”, entre els quals em va cridar l'atenció una menció especial a la “concha de tu madre” del cetrino conductor que, impassible, va seguir ràpid com un llamp, saltant-se un semàfor en vermell.

No calia ser un geni o un vident per endevinar, fins i tot obviant el seu accent pronunciat, que es tractava d'una família d'origen argentí.

Vaig seguir cremant calories pel Paral·lel en direcció Montjuïc, pensant en els diferents enfocaments dialèctics que se li dona a la paraula “petxina”.

Sens dubte, si hi ha un factor que estigui directament relacionat amb la fecunditat és la vulva, en totes les seves representacions. Són moltíssims els símbols que dins de les diferents escoles esotèriques i iniciàtiques fan referència al sexe femení, destacant com probablement una de les més antigues, la COVA, que a les diferents escoles arcanes, i en moltes religions mistèriques, simbolitza la mort i posterior RENAIXEMENT a una nova vida (mort iniciàtica).

En algunes cultures, principalment les orientals, és l'aigua el símbol de la nova vida, i així moltes fonts, cascades i rius, han esdevingut llocs iniciàtics, on, si ens remetem a certs països occidentals, s'han erigit temples a diferents deïtats que simbolitzaven la deessa mater, fos una antiga “murtra” local o la mateixa Mare de Déu, la Verge. I és dins aquesta relació entre procreació i aigua on ens trobem amb la més important representació de la fecunditat i per correspondència amb el sexe femení: la petxina.

Ja els antics grecs, amb un dels seus mites més importants, el naixement d'Afrodita, van il·lustrar perfectament el lligam “naixement-dona-petxina”.

És molt possible que aquest “naixement d'Afrodita” hagi influenciat en cultures posteriors arribant fins als nostres dies. El nom Afrodita significa “nascuda de l'escuma” ja que, segons es creu, va néixer de l'escuma de mar fecundada per Urà. Filla del mar i del cel, va simbolitzar l'instint de la fecunditat i de la reproducció. Sorgida del mar (i per això anomenada amb l'apel·latiu Anadiomene, o sigui la sorgida) va néixer un brillant matí de primavera d'una petxina de mareperla. Anteriorment a terres de l'extrem oriental del Mediterrani, ja ens trobem amb la divinitat semítica Astarté, la dels “cent pits” –més tard seria identificada amb Artemisa, Afrodita i també amb Venus– “mater fecunda” per antonomàsia; en molts dels seus temples s'han trobat milers de restes de petxines i fins i tot objectes de ceràmica amb formes malacològiques, indicant-nos la relació directa entre aquesta divinitat fecundant i aquests bivalves.

Veiem que en els estudis d'investigadors com el filòsof Hans Johann Hessen se'ns diu que és precisament el trilema part-naixement-regeneració allò que inspira la funció ritual de les petxines en moltes civilitzacions i cultures. En nombrosíssims jaciments prehistòrics s'han trobat al costat de coves iniciàtiques, centenars, fins i tot milers de petxines que en alguns casos provenien de llocs situats a moltes desenes de quilòmetres.

La recerca d'aquesta relació conquilla-sexe ens obligaria a recórrer gairebé totes les cultures del nostre planeta, i així observem que, encara avui, a certes zones de Dinamarca, les ostres i cloïsses se les denomina kudefisk, que prové de kude, paraula que serveix vulgarment per definir el sexe femení.

A Àsia, el culte a la petxina és també molt significatiu. Durant segles, i fins i tot mil·lennis, moltes dones japoneses portaven com amulets protectors de la seva fecunditat, collarets d'ostres i altres bivalves, i encara avui, algunes dones de la zona de Nemuro, encara segueixen lluint en els seus vestits de casament petxines marines per atraure la fecunditat.

No deixa de ser curiós que hagi arribat fins a nosaltres, encara que de manera una mica desdibuixada, la inclinació que moltíssimes dones senten cap a les perles, que recordem és el fruit de les entranyes d'un bivalve.

També al continent asiàtic ens trobem amb les dones akambes, que encara avui practiquen el curiós cerimonial de portar des de la seva primera menstruació, un cinturó fet de cloïsses i ostres, el qual no es poden treure fins a tenir el primer fill, cosa que confirma que són fecundes i poden ser mares.

Sabem que en un país tan místic i ric en secrets ocults com l'Índia, les valves o petxines tenien una gran importància pel que fa al sexe femení, i així l'emperador Akbar (1542-1605) considerat un dels emperadors de l'estirp mongol més il·lustrats d'aquest país, regalava petxines bivalves a totes les seves esposes i concubines —que eren moltíssimes— perquè li donessin una nombrosa prole.

Recordem que durant segles i en certes zones de l'antiga Índia, les cerimònies nupcials s'anunciaven emetent sons a través d'una valva gegant per atraure la fertilitat de la parella. De fet, encara avui se segueix fent en algunes zones de l'Índia per assegurar-se la fecunditat de les terres cultivades.

Lògicament no és una coincidència que el símbol jacobeu per excel·lència i veritable “logotip” del pelegrí sigui la “petxina de Sant Jaume”, la famosa “vieira pelegrina”. Personalment vaig realitzar “el meu” Camí de Sant Jaume a l'abril i maig de 1992, i recordo la visió de dotzenes de pelegrins que portaven al seu coll o al bordó, la petxina pelegrina. La meva encara descansa al despatx al costat d'una Flor de Lys que la va acompanyar.

Per tots “els” Camins de Sant Jaume –el plural és perquè existeixen diversos, no només el “francès” o clàssic– es poden observar gravades a les parets d'esglésies i ermites, petxines pelegrines.

Per cert: No ens hem preguntat mai per què a les dones que es diuen Concepción se les anomena “Concha” o “Conchita”?

Aquesta relació entre la petxina i el sexe femení va interessar en gran manera el gran estudiós de les religions, el romanès Mircea Eliade, que a la seva interessantíssima obra Images et Symboles escriu: “L'ostra, el cargol, la perla, són solidàries tant a les cosmogonies aquàtiques com al simbolisme sexual”, i és que si estudiem les diferents mitologies comparades, veurem que totes participen de les potències sagrades concentrades a les aigües, la Lluna i la dona.

Per als antics asteques, els mol·luscs aquàtics simbolitzaven la concepció, l'embaràs, el donar a llum, i així ens ho indica un antiquíssim text d'aquesta cultura, que es remunta al segle XV i que encara avui es conserva i diu així: “Al igual que aquest animal marí surt de la seva closca, així l'home neix del ventre de la seva mare”. Una altra cultura mesoamericana, els maies, i concretament algunes de les seves ètnies més meridionals, sentien certa veneració cap a les grans petxines que abunden a les seves aigües, i encara avui, en algunes zones costaneres, les dones maies joves agraden de portar petxines i cargols a les seves aigües vistosos collarets.

A la més hermètica de totes les ciències ocultes, l'Alquímia, també hi trobem la petxina. Així observem que alguns autors medievals i renaixentistes asseguraven que la petxina representava el mercuri, o sigui l'aigua beneïda de l'hermetista. És significatiu que el mercuri també fos denominat per alguns alquimistes amb el sobrenom de “el pelegrí”.

En els darrers temps, alguns estudiosos han arribat a suposar que existia una relació directa entre la petxina o la vieira, i la pota d'oca, un dels símbols esotèrics més utilitzats a l'Europa medieval, i signe d'identificació entre diferents grups gremials durant la Edat Mitjana—i algunes societats secretes actuals—. En antics enclavaments dedicats a deïtats de la fecunditat, es poden observar símbols i referències a l'oca (Munts d'Oca, Puig d'Oca, Pic de l'Oca, Ocón, Los Ancares…)

Des del segle XVII, la relació “petxina marina-naixement a una nova vida” va començar a ser incòmode per a l'Església, a la qual li sonava massa heterodox, però encara avui podem veure com a diferents santuaris i esglésies on es venen “souvenirs” , moltes de les imatges que es veneren, siguin sants o verges, estan “recollits” dins una petxina.

Veiem que també alguns grups maçons senten una especial predilecció per la closca, i així ho deixen palès en alguns dels monuments efectuats pels seus més destacats arquitectes, sent les majestuoses fonts del segle XIX i principis del XX—plenes de gran simbolisme esotèric—, els més importants testimonis.

Entre les fontanes de la Ciutat Comtal on la petxina té un paper primordial, llueix amb llum pròpia la majestuosa font de Diana —l'Artemisa dels grecs—, situada a la cruïlla de la Gran Via amb el carrer Lauria, i on junt a la deessa de la Lluna, els boscos i la caça, i filla de Júpiter i Latona, es poden observar gran quantitat de petxines, similars a les de les piles baptismals, i de les que flueix l'aigua.

No és per casualitat que diferents cultures i en diferents èpoques, l'ésser humà hagi relacionat les petxines marines amb la fecunditat i el naixement. Recordem que, encara avui, a Espanya, la paraula “cloïssa” s'usa en ocasions de manera grollera per denominar el sexe de la dona.

L'home va intuir des d'un principi que, “potser”, l'origen de la vida estigués precisament a l'aigua, més concretament al mar, i no hi ha res més “ocult” que el que es guarda a l'interior d'una valva, el secret del naixement i l'origen de la VIDA.