Israel, Iran i els tambors de guerra

El 13 d'abril, l'Iran va llançar l'Operació Promesa Veritable com a resposta a l'atac israelià del dia 1 del mateix mes contra el consolat a Síria. En un espai temporal d'unes 24 hores, Teheran va disparar una combinació de més de 300 municions rondadores i míssils contra instal·lacions militars israelianes.

L'alt comandament iranià es va vanagloriar de l'atac, que constitueix el primer llançat directament des del seu territori sense la mediació dels seus proxis a Síria, el Líban o el Iemen. El resultat de l'atac, en termes estrictament militars, va ser un fracàs absolut per l'eficàcia de les defenses antiaèries israelianes i el suport dels Estats Units i d'altres països que tenien bases properes.

Feia dies que es coneixia que la República Islàmica respondria per l'atac d'Israel a Damasc, que va acabar amb la vida de diversos líders militars iranians. Però fins que els drones i míssils van abandonar terra ferma, no era clar si Teheran convertiria el que havia estat prèviament un conflicte encobert i indirecte en un obert i directe.

No van trigar a aparèixer els apologetes i espanta-àvies habituals afirmant que s'havia creuat el Rubicó i que el proper capítol vindria amb set genets barruntant els cels del món. És cert que la situació és d'incertesa, però a qui menys interessa una guerra, en aquest moment, és a l'Iran. Perquè un conflicte de grans dimensions pot ser el final del règim autocràtic.

A mesura que es van conèixer els detalls de la represàlia iraniana i l'èxit d'Israel a contrarestar-la, la majoria dels analistes que viuen fora de l'Orient Mitjà van expressar un cautelós optimisme que es podria evitar una escalada addicional. És cert que és massa aviat per sentir alleugeriment: els dos estats continuen embolicats en declaracions amenaçadores.

Israel té la raó que necessitava per executar un atac que porta anys volent dur a terme. El perill d'una escalada ha fet que els Estats Units, l'important lobby jueu dels quals condiciona les decisions dels seus presidents; sempre hagi frenat les intencions dels governs israelians per acabar amb el programa d'enriquiment d'urani de Teheran.

L'eix de la resistència

Durant anys, l'Iran ha buscat combatre Israel generant el que els estrategs hebreus anomenen un "anell de foc" al voltant del país. Ha proporcionat armes i finançament al que el Règim anomena l'Eix de la Resistència, un grup d'actors no estatals i alienats que inclou Hezbol·là, Hamàs, la Jihad Islàmica Palestina i militants de Cisjordània, els hutí iemenis i organitzacions paramilitars a l'Iraq. També s'ha afegit la mateixa Síria, després del suport iranià a Bashar al-Assad a la seva devastadora guerra.

L'Iran va promocionar aquests grups com un mitjà per controlar l'Aràbia Saudita i els Estats Units, però des de l'inici de la guerra a la Franja de Gaza, l'octubre passat, els seus socis també han ajudat les operacions de l'Iran contra Israel. Teheran continua buscant desenvolupar un programa nuclear que ara és més a prop que mai de produir una arma. Que això es produeixi és una amenaça existencial per a l'Estat d'Israel.

En resposta a aquesta alineació d'actors no estatals, a més de Síria; Israel ha dut a terme la seva campanya contra l'Iran. Ha executat accions encobertes en sòl iranià, incloses operacions adreçades a instal·lacions i científics nuclears. La política exterior israeliana s'ha obstinat a fer una campanya per mostrar l'Iran com una amenaça global i ha denunciat els constants trasllats d'armes des de sòl iranià al Líban i Síria.

L'inquilí de la Casa Blanca també és un factor a tenir en compte en aquesta amalgama d'irregularitats i guerra bruta encoberta. L'equilibri de la regió descansava sobre la manca d'interès dels dos actors en un enfrontament directe. Una mena de Guerra Freda en petit i vestida amb kipá i araqchín.

Les dues parts coneixen el perill de la seva estira-i-arronsa i que aquest elevi la tensió fins al punt que deixin de ser amos de les seves pròpies decisions. D'aquesta manera, cap dels dos no ha arribat a atacar directament l'altre. Aquest equilibri malabarista va patir un punt d'inflexió després de l'atemptat del 7 d'octubre.

A partir d'aquell moment, els components de l'Eix de la Resistència van intensificar els atacs contra Israel i les instal·lacions dels Estats Units amb suport de Teheran. Com a resposta a això, Israel va realitzar operacions contra els proxis iranians a Síria i Líban, incloent alts comandaments iranians en aquests territoris.

Entre principis de desembre i finals de març, Israel ha eliminat gairebé una dotzena de comandants i assessors del Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica de l'Iran. Aquests atacs van culminar en l'atac aeri el consolat iranià a Damasc a l'abril, que va acabar amb la vida del general Mohammad Reza Zahedi, un pes pesant a les coordinacions amb l'Eix de la Resistència.

Per a Teheran, l'atac de Damasc va tenir conseqüències greus. Va treure a la llum un altre fracàs escandalós dels seus serveis d'intel·ligència. El líder suprem de l'Iran, l'aiatol·là Ali Khamenei, ha declarat que "atacar el nostre consolat és com atacar el nostre terra".

Ell i un cor d'altres líders polítics i militars es van comprometre a castigar Israel.

La resposta

La resposta eventual de l'Iran destaca un canvi aparent en el pensament iranià. Durant anys, el seu enfocament cap a Israel i els Estats Units girava en gran mesura entorn del que els funcionaris iranians descriuen com a "paciència estratègica", un enfocament a llarg termini que implica reforçar els grups intermediaris sense recórrer a represàlies immediates i que poguessin alterar el delicat equilibri de la relació amb l'Estat d'Israel. La creença que la xarxa d'actors no estatals al servei de Teheran era suficient per poder rosegar Israel sense haver-se d'implicar, s'estava esvaint.

Els sectors més durs del règim que, com sol passar a les agonies dels sistemes polítics totalitaris, van cobrant més protagonisme i control, eren contraris al concepte de “paciència estratègica” que consideren un signe de debilitat. Han estat ells els que han pressionat el Govern perquè augmentés, incomprensiblement des del meu punt de vista, la seva tolerància al risc i abracés la confrontació. Aquest paradigma s'ha deixat veure des del mes de gener, quan l'Iran va començar a fer accions contra objectius a l'Iraq o Síria que, segons el règim dels aiatol·làs, podien estar vinculats a Israel.

Tot i això, el govern de l'Iran pot anar més enllà. El bombardeig del 13 d'abril va ser dissenyat per fer soroll, per rentar la cara, per fer callar els crítics més ortodoxos, però ha estat un atac acompanyat d'un “estem en pau i no volem més”.

Es van entossudir a anunciar l'operació perquè els sistemes de defensa israelians es poguessin preparar, així com els Estats Units i altres països aliats. L'Iran ha emfatitzat que era una resposta limitada i proporcionada.

Ara toca a Israel, com en aquests concursos de bufetades en què el que pega i veu com el seu contrincant ni s'immuta, es queda amb cara de demanar clemència.

Israel no voldrà desaprofitar l'oportunitat que estava esperant i que la poca traça del règim els ha servit en safata. Només els Estats Units poden frenar les ambicions de Netanyahu.

John Bolton, conseller de Seguretat Nacional de Donald Trump el 2018-2019, va declarar a la CNN que calia recuperar la capacitat dissuasòria, tant per part d'Israel com per la dels Estats Units.

La resposta, segons Bolton, no havia de ser proporcional sinó molt més contundent. Quan falla la dissuasió cal ensenyar a l'adversari el cost d'un proper atac. No podem oblidar que els Estats Units s'endinsen en any electoral i, potser per això, Bolton demanava a Biden que no subjectés Netanyahu.

El ministre de Relacions Exteriors d'Israel, Israel Katz, ha declarat que "si l'Iran ataca des del seu territori, Israel respondrà i atacarà l'Iran".

Contràriament al que escriu algun “analista” respecte a la capacitat militar iraniana, la veritat és que no és capaç de contestar a la potència israeliana ni de cap manera. L'error pot haver estat molt greu perquè ofereix a Israel dues cartes que tenia perdudes: La primera, la simpatia internacional que havia perdut després de la contundent resposta a Gaza que ja estava alçant veus a tot el món per la seva violència i manca de mesura. La segona, l'excusa perfecta per eliminar el risc potencial a un desenvolupament nuclear que modificaria l'equilibri actual de la regió.

Quan una superpotència està d'una banda, la que és a l'altra, si no té protector ho té molt negre. La Xina, l'altra aspirant a aconseguir l'hegemonia mundial, sap que encara no està preparada per treure pit en assumptes que no estiguin relacionats amb els seus problemes regionals. El soft power xinès s'allunya d'aventures perilloses i la seva veu es deixarà sentir al Consell de Seguretat, però el més probable és que no vagi gaire més enllà.

Un atac d'Israel a territori iranià podria elevar l'escalada i “obligar” Iran a donar una altra resposta, més pel prestigi que per la voluntat. És clar que hi ha una remota possibilitat que tot se'n vagi de les mans, però, emprant el sentit comú; el més probable és que algun dels dos acabi cedint. En aquest precís moment, l'únic interessat a donar un cop de puny a la taula és Israel, a qui els Estats Units exigiran més moderació de la que li ha demanat al govern hebreu respecte a la situació a Gaza.

Els analistes de riscos a l'Iran han calculat molt malament o, per contra, ja havien mig pactat aquesta situació. Donar una resposta sense ocasionar danys i que els Estats Units frenin Netanyahu en les seves aspiracions per fer valer les paraules de Bolton.

En qualsevol cas, sentirem bordar els gossos des de llevant que parlaran de tambors de guerra, d'holocaustos i de sang i foc; alimentant youtuberos que venen agonia i por per tres anuncis saltables; canals de televisió en hores baixes i twitters apologetes a 280 caràcters.

Però en aquestes terres diem allò de: gos bordador….