Cap al feminisme global

Al llarg de la història hi ha hagut poques revolucions socials,  han dominat les evolucions i les  reformes. Una revolució és un canvi  radical de paradigma. Allò que era cregut, considerat  intocable, que  definia la societat, deixa de ser-ho, es escombrat conceptualment.

La Revolució Francesa de 1789 ha estat la revolució prototípica. Una classe social, la noblesa, deixa de ser intocable, deixa de manar, de conformar la societat. Tot el sistema de valors que segregava, que l’envoltava i alhora la protegia, cau i s’enceta un nou temps amb nous protagonistes.

El canvi no va ser lineal ni simultani  a tot França. Hi va haver resistències, reacció,  conats de contrareforma, el  vell sistema no acabava de fondre’s. Però, el concepte revolucionari: la igualtat ciutadana —encara parcial perquè no comprenia la dona— no va ser anul·lat.

La revolució de la igualtat social de la dona té similituds amb aquella revolució, per bé que és més profunda, més extensa, afecta i allibera no unes classes socials, sinó la meitat de la humanitat.

Durant segles, la dona ha estat supeditada a l’home, socialment marginada,  una supeditació justificada per una suposada inferioritat de la dona en tots els ordres: el físic, l’intel·lectual, el moral, el social, en definitiva.

Com es forjà i arrelà aquesta creença —és una creença sense cap fonament científic— ha tingut diverses interpretacions. Una de les primeres, i potser de les més encertades, la va formular Friedrich Engels analitzant la formació històrica de la dominació masculina a “L’origen de la família, la propietat i l’estat” (1884).

I Viola Klein ha explicat magistralment la formació d’una personalitat ideològica de la dona per submissió a l’home, “El carácter femenino. Historia de una ideologia” (1946).

Les religions monoteistes del tronc habràmic fins i tot han sacralitzat la inferioritat de la dona. Déu és un home, els profetes també ho són.

L’evangèlica és l’única confessió cristiana que atorga un paper ministerial a la dona, a la catòlica les resistències curials a concedir-ho són enormes i més encara a l’ortodoxa. Les altres religions habràmiques no han fet cap reforma, en particular la islàmica que ratifica constantment la submissió de la dona.

Hi ha una tensió dialèctica entre la laïcitat de la societat o progressiva pèrdua de preeminència cultural de la religió i la progressiva alliberació o igualtat social de la dona. Les societats més laiques són les occidentals i en elles les dones són més lliures, més socialment “iguals”.

Això que escric és una simplificació perquè intervenen altres factors, però és una constatació fàcilment observable i mesurable. A Europa la dona és abismalment més lliure que al món musulmà on el pes de la religió és encara aclaparador, sembla inamovible.

Ara bé, la globalització actual no és sols econòmica, els vasos comunicants culturals són irrefrenables  empesos per les noves tecnologies, podran tapar-se un temps, però els talibans, els aiatol·làs, els reaccionaris de les ultradretes perdran. 

La causa de la igualtat social de la dona, de la seva llibertat de cos i d’esperit i de totes les  conseqüències  que se’n deriven, és tan potent -és la causa de la meitat de la humanitat, compartida a més per molts individus de l’altra meitat- que els qui  s’hi oposen perdran irremeiablement, encara que aguantin anys. 

Hem de posar tots els mitjans culturals i polítics per accelerar la seva derrota ideològica i social, començant per combatre’ls a casa, que sàpiguen que  el concepte de la igualtat social de la dona és innegociable, que les conquestes socials al seu redós són irrenunciables.

Les energies que s’aportaran a la humanitat amb l’alliberament  social i cultural de la dona canviaran el món. De fet, aquesta és l’última gran revolució pendent, l’última perquè tindrà una repercussió universal: geogràfica, geopolítica, estructural  en demografia, economia, cultura,  tradicions,  costums,  serà la “mare de totes les revolucions”.