Pa i circ

Mentre Espanya s'acosta cada cop més al precipici, la preocupació de la premsa i de la política espanyola està centrada en les mateixes ximpleries de sempre. Continuen amb una polarització social sense precedents, però sobre temes que no solucionaran cap dels problemes que tenim els espanyols. És preferible tractar la guerra civil imaginària que ens volen canalitzar que la desocupació, la feina bruta, la immigració massiva, la inseguretat i la degradació dels barris obrers, entre d'altres, la llista seria interminable.

Ara li ha tocat el torn a Puigdemont i al seu sinistre advocat, amb la seva actuació bollywoodenca, digna d'una pel·lícula sinistra, perquè no s'endugui ningú a engany, és el que va ser, una farsa pactada perquè el pròfug amb aires de Napoleó no creés problemes a l'estabilitat de sa majestat Pedro Sánchez.

No volia escriure sobre això, per això he trigat més a escriure aquest article, però no he pogut resistir-me després de veure la vergonya aliena que estan donant molts columnistes, periodistes, tertulians i altres éssers de la faràndula política. El que em va fer el pas van ser les columnes d'opinió, sobretot en veure que algunes no cessen en el seu afany d'assenyalar els Mossos com els culpables de la seva fugida, participant del circ de fer creure que va ser una ineficàcia policial, perquè no ho va ser.

Els caps dels Mossos van ordenar que deixessin en pau Puigdemont, i així ho van fer. No va ser per ineficàcia, va ser perquè no van tenir cap intenció de fer res en cap moment. L'operació Khaula no va ser res més que un intent de salvar-ne la imatge, però no la dels Mossos, sinó la del Govern de Sánchez.

S'han fet mems, tertúlies, vídeos i fins i tot performances, però assenyalant qui no deuen, la culpa és íntegra de Sánchez, que és capaç de vendre la seva ànima per seguir en el poder un sol dia més. L'esquerra aplaudeix i la dreta intenta fer l'agost i aparentar que són una oposició real i conseqüent. Però la realitat és que ni els uns ni els altres canviaran res, juguen al mateix joc i tots guanyen, tots menys nosaltres, el poble espanyol, que som els que paguem els plats trencats.

Sánchez ha aconseguit, al cost de permetre la il·legalitat i que riguin d'Espanya, tant el Govern de Catalunya com poder continuar mantenint-se al poder. Si algú creu que li importa alguna cosa, s'equivoquen.

La dissidència dins del PSOE és falsa, amb prou feines un rum-runeig que el president té més que controlat. Estant a la corda fluixa, fent xantatge per nacionalistes perifèrics de tota mena, manté el pas quin funambulista mentre bona part del poble aplaudeix i una altra vocifera, però no fa res, i continua votant la seva falsa oposició, que acabarà substituint-lo en el poder, però només perquè tot segueixi com està.

No hi ha res més idiota que demanar el vot útil, votar el PSOE o el PP, o els seus consorts, és vot útil, però per a l'oligarquia, per als que produeixen la major part dels nostres mals i, a més, s'hi enriqueixen. Tenen els diners, la visibilitat, l'estructura i el relat per mantenir-se de manera indefectible al poder. No hi ha solució dins del joc constitucional, els partits d'esquerres i de dretes no són res més que una distracció que manté l'ordre actual, dins del marc constitucional del 78 no hi ha solució possible.

Si volem aconseguir algun canvi real necessitem un nou procés constituent, en aquesta ocasió sense el ferri domini de les oligarquies que van monitoritzar el del 78. El que Espanya necessita és un veritable procés popular, s'ha de produir una ruptura amb el precedent i dotar-nos d'un marc a tots els nivells que ens permeti solucionar els grans problemes que afecten aquest país. Tota la resta és pa i circ.