Pares castigadors

Els pares protectors i compradors consenten de forma extrema les seves criatures, fins i tot arriben de vegades a denunciar sense raó l'equip docent, cosa que ens porta a l'altra banda de l'educació, a la deformació de l'individu.

Posem l'exemple d'una mare que va portar els tribunals a un docent per haver robat els llibres del fill. Al final del procés es va demostrar que la família no havia comprat mai aquests volums.

Posem per cas el d'uns pares que van tramitar una querella per maltractament psicològic a un professor que va cridar l'atenció del seu fill amb un crit. O un altre cas on el docent va confiscar temporalment un mòbil d'un alumne per utilitzar-lo a classe. Aquesta vegada el docent gairebé va ser denunciat per apropiació indeguda.

I si voleu un altre exemple més kafkià, el d'un mestre que va voler registrar la motxilla d'un escolar sota la sospita que amagava un furt. La família del xaval va esbrinar que podia denunciar el professor per violació de la propietat. Si abans es deia que la lletra amb sang entra, ara és el docent qui rep lletres i sang amb denúncies potencials.

Anys enrere era el mestre qui intentava persuadir l'escolar dient-li que avisaria els seus pares, ara és al revés, és l'alumne qui amenaça l'educador amb els seus progenitors. Voler mantenir la rectitud sobre els alumnes ja no sembla aconsellable.

Davant de tots els riscos anteriors, el docent sol optar per aguantar el xàfec en lloc de passar a l'acció i ser ell qui denunciï els mentors per obstrucció a l'educació, cosa encara no contemplada per la llei. El març del 2004, i a Cerdanyola del Vallès, hi va haver una amenaça per obligar un alumne de tercer d'ESO a asseure's a classe.

— Oriol, podries asseure't que començaré la classe?

— …

— Ja m'has sentit, et podries asseure?

— Bé – encara dempeus l'alumne.

— Si us plau, t'asseuràs o no?

— Espera – li va dir mentre es passejava lluint les seves sabatilles esportives noves i cares.

— Bé, ja està bé, qui t'has pensat que ets? Miss món?

—Potser.

— Doncs maquilla't maca, però després asseu-te – l'alumne va assentir i va inflar el pit i va posar els braços en gerres simulant ser model. Lentament i amb gran arrogància es va dirigir al seu pupitre i parsimoniosament es va asseure somrient.

Van passar uns quants mesos i els progenitors van exigir entrevista al docent. El pare, tot just seure al despatx, va proferir el següent:

— Fa onze setmanes vostè va cometre un abús de poder sobre el meu fill, li va dir maquilla't maca. Això és un abús psicològic. Si cal, portaré aquest cas davant d'inspecció i el denunciaré.

— La meva intenció amb el seu fill sempre ha estat educar-lo com a persona.

—D'això res! Heu d'impartir coneixements, d'educar-los, ja m'encarregaré jo.

—No crec…

— Vostè no cregui res! Miri, té molta sort que jo sigui una persona com soc. Si estiguéssim en un altre barri a vostè ja li haurien rebentat els pneumàtics del cotxe.

—Perdó, m'està amenaçant?

I sí, l'estava amenaçant, cosa que sí que és denunciable davant la justícia. El més divertit de la situació va ser la intervenció de l'assessora pedagògica de torn.

—El pare tenia raó en algunes coses —li va dir al docent—, però no en la manera d'exposar-les, és clar. Hauries de reflexionar i esbrinar el perquè t'ha passat això amb aquest alumne.

Total, uns pares amenaçaven i el professor havia de reflexionar. El problema de tot allò va ser que la resta del grup es va assabentar del que havia passat i es van sentir amos de l'aula davant d'una direcció escolar tan feble. Van passar de l'observança a la rebel·lia. A poc a poc, els docents van quedar desautoritzats dins del grup d'Oriol.

El docent afectat, el curs següent, va aprovar unes oposicions i es va allargar del centre. L'any següent, aquest quart d'ESO va resultar ser incontrolable, a qui havíem fet reflexionar? Als pares potser? O millor haver-los denunciat per amenaça un docent?

Carmen Perona, advocada i autora del llibre La Responsabilitat Jurídica del Professorat als Centres Públics i Privats , ja va posar de manifest que els docents podrien fer servir les mateixes armes que utilitzen els altres contra aquests, la denúncia, però pocs ho fan.

En resum, i per acabar amb els pares que denuncien, es pot dir que són educadors que deixen gran llibertat d'elecció al fill, li justifiquen, no li marquen disciplina ni límits clars i òbviament li paguen molts capricis. A més, solen ser molt amics de la seva prole i, per tant, els permeten que triïn amb massa llibertat tot allò que desitgen.

Això és un progressisme molt mal entès. Creieu que als dotze anys la seva prole pot prendre decisions adultes? D'altra banda, aquests protectors solen queixar-se sovint de l'escola justificant el fill. En un sistema així no és estrany que a la llarga els nois es creguin amb dret a tot i es tornin uns adolescents irrespectuosos, dictadors, i irresponsables.

És obvi que imposar límits durant la infància és importantíssim per aconseguir que els xavals arribin a ser responsables. No és més feliç el nen capritxós afalagat amb mil sís que qui valora el que té darrere d'alguns nosaltres, és al revés.

Els fills d'aquests protectors són grans, insistents en allò que al final aconsegueixen que els paguin. A canvi són molt inconstants a la feina, amb un ego molt fort i un orgull molt, però que molt provocatiu.

Encara que els seus treballs a classe siguin nuls i inconstants, quan és necessari s'activen i aproven el curs, per la qual cosa no solen fracassar, pitjor, se'ls fa passar per no agreujar el grup que puja.