Pedro Sánchez té un problema

El resultat de les últimes eleccions autonòmiques a Galícia, celebrades diumenge passat, evidencien que Pedro Sánchez té un problema. I no és petit.

Allà on hi ha partits independentistes o nacionalistes, els que sostenen precisament el govern espanyol, el PSOE de Sánchez retrocedeix de manera important. Quedant, com en el cas de Galícia, com una força pràcticament residual. Amb només nou escons.

Els electors, com es va veure diumenge, prefereixen concentrar el vot útil en aquells partits que defensen realment els seus interessos. Els que els tracten des de la proximitat. La irrellevància que aquestes formacions havien tingut durant molts anys a Madrid, o dit altrament, el pes que Pedro Sánchez els ha donat per a la seva supervivència política, ha fet que els ciutadans els vegin més útils a l'hora d'aconseguir inversions i millores que el mateix partit que ostenta la presidència.

I és que, sense anar més lluny, el BNG ha obtingut molt més amb un únic diputat aquests mesos, que no pas els set socialistes en tots aquests anys.

Al PSOE, aquests dies, afloren les crítiques cap a la política de pactes de Sánchez. Ara sí, doncs, sembla que alguns s'han adonat que per conservar la Moncloa no es podia fer tot. Que pel fet que el líder es mantingui a la presidència del Govern d'Espanya, no es pot permetre caure en la irrellevància en parlaments autonòmics i grans capitals de l'Estat.

L'hiperlideratge de Sánchez es resumeix, avui dia, de tenir 3 dels 17 governs autonòmics i 12 de les 52 capitals. Conformar-se a ser el segon grup parlamentari del Congrés i viure amb una majoria absoluta del PP al Senat.

És cert que a priori encara queden tres anys de legislatura al davant. Fins al 2027 no hi ha d'haver eleccions a l'Estat. Però la dependència dels partits independentistes, especialment de Junts, pot obligar Sánchez a haver de convocar eleccions abans d'hora.

I haver d'afrontar-les amb un partit cada cop més dividit, tens i que el mira de reüll per les decisions que pren en el seu únic benefici. Si bé és cert que fins ara només era el manxec Emiliano García-Page l'únic a plantar-li cara, recolzat per l'única majoria absoluta que tenen els socialistes actualment, en les últimes hores s'han sumat a les crítiques el castellanolleonès Luis Tudanca i el madrileny Juan Lobato.

Sumant només fracassos, a Andalusia, Castella i Lleó, Madrid i ara Galícia, a Sánchez només li queda encreuar els dits perquè Carles Puigdemont no el destroni del poder que li atorga la Moncloa. I és que si això passa, i es demostra que tota la seva estratègia ha estat fallida, tornarà el monstre del famós comitè federal de l'1 d'octubre del 2016 que va posar fi a la seva primera etapa al capdavant del PSOE.

Puigdemont, i en certa manera Salvador Illa, si aconsegueix la presidència de la Generalitat a les pròximes eleccions, són l'únic salvavides que Sánchez té per sobreviure políticament a mitjà termini. De nou, doncs, que el problema del president vagi a més o es resolgui, depèn de Catalunya.