La pedagogia de la no competitivitat

En un centre de l'Hospitalet, a prop de Barcelona, un mestre aconseguia resultats excel·lents amb els seus alumnes de sis anys en ensenyar-los a llegir. La tècnica consistia a fer jugar els alumnes simulant una cursa de cotxes de Fórmula 1. En una de les parets de l'aula, cada alumne tenia un dibuix del cotxe davant d'una regla de distàncies.

El docent en qüestió els indicava el text que aquella setmana formaria part de la cursa i divendres es procedia al joc de les curses de cotxes, és a dir, els alumnes llegien el text proposat davant dels altres i es cronometrava la velocitat i la qualitat de la lectura executada.

En això, mai hi havia ni guanyadors ni perdedors, simplement s'oferien medalles d'or per als primers, medalles de plata per als segons i medalles de bronze per als tercers, quedant unes medalles anomenades de pedra per als que obtinguessin mals resultats, encara que això mai no passava. De fet, el mestre procurava que ningú no fos mereixedor de les medalles de pedra, ja que tots guanyaven en aquella cursa durant primer de primària.

Amb aquest simple joc on tots guanyaven, els alumnes s'esforçaven a llegir durant tota la setmana el text requerit. El resultat era que, i al cap de tres mesos, tots els alumnes dominaven la mecànica de la lectura amb elevada motivació i profunda satisfacció. Fins i tot els pares manifestaven gust i felicitacions per aquella didàctica.

Però un dia la direcció del centre va trucar al susdit docent al despatx. El motiu va ser que li prohibirien el joc de les carreres de cotxes en aquella aula de primer de primària. El mestre, atordit, va preguntar al seu director el motiu pel qual anaven a vedar la seva didàctica a l'aula i la resposta va ser que el seu joc estava propiciant la competitivitat entre els seus alumnes, afegint direcció que això era sacríleg i execrable en educació.

Davant la proscripció anterior, ja amagades de direcció, el nostre docent va continuar amb el seu joc entre els alumnes, mantenint l'èxit de la seva tècnica per aprendre a llegir. Finalment, i al curs següent, el nostre docent va aconseguir feina en un altre centre d'educació on no li prohibien aquesta didàctica.

En un altre centre, i en els primers cursos de primària, hi havia un rànquing de llibres llegits entre els seus alumnes, una cosa molt vistosa i amb diverses recompenses per als escolars, però direcció va prohibir aquesta llista en fomentar, segons aquesta, la competitivitat. Ara els nens d'aquest centre, i sense aquest estímul, gairebé no llegeixen.

Vist tot això, cal preguntar-se si hauríem de prohibir jugar a futbol a tots els nostres alumnes al pati, assistir a les olimpíades d'escacs a casals o permetre les partides de parxís a casa. Si tot això ha de ser bandejat per sempre de la nostra educació en promoure la diabòlica competitivitat, com ensenyem a jugar en equip si ja no hi ha equips amb qui mesurar-se?

Davant d'aquesta paradoxa és millor condemnar aquest tipus de directives pedagògiques que prohibeixen jugar correctament a llegir, però que després prediquen que l'escola ha de ser lúdica, divertida i feliç. L'argument que els jocs fomenten el pecat de la competitivitat entre els alumnes és ignorar que aquests només practiquen l'esforç per llegir millor.

Potser succeeix que el pecat real sigui no saber ensenyar bé per part d'aquesta pedagogia de la no competitivitat. La raó és que els països amb cotes més grans en educació augmenten la seva competitivitat i es desenvolupen més.

Si la cultura no impulsa l'esforç, mai no obtindrem professionals qualificats. Per als asiàtics, per exemple, l'èxit escolar dels seus fills és el més crucial per a la família. Si els resultats dels fills són adversos, els pares asiàtics pensen que el seu aleví no s'ha esforçat prou.

De fet, als Estats Units els immigrants que tenen més èxit estudiantil i professional són els fills dels asiàtics, mentre que llatins i afroamericans es queden per sota. Les famílies asiàtiques inculquen els seus xavals que han de treballar de valent amb els estudis, i malgrat que parlen una altra llengua molt diferent de l'anglès, aquests alumnes van per davant dels anglesos autòctons.

Afegim a això que als estudiants asiàtics nouvinguts els va molt millor que als afroamericans i llatins nascuts al país, prova irrefutable que l'esforç prima sobre l'origen social, cultural o ètnic. Serveix d'exemple l'institut Orange County, a prop de Los Angeles, on la majoria dels habitants són vietnamites i on gairebé no hi ha fracàs escolar. En l'àmbit acadèmic no hi ha diferències ni entre noies i nois, ni entre classes socials, ni entre els qui parlen més o menys l'anglès pel barri.

L'elevat èxit escolar s'explica pel nivell d'estudi, la cohesió familiar i la competitivitat. En fi, que l'èxit asiàtic no és genèticament asiàtic sinó de la perseverança i de l'afany. No exigir esforç als nostres estudiants és simplement infantilitzar-los.