L'operació castellers

El Programa 2000, que va ser el document fundacional de l'operació d'enginyeria social que després culminaria en el procés separatista, no era un mer catàleg de mesures perquè avancés el nacionalisme a Catalunya. Era molt més sinistre, ja que es reproduïa l'esquema de creació del “nou home” que tantes dictadures van intentar imposar.

L'autèntic “català” calia crear-lo davant de la “contaminació” de l'”andalús desestructurat” que tant temia Jordi Pujol. Per això el Programa 2.000 abasta tots els àmbits de la societat. Perquè no era només construir una societat nova dominada pel nacionalisme, es tractava de crear un “català” a mida de la visió que el nacionalisme tenia.

Per això no només s'intentarà dominar les administracions públiques, els col·legis professionals, els mitjans de comunicació, les universitats o els sindicats. S'intentava imposar també una forma de viure l'oci, la cultura i les relacions socials basades en el rebuig de tot allò que és “espanyol” i l'exaltació de la “catalanitat” passada pel tamís pujolista.

D'aquí l'obsessió per expandir els castellers que els nacionalistes veien com una exaltació del grupal i el cívic davant del que consideraven costums “bàrbars” espanyols, com la tauromàquia. No servia de res que a bona part de Catalunya els toros formessin part dels seus costums més arrelats. El que calia expandir era el “fer pinya” dels castells humans.

El pla estava clar: una activitat que el nacionalisme considerava 'catalana 100x100', però amb fort arrelament i tradició només en algunes zones com Vilafranca del Penedès o Valls, calia estendre-la per totes les comarques catalanes.

L'operació castellers per expandir aquesta activitat com un tret positiu de la catalanitat convenient es va desenvolupar amb gran eficàcia, usant Catalunya Ràdio i TV3 com a eines de propaganda. Ràpidament, la majoria dels mitjans de l'espai comunicacional català es van apuntar a l'operació, i es van fer fins a 'carrusels' castellers a l'estil dels programes esportius del cap de setmana.

Però no només es va pensar en els castells, se'n va anar més enllà amb altres formes de cultura popular autòctona. D'aquí també el riu de diners públics que va regar a un munt d'entitats culturals, convenientment dominades pel nacionalisme, per propagar la visió del folklore i la cultura catalana, dissenyada acuradament pel nacionalisme pujolista, primer, i independentista, després. On mai no s'havien celebrat correfocs o s'havien ballat sardanes – com als barris perifèrics de Barcelona – es van començar a veure tota mena d'activitats d'aquest tipus.

Les activitats culturals provinents d'altres regions d'Espanya dutes a terme per les cases regionals a Catalunya estaven durant el pujolisme sota el paraigua dels successius departaments de Benestar Social, com si fossin coses a extingir per no ser “autòctones”, mentre que les que el nacionalisme va beneir com a “pròpies”, comptaven amb l'empara del Departament de Cultura. Tot per contribuir a construir una Catalunya inventada gairebé sense lligams amb la resta d'Espanya. I en això seguim, amb un munt d'institucions dominades pel PSC subvencionant generosament des de fa dècades, i ara que manen a la Generalitat encara més, el folklore que el nacionalisme ven com la representació de l'única Catalunya possible, la que Pujol va dissenyar i els seus hereus han defensat.