Recuperar Catalunya

Qualsevol persona de la meva generació (1975) té el record de la Barcelona lliure, culta i tolerant, que es va mostrar al món com un model d'èxit el 1992, amb motiu de la celebració de les olimpíades. Just aquell any me'n vaig anar de viatge d'estudis amb el meu institut i també es va celebrar l'Expo a Sevilla. “Donen les sis, sintonitzo als Stones, records dels cabells llargs…” que diria Burning.

També recordo les entrevistes a Loquillo i com es desfeia en elogis a la ciutat oberta i tolerant que va ser Barcelona abans que les urpes del nacionalisme ho pervertissin tot i les de l'independentisme cremessin tots els ponts. A les entrevistes d'avui dia, el mític cantant José María Sanz ja només parla amb enyorança d'aquella ciutat que un dia va ser.

El problema va ser creure que hi havia un nacionalisme amable o una convivència lingüística amable. El problema també va ser tenir dos partits estatals: el PP i el PSOE, que només pensaven en si mateixos i que estaven disposats a empassar-se qualsevol gripau per tal de seguir al tron de Madrid. No sé si eren ingenus o ignorants; és igual.

De l'altra banda no hi havia cap amabilitat, només un pla preestablert per controlar un territori, i en aquest pla només es mostrava la cara amable si el del davant cedia tot allò que es demanés. I es va cedir. La convivència lingüística va consistir a anar imposant a poc a poc una llengua per utilitzar-la com a eina política diferencial i poder continuar sumant punts al bonus de la independència.

El que va començar sent suposadament amable va acabar sent un aquelarre de fanàtics que espiaven els nens a l'esbarjo.

Però la independència mai no va ser un objectiu per als Pujol, sinó una excusa per continuar saquejant les arques mentre li donaven la culpa a “l'estranger espanyol”. Van ser els nets esbojarrats d'aquells pocavergonyes els que es van convertir en fanàtics quan es van empassar un relat que era en realitat només una excusa, cosa que no es creien ni els que en vivien, que no eren pocs.

I llavors, com que la gent sempre prefereix l'original al succedani, les noves generacions van començar a abandonar el nacionalisme burgès i es van radicalitzar en l'independentisme progre, que és molt més cool i molt més guai, a més que t'ofereix una estètica de rebel·lia que et fa semblar un paio dur en lloc del qual ets, un mocós jugant a ser revolucionari.

Es comença menyspreant un tipus de Cadis els avis del qual van aixecar el territori on tu ara et fas el gàngster i s'acaba elogiant un marroquí, encara que tingui la fitxa policial plena de ressenyes; de manera que perjudiques, sobretot, a aquest altre marroquí que va venir a treballar, es va adaptar a les nostres dinàmiques socials, va respectar la nostra cultura i tampoc vol pel seu barri al de la fitxa policial topall gamma, sigui d'on sigui.

Es continua rebutjant el que ets: Roma, Grècia i el cristianisme —perquè això és el que ets, t'agradi o no—, i acaba tancant el carrer on vius a la circulació per al prec musulmà del migdia. Es treu el crucifix de l'escola per tenir una escola laica, però es modifiquen els menús perquè no hi hagi carn de porc i es permet que nenes de quinze anys vagin amb el cap tapat. I a sobre et tracten com un carallot i et diuen que és voluntari i que si se t'acut aixecar la veu, et calçaran un delicte d'odi i pagaràs fins i tot per això de Kennedy.

Barcelona és avui una ciutat esquiva, recelosa, que sap que l'han enganyat, però encara no té el valor de reconèixer-ho; per arrogància o pel que sigui. Però hi ha esperança. He visitat Barcelona quatre vegades els últims mesos i el paisatge ja no s'assembla gens al d'anys enrere.

La gent em saluda a l'estació de Sants i em demana una foto, el taxista s'ha llegit el meu llibre i em diu: “quina raó tens”, i a la sortida de l'acte en què participo parlo amb dues persones, una d'origen subsaharià i l'altra magribina, que m'expliquen les seves experiències i em demanen que continuï lluitant per canviar les coses. De la furgo de la Brimo se n'han baixat els companys per cridar-me: “benvingut a Catalunya”, i per a quan em torno per a Sants ja tinc a la meva motxilla un pegat dels urbans i un altre de l'ARRO.

És la Barcelona amable, tolerant, que es nega a sotmetre's, capital d'una Catalunya que cal recuperar.