Pares atemorits al diagnòstic

Saber que un fill pateix microcefàlia, retard mental, esquizofrènia, un CI per sota del normal, problemes de lateralitat o una dislèxia aguda, no agrada a cap pare i costa pair la realitat, fins i tot no s'accepta. Tota aquesta mena d'anomalies comporten uns rendiments acadèmics baixos o nuls i això fa efecte en qualsevol família.

D'altra banda, la classe pot arribar a apartar l'individu anòmal i relegar-lo de qualsevol representativitat. Que els nens són cruels sempre s'han dit, però els adolescents poden ser pitjors. A l'ESO l'anòmal continua sent infantil, mentre a l'aula les feromones es disparen veient tangues o calçotets per darrere dels pantalons. En fi, que sense voler-ho, els companys van deixant el rar a un costat, quedant aquest immers en la seva infantesa tardana.

Posem el cas d'un nano amb microcefàlia. Durant tota la primària els companys l'acompanyaven i ajudaven. Aquí pares i docents van donar el seu do de pit perquè la resta del grup fos conscient del seu deure inclusiu. La cosa va canviar a secundària quan tots els xavals, menys l'afectat, van despertar l'adolescència. Va ser llavors quan, i sense ser rebutjat per la classe, es va començar a quedar sol pel pati.

En aquests casos extrems resulta aconsellable derivar l'anòmal a un centre especial, però aquesta indicació topava amb els pares i amb els pedagogs de l'escola inclusiva.

La soledat del xaval va continuar durant tot segon i la manca de recursos va fer que la inclusiva fos una utopia. Finalment, i abans de passar a tercer, els pares el van traslladar a un centre especial. No era culpa del centre, ni dels pares, ni dels companys, aquests eren conscients de la diferència, però simplement, i a la mínima, se n'oblidaven. De fet, l'escola no és un lloc per fer teràpies.

La inclusiva pogués resultar una idea justa i de ple dret, però sense prou recursos, els alumnes amb necessitats especials no seran atesos correctament per professionals adequats ni en mitjans merescuts. Cal afegir que la inclusiva va ser a l'origen una idea neoliberal perquè l'Estat s'estalviés diners.

En resum, i el cas anterior de l'alumne amb microcefàlia, els pares potser es van viure aferrats a un diagnòstic amb l'esperança que el seu fill arribés a ser normal dins del grup. A la majoria de les patologies lleus, com són dislèxies, problemes de lateralitat i sordeses, l'anomalia sol millorar-se amb un diagnòstic prematur, correcte i amb un tractament immediat i adequat.

De totes maneres, no cal esperar miracles, ja que la medicina i les teràpies no són garantia que el menor arribi a ser un Einstein, sobretot perquè el pare de la relativitat va suspendre alguns exàmens de física.

Per desgràcia, i de vegades, alguns progenitors troben en l'anomalia del garrí un pal justificador on aferrar-se davant de qualsevol mal hàbit del seu fill i exigir que l'esforç ho facin els docents.

—Vostè ja sap que el nostre fill pateix hiperactivitat.

—Sí, és clar.

— Veiem que els resultats acadèmics no milloren. Com pensen llavors atendre'l per corregir el TDAH?

— Ja és atès per tots els docents del centre i per les indicacions des de psicopedagogia.

—Doncs no se'n nota.

Certes situacions amb esforç se superen, però si els pares les utilitzen com a estendard justificador del seu fill, aquest mai no podrà escapar de la disfunció en què s'ha acomodat. En fi, quan uns educadors troben en una patologia tractable l'excusa per justificar el garrí, passen immediatament a ser creients d'un diagnòstic que incapacita encara més el xaval.

S'insisteix que l'actitud influeix més que la capacitat innata de l'individu i que l'estudi esforçat, que ja es va comentar, crea nois brillants amb gran independència del genoma heretat. Els pares amagats a un diagnòstic també s'empresonen a si mateixos perquè no poden escapar de la seva creença, i la intel·ligència del púber, no és una capacitat immutable sinó mal·leable. Amb esforç, l'individu pot millorar els seus mentals potencials.

De tota manera, aquests progenitors tenen grans qualitats. Són pares que controlen i atenen el seu fill en tot el necessari. En rebre gran ajuda externa d'especialistes no discrepen entre ells i controlen en gran manera l'entorn del fill. Sí que el justifiquen davant dels altres, sent una mica protectors patidors. De totes maneres, i davant d'un escenari així, és força normal que els nois es tornin uns simpàtics barruts.

El seu nivell de treball es torna molt inconstant i quan porten els deures fets de casa es nota l'ajuda externa en la seva execució. D'altra banda, ni són ulleres fràgils ni tampoc insistents en els seus capricis. Sí que desenvolupen certa introversió i baixa autoestima en sentir-se diferents del grup, cosa que es fa palesa amb el seu baix orgull. Al final el risc que fracassin és més que elevat, és gairebé segur.

No és estrany que alguns dels seus pares donin suport a l'escola inclusiva com a solució al seu problema. Aquesta proposa que tots els nens d'edat similar convisquin a la mateixa classe malgrat les limitacions físiques o cognitives d'alguns.

Un dels primers estats que va advocar per l'escola inclusiva va ser el Regne Unit durant la dècada dels setanta i, en concret, durant el govern neoliberal i conservador de Margaret Thatcher. Aquesta pràctica va comportar un gran estalvi per a l'Estat en detriment del benestar social. Traslladant tots els alumnes amb discapacitats físiques, psíquiques i conductuals als centres públics, es van poder tancar totes aquelles institucions britàniques que atenien els joves amb necessitats especials.

Avui dia la idea és aparentment justa i progressista, però hi ha casos que resulten molt difícils d'abordar i que ens recorden el maquiavèl·lic de la dama de ferro britànica. Per a defectes de visió, paraplegies i lleus trastorns psicològics, l'escola inclusiva pot resultar una eina de socialització escolar, però en casos extrems com microcefàlia, síndrome de Down o psicòtics violents aquesta resulta molt discutible, sobretot amb manca de recursos i quan s'hi arriba a l'adolescència i els companys de grup rebutgen l'anòmal.

Potser passa que l'escola no sigui el millor lloc terapèutic per dos factors. La primera és que els docents no tenen formació mèdica ni psiquiàtrica. La segona és que l'escola no té els mitjans clínics sobre això. Una altra cosa és que voldríem convertir l'escola en centres d'atencions clíniques i els hospitals en aules, però no vull donar més idees als teòrics de l'educació.