Saber perdre

Quan aquestes línies surtin a la llum, deu haver passat gairebé una setmana des de les eleccions al Parlament. Aquests dies, els mitjans de comunicació ja hauran fet infinitat d'anàlisi, publicant editorials, tribunes, articles i dut a terme tota mena de tertúlies sobre els comicis i els seus resultats.

Per tant, procuraré no repetir allò que ja s'ha dit i escrit fins a l'avorriment. Però intentaré fer una mica de futurologia política a veure si aconsegueixo aclarir alguna de les incògnites que ha plantejat l'equació resultant del 12M.

Els resultats, del 12 de maig passat, són un aval per a l'agenda del retrobament que va posar en marxa Pedro Sánchez amb la taula de diàleg i els indults. Ara, cal veure la reacció dels partits independentistes i si saben estar a l'altura de les circumstàncies, sense barrejar ous amb caragols, és a dir, si no traslladen la frustració a Madrid i volen cobrar al Congrés dels diputats el que han estat incapaços de guanyar aquí.

Sempre s'havia dit que les qüestions de la política catalana es resolien a Catalunya. Tot i això, des de fa un temps l'independentisme tendeix a voler resoldre els seus problemes a prop de Cibeles.

Però vull posar el focus a la política catalana perquè les eleccions al Parlament anaven d'això: de Catalunya.

Per començar, hem de reconèixer que la decisió de Pere Aragonès que, després de la desfeta d'ERC —va anunciar que no recollirà la seva acta de diputat i deixa la primera línia política—, és un gest que l'honora. Una iniciativa molt poc habitual per aquests pagaments. En canvi, Oriol Junqueras apel·la al suport de la militància per quedar-s'hi i ser el pròxim candidat d'ERC a la presidència de la Generalitat.

Carles Puigdemont ja va anunciar diumenge —i després ratificat—, la seva decisió de presentar-se a la investidura. A parer seu, pot aconseguir una majoria més sòlida que la del PSC; encara que sembla poc plausible que des d'ERC estiguin disposats a donar-hi suport. A més, necessitaria l'abstenció dels socialistes per ser investit i des del carrer Pallars ja li han dit que no compti amb això.

Puigdemont, encara que digui que no és desitjable una repetició electoral, en realitat creu que podria rendibilitzar una nova convocatòria, entre altres coses, perquè faria campanya des de Catalunya i de passada asfixiaria encara més ERC, que no vol sentir parlar d'eleccions ni de broma. Tot i això, l'expresident faria bé complint la seva paraula i abandonar “la política activa” tal com va anunciar en campanya. Però aquesta és una decisió molt dura, i per això prolongarà la seva agonia tant com sigui possible, esprement al màxim la seva imatge de líder messiànic, encara que això signifiqui el bloqueig institucional.

En aquesta situació, seria molt convenient que el líder de Junts recordés que, en política, com en gairebé totes les activitats de la nostra vida, sol ser més important que saber guanyar, saber perdre. En conseqüència, si assimila aquesta realitat, prestaria un últim servei al país i al seu partit que, sense ell, podria encarar el futur amb determinació i sense càrregues inútils a l'equipatge.

En qualsevol cas, correspon a Salvador Illa fer els primers moviments i establir contactes per intentar formar Govern. El socialista pot negociar tant amb les forces d'esquerra —amb la fórmula del tripartit ja utilitzada el 2003 per Pasqual Maragall i el 2006 per José Montilla; encara que dubto molt que ERC estigui disposada a entrar en un tripartit amb el PSC.

A hores d'ara els republicans són un partit sense nord i sumit en una profunda crisi d'identitat. També ho pot intentar amb la dreta nacionalista —la inèdita sociovergència—, fórmula molt improbable perquè tant des del PSC com des de Junts ja l'han rebutjat. Davant d'aquesta situació no s'hauria de descartar un Executiu en solitari amb una geometria variable que possibiliti suports parlamentaris a diverses bandes.

Si Salvador Illa opta, finalment, pel Govern monocolor, podria cedir als republicans la presidència del Parlament a canvi de, per exemple, els vots per a la investidura i els primers pressupostos.

Una altra opció podria ser un Govern en coalició amb Sumar, però els de Jéssica Albiach saben que el PSC té, a la carpeta dels assumptes urgents, temes com l'ampliació de l'aeroport del Prat, el Hard Rock o la B 40, qüestions tabús per als Comuns.

En aquest sentit, no hauríem d'obviar la possibilitat que alguns, per interessos espuris, s'enroquin per forçar una repetició electoral. Això seria fatal, tant per als partits, pel cost humà i material que suposa una campanya, amb l'alta probabilitat que els nous comicis donin uns resultats molt similars als actuals i fins i tot que l'electorat castigui aquells que han forçat la repetició.

Però sobretot, seria una situació d'extrema gravetat per al país, entre altres coses perquè el 2024 estem funcionant amb els pressupostos del 2023 prorrogats i seguir uns mesos sense Govern significaria no tenir comptes aprovats, en el millor dels casos, fins a mitjans de l'any vinent. Una situació d'interinitat que no ens podem permetre.

Viurem dies d'estira-i-arronsa. Hi haurà moments que semblarà que tot se n'anirà a Norris i altres que tot està fet. No hem de perdre la calma.

Molt aviat començarà la campanya de les eleccions al Parlament Europeu, del pròxim 9 de juny, i això suposarà un relatiu alentiment de l'agenda política catalana, almenys de cara a l'opinió pública, encara que a les casernes generals dels partits es continuï treballant entre bambolines. El dia 10 del mateix mes finalitza el termini perquè es constitueixi la mesa del Parlament, aleshores començarà una altra vegada el ball, ja definitiu, però mentrestant, donem-nos un respir, ens ho hem guanyat.