La divertidíssima agonia de Podemos

Van passar les eleccions basques, amb els resultats que es podien esperar, entre els quals destaca el Zero Patatero que s'ha tornat a anotar Podemos després d'obtenir idèntics resultats a Galícia i de no poder presentar-se a les eleccions catalanes perquè els afiliats estan en desbandada.

Sembla que ja no queda rastre de l'Esquerra Galapagar i que ja tota esperança es refia dels resultats d'Irene Montero a les europees. La pregunta llavors és per què insisteixen a presentar (a les europees o allà on sigui) a qui segurament sigui la candidata més odiada de la història espanyola recent. És una mena d'harakiri polític cerimonial o un cas de ceguesa fanàtica col·lectiva? A sobre, la candidata s'ha llançat a difondre uns Tiktoks truculents, de to adolescent, parlant de recomanacions de llibres o de “cinc coses que ens sabies sobre mi”, en què, per exemple, ens diu que no li agraden els pebrots. Com ha arribat a pensar algú que no coneixem prou Irene? La llei del sí és sí, l'alliberament de violadors, la lluita contra la “gordofòbia”, la postulació de dones amb penis, l'hormonació de menors…

En aquesta Espanya dividida, incapaç de consensos, poca cosa uneix els ciutadans com la tírria cap a la Doctrina Galapagar. Recordem que en entrar per primera vegada al Congrés, Irene va declarar un patrimoni de 6.000 euros, i en sortir el patrimoni declarat havia pujat a 600.000 euros. Multiplicar per cent el patrimoni és un tipus de realitat que casa molt malament amb els discursos anticasta.

En certa manera, això són bones notícies: el cos electoral està fent neteja i prefereix els estafadors tradicionals, abans que l'exèrcit de transfeministes amb les batucades animalistes i els càntics pro-Hamàs. Tot i això, per als veritables aficionats, la desaparició de la cuchipandi és motiu de malenconia: les ximpleries de Pam, la mirada buida de Ione, les baralles africanes d'Irene, la incompetència hieràtica d'Isa Serra…

Poques vegades un grupet d'indocumentats ha aconseguit generar un flux continu d'idioteses i calamitats d'aquest calibre. Mentrestant, Pablo Iglesias es dedica a posar canyes i tapes de patates braves a la seva taverna de fireta i a aparèixer a la SER oferint aquestes anàlisis polítiques que l'han portat a la irrellevància més còmica. La veritat és que els trobarem molt a faltar.