L'òpera buffa de Carles Puigdemont

Ha transcorregut una setmana d'aquest funest 8 d'agost i sembla que les aigües s’han calmat, així doncs, toca revisar la darrera opera buffa del “Procés”. D'antuvi hom podria preguntar-se: de què ha servit aquest espectacle dantesc? Ras i curt: d'absolutament res, o si es prefereix, de res positiu en termes de país.

La funció va encetar amb una obertura triomfant a Arc de Triomf (ja és sarcàstic el lloc, però valgui la redundància) i va durar tan sols cinc minuts de rellotge. Alguns sospitàvem que, aquesta vegada sí, Puigdemont compliria amb la seva paraula i aniria a la sessió d'investidura del flamant nou president de la Generalitat. Ho tenia tot de cara: uns milers de persones custodiant-lo i disposades a escortar-lo (fins i tot un servidor va estar a punt de baixar a donar-li suport), un camí de pocs minuts envers el Parlament i el caliu d'una gent que, malgrat tots els “malgrats”, hi tornava a ser. Doncs ni amb la inèrcia ni el sentit d'Estat que calia va atrevir-se a fer el pas.

El raonament era força senzill: és difícil detenir a una persona quan hi ha milers disposades a interposar-s'hi. Si es produïa la detenció el més probable és que la investidura s'hagués ajornat i la guspira que tant necessita l'independentisme s'hauria tornat a encendre provocant una sort d'efecte dominó. Però aquesta èpica està reservada a les epopeies i recordem-ho: estem davant d'una opera buffa.

Quan tothom estava buscant a Puigdemont aquest va tornar a desaparèixer (no entraré en especulacions, barrets de palla, maleters i altres històries truculentes). Els acèrrims del president han parlat de la darrera jugada mestra, de la intel·ligència i la burla que suposa per Espanya tot plegat, i em pregunto: i pels catalans?

Recapitulem: no era la primera vegada que mentia als electors dient que "perquè torni el president, s'ha de votar al president" (21D, 2019), o les més recents, com l'entrevista a l'ARA amb l'Antoni Bassas dient que "Pedro Sánchez no serà 1r ministre amb els vots de Junts" al·legant que no li compraria ni un cotxe de segona mà. Aquestes fermes conviccions, però, van anar-se'n en orris ràpidament. Les declaracions oposant-se a fer costat a Sánchez són del 17 de juliol del 2023, sis dies abans de les eleccions generals que van decantar la balança amb una formació de govern per la mínima i, contràriament al que havia dit el 130è president, amb els vots de Junts, i sí, a canvi de res.

No és forassenyat pensar que, el 8 d'agost, va produir-se una conxorxa amb el PSOE i una certa connivència amb algunes autoritats policials. Si Puigdemont hagués sigut detingut, com explicaria Junts, de cara a la seva parròquia, que mantindrien al govern Pedro Sánchez? En un dels últims vídeos penjats a Twitter per part del president diu literalment que el PSOE és igual de repressor que el PP, arribats en aquesta conclusió per què manté a Sánchez al poder? Tanto monta, monta tanto, no?

Sigui com sigui, han venut el relat de l'astúcia del president escapolir-se de tota una operació gàbia que només va destorbar als barcelonins que anaven a la feina, entre altres coses. Si no se'l va detenir fou per manca de voluntat, ningú pot creure's que, anunciant la data i l'hora amb antelació, al bell mig d'un lloc emblemàtic i cèntric de la ciutat, Puigdemont podia sortir-se'n. Ni uns són tan ximples, ni els altres tan llestos.

L'endemà, el secretari general de Junts, Jordi Turull, va dir en una entrevista a RAC1 que a ells els sabia molt greu la imatge dels Mossos detenint a Puigdemont perquè això minvaria la percepció de la ciutadania envers el cos de policia, aquí ragué el motiu de voler evitar-la. Crec que és un dels episodis de cinismes més grans que he vist mai.

El seu raonament és que els Mossos, deixant escapar a una persona que, anunciat a bombo i platerets la seva arribada a tal hora i tal dia, quedarien en molt bon lloc si no eren capaços d’enxampar-lo després de donar un míting. Si l'haguessin detingut haurien salvat la papereta amb els unionistes, però en no fer-ho han quedat malament en aquell sector i en l'independentisme, donat que la sensació és que són uns talossos incapaços de retenir a un senyor que estava parlant en viu i en directe a televisions autonòmiques i estatals.

És evident que tot això és fruit de l'animadversió de Junts envers ERC. El conseller d'Interior va haver de comparèixer al dia següent, amb la plana major dels mossos, explicant què havia passat. Visiblement compungits i amb un ressentiment que tallava l'aire es van despatxar a gust amb Puigdemont. Aquest combat fratricida entre dues formacions independentistes ha portat al paroxisme: el moviment de Junts és un castic envers els republicans. Si volien enfonsar-los no calia tot aquest show, ja ho havien fet ells solets amb l'escàndol dels cartells de Maragall i l’Alzheimer i amb aquest nou tripartit encobert que, com auguren algunes enquestes, podria liquidar-los definitivament com a organització política (al darrer van sobreviure-hi pels pèls -les eleccions del 28 N, 2010, van passar de 21 diputats a 10-). Estem expectants per veure la segona temporada de “Confidencial.cat”.

Sigui com sigui, la llei d'amnistia, clarament inconstitucional (només cal llegir el preàmbul i els malabars dialèctics que intenten justificar els seus escassos setze articles o acudir a la darrera obra al respecte: La amnistía: el caballo de Troya de la democracia, coordinada per Andrés Betancor), ha sigut una arma de doble fil; primer perquè es van amnistiar a policies que van participar en l'u d'octubre i ulteriorment perquè actors secundaris s’han salvat jurídicament, però la persona a la qual estava destinada aquesta llei ad hoc va haver de fugir.

Això tenint present l’art.1.3 apartat segon que diu “Los actos cuya realización se hubiera iniciado antes del día 13 de noviembre de 2023 también se entenderán comprendidos en el ámbito de aplicación de la presente ley aunque su ejecución finalizase con posterioridad a esa fecha”. Per tant, les persones que comencin a patir les conseqüències jurídiques de presumptes delictes d'encobriment de la darrera setmana, etc., ja no podran acollir-se a aquesta llei, especial esment als policies que van col·laborar-hi.

En conclusió, com va dir Puigdemont a RAC1 el 9 d'abril d'enguany, "no puc fer política activa si no tinc la responsabilitat de la presidència", anunciant que, si en aquests comicis no sortia elegit com a president deixaria la política. Doncs bé, encara no ha donat cap senyal sobre el tema, deu pensar que tots som amnèsics. La funció va acabar sense grans escarafalls i amb una certa indiferència respecte a la realitat del carrer i el que succeí a l'hemicicle. El “català tranquil” esdevingué president i les ínfules megalòmanes arribades des de Waterloo foren tant simbòliques com espúries. En resumits comptes, les operes buffes tenen, generalment, finals harmoniosos i feliços (vegis Pergolesi o Mozart), no és el nostre cas, llevat que hom comenci a rumiar en fer un pas al costat.